Albert Batalla

Toca passar comptes del mandat municipal. La Seu 2007-2011. 173 imatges valen més que 1000 paraules

// 26 març, 2011 // Cap Comentari » // Alt Urgell, Castellciutat, CiU, General, ciutat, comarca, comunicació, cultura, economia, empresa, esport, infraestructures, joventut, la Seu d'Urgell, país, pirineus, política, societat, tecnologia

Passar comptes: democràcia per una ciutat millor

// 16 març, 2011 // Cap Comentari » // Alt Urgell, Castellciutat, Catalunya, CiU, General, ciutat, economia, empresa, esport, infraestructures, joventut, la Seu d'Urgell, pirineus, política, societat

El que vam fer ahir no va ser ni un míting, ni un acte per explicar els plans de futur per la ciutat. Va ser una hora i quaranta minuts d’explicació i debat amb els ciutadans de la feina feta durant aquesta legislatura i d’aquella que no hem aconseguit completar com a govern municipal.   Me’n sento satisfet.

Satisfet de la feina, de l’equip i satisfet d’haver impulsat un exercici inèdit a la Seu i no massa propi de la nostra cultura política.  En el món anglosaxó aquest tipus d’actes són molt freqüents, s’anomenen “accountability” i responen a un objectiu molt clar: el mandat municipal comença amb uns compromisos i quan finalitza la legislatura s’ha de donar compte als ciutadans sobre el compliment d’aquests compromisos.

Generar oportunitats, cuidar les persones, implicar les persones, endreçar la ciutat i equipar la ciutat van ser els cinc blocs d’explicació de l’acció de govern però alhora representen les cinc prioritats d’aquest mandat. En breu us penjaré un document de balanç on podreu consultar els centenars d’accions dutes a terme per tots els regidors i regidores del govern municipal, però sí que us puc dir que la feina s’ha fet sobretot pensant en un objectiu principal: que la Seu sigui una ciutat d’oportunitats i qualitat de vida. Aquest és, ha estat i serà el nostre nord.

Estic segur que aquest és un objectiu compartit per molta gent i així ho hem notat des del govern municipal. Les més de 100 entitats de tota mena que hi ha a la Seu, la resta d’institucions, les empreses i emprenedors, les famílies… tothom en general ha contribuit d’una manera o altra a fer una ciutat millor. Nosaltres tenim l’honor de fer-ho des de la primera institució de la ciutat i ens correspon, no només donar explicacions, sinó també donar les gràcies a tothom.

Intervenció parlamentària sobre la Llei de Polítiques de Joventut

// 22 setembre, 2010 // Cap Comentari » // Catalunya, CiU, General, joventut, país, política, societat

Molt honorable President, Honorables consellers, Ilustres diputats i diputades, Secretari de Joventut i altres representants de la secretaria, Regidors i regidores de joventut, Representants de conselles comarcals, Membres del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, Representants de l’associació de professionals, Senyores i senyors

Posicionar-se al voltant del projecte de llei de les Polítiques de Joventut a Catalunya i defensar les aportacions que hi fem ens provoca, al grup parlamentari de CiU, un sentiment ambivalent. Per una banda, que un debat del Ple del parlament es faci al voltant de les polítiques per als joves, ens satisfà pel fet que és un dels col·lectius que pateix amb més virulència la crisi i alhora és més estratègic per al present i futur del país. Per l’altra, que el debat és produeixi en l’últim minut de legislatura, amb presses i després de set anys de promeses per part del govern tripartit, no només ens disgusta sinó que ens decep profundament.

Procuraré no deixar-me res, ser exhaustiu i alhora ajustar-me al temps que el reglament ens dóna als portaveus per posicionar-nos al voltant d’un projecte de llei.

En primer lloc, centrem el camp de joc en el qual discutim aquesta llei. Ja fa anys vam establir que l’objectiu principal de les polítiques de suport de l’administració cap als joves radicaven en l’emancipació: formació, ocupació i habitatge. Bé, només tres dades que il·lustren on ens trobem en aquest moment. A Catalunya hi ha avui un 30% de fracàs escolar, un 40% d’atur juvenil (en un i altre cas doblant les mitjanes europees) i una dificultat evident d’accés dels joves a l’habitatge. Aquestes males dades són totalment imputables a la mala gestió del Govern? Seria injust afirmar-ho rotundament. Com injust seria també dir que el Govern no hi té res a veure, ni tampoc res a resoldre.

La dimissió del Govern de la Generalitat en reclamar el traspàs de les beques, el retard d’anys en l’aprovació de l’acord per l’ocupació juvenil a Catalunya o la desaparció de les escoles taller, els més de 6.000 joves que per una mala planificació del Govern s’han quedat sense plaça universitària, el caos en la tramitació de la Renda Bàsica d’Emancipació… són l’ombra de la gestió d’un tripartit que ha intentat fer-ho bé en aquest àmbit, (i alguns mèrits li hem de recòneixer) però que ha fallat i alhora li ha faltat lideratge i determinació. Potser hi té alguna cosa a veure el fet que la Secretaria de Joventut no estigui adscrita en un departament transversal com Presidència o Vicepresidència? Nosaltres creiem sincerament que sí.

Què és la llei de joventut? És una llei que parla de la formació professional o universitària? No. És una llei que parla de les beques o de la importància de l’educació en el lleure? No. És una llei que parla de l’atur juvenil o del salari mínim interprofessional? No. És una llei que proposa inversions en matèria d’habitatge jove o programes d’accés dels joves a la vivenda? No. És una llei que estimula la participació juvenil en la construcció social i nacional? No. No és res de tot això. La llei de joventut és estrictament una llei de l’administració de joventut. Al nostre entendre, més que una llei històrica és una oportunitat perduda.

Per tant, una llei que parla de la distribució de competències entre la Generalitat i el món local, parla de l’organ de govern encarregat de coordinar i impulsar les polítiques de jonventut al país, del marc legal del Pla Nacional de Joventut, del reconeixement dels professionals i de la creació de mapes, xarxes i registres… Malament? No, però clarament insuficient.

El grup parlamentari de Convergència i Unió varem presentar un total de 68 esmenes de les quals se’n mantenen vives una trentena, malauradament les de més profunditat política. Després parlarem de la forma en què s’ha fet i s’ha debatut la llei. Centrem-nos primer en el contingut:

Hem quedat que era una llei administrativista i que no entrava a debatre els problemes dels joves, sinó a definir els instruments per fer polítiques de joventut.

Des de CiU estem bàsicament d’acord en el reconeixement del Pla Nacional de Joventut com a instrument de planificació de les polítiques de joventut a Catalunya. El Pla Nacional s’ha revelat com una bona eina i estem orgullosos d’haver-lo impulsat des del Govern com vam tenir l’oportunitat de fer l’any 2001. Presentem una esmena que els futurs plans s’aprovin a proposta del Consell Rector del Pla on hi ha el Govern, però també les entitats juvenils i el món local. Però sembla que el Govern això no ho veu clar i per tant, no s’accepta.

També estem d’acord en el reconeixement dels professionals de les polítiques de Joventut que planteja la llei, tot i alguna qüestió de matís.

No estem d’acord amb el plantejament competencial que es proposa, ja que no garanteix el paper fonamental que des del nostre punt de vista realitzen els consells comarcals. No només no es blinda el seu paper, sinó que creiem que la llei pretén esborrar-los. A Catalunya hi ha 947 municipis, 482 són menors de 1000 habitants. Com es podran fer polítiques de joventut com cal si no donem el paper que correpon als Conselles Comarcals? Per a nosaltres, les polítiques de joventut passen pel Govern Nacional en estreta col·laboració amb ajuntaments i consells comarcals. Aquest és el model que defensem i el que vostès no accepten.

Tampoc estem d’acord en el paper que té la Secretaria de Joventut o l’òrgan equivalent encarregat d’impulsar les polítiques de joventut a casa nostra. La llei era una bona oportunitat per blindar, dins del marge que necessariament cal donar al Govern per a la seva organització, un paper predominant a la Secretaria o òrgan equivalent. Demanem que l’òrgan competent en matèria de joventut que el Govern determini estarà adscrit a un departament amb capacitat d’acció transversal. Fàcil oi? Doncs no s’accepta.

Per tant, la llei no resol una bona distribució territorial de les competències, ni tampoc s’aprofita per elevar i blindar el paper de Joventut dins el Govern de la Generalitat. En aquesta línia de deixar temes oberts, apareix també la qüestió del finançament. Si la llei no especifica qui fa què, encara menys pren compromisos en el qui paga què. També tenim alguna esmena en aquest sentit que no s’accepta.

I posats a deixar coses obertes, una llei de 48 articles que proposa la redacció de 5 reglaments ens sembla que com a mínim no s’ha fet l’esforç que legislativament es requeria, i més després d’haver-hi donat voltes durant set anys. La llei estipula la creació del Mapa general d’instruments, del Registre de serveis i equipaments i de la Xarxa Nacional d’emancipació. Fem-ho fàcil, si us plau! Nosaltres creiem que registre i mapa poden unificar-se i a més que la llei ja pot establir el seu funcionament, sense necessitat de referir-nos a un reglament posterior. Per tant, en l’època de la burocràcia tripartita deu seu un pecat voler racionalitzar i ser pràctics perquè tampoc s’accepta.

I amb això enllaço amb les qüestions de forma de la llei. Vostès saben que en política les formes són importants, bàsiques. No serè massa exhaustiu, però després de 7 anys d’anuncis del Govern d’arribada de la llei de joventut al Parlament, ens la porten a l’últim minut. Recordo reunions i fins i tot dinars a la conselleria on s’anunciava l’aprovació imminent de la llei per part del Govern i la tramitació parlamentària durant la primavera. Potser vam cometre l’error de no preguntar l’any d’aquesta primavera.

Obro el segon parèntesi del dia per advertir el que imagino que dirà algun dels portaveus del govern: La llei no arriba 7 anys tard, sinó 30 traslladant així la responsabilitat als Governs Pujol. Mirin la gran diferència és que mentre els governs Pujol van impulsar la creació de la Secretaria, els primers plans interdepantamentals i el Pla Nacional de Joventut sense portar mai la llei al programa electoral, vostès la porten des del primer dia al seu programa de govern i han trigat 7 anys en fer-la. I m’estalvio alguns detalls escabrosos que justifiquen el retard, perquè no seria massa edificant.

Quan per fi arriba al Parlament, ens despatxem la llei amb dues sessions de compareixences urgents i dos sessions i mitja (per ser molt generosos) de comissió de ponència. Per cert, una pregunta per als meus companys ponents: recorden algun moment d’aquestes reunions express en què hi fóssim tots els membres de la ponència? No el trobaran. Aprofito aquest moment per obri un parèntesi i agraïr la feina del lletrat de la comissió (que no ha estat fàcil), també a les persones i entitats que van compareixer en comissió i per saludar cordialment als meus companys de ponència, malauradament curta i poc intensa. També vull fer un agraiment molt especial a la diputada del meu grup Titon Laïlla per la seva feina constant en aquesta matèria i a la gent de la JNC i la Unió de Joves per les seves aportacions. Tanco parèntesi.

Parlavem de la forma. Les esmenes faciletes i digeribles passaven sense problema, però les de més contingut, les que requereixen debat i negociació parlamentàries, han passat de forma quasi automàtica al sac de les esmenes rebutjades pel corró tripartit. Magnífica forma de practicar el consens.

Parlant de consens. Sempre s’ha apel·lat al consens en matèria de joventut. El consens és positiu, però el consens senyores i senyors diputats, senyora consellera és fruit del debat, de l’intercanvi i també de la generositat de qui té més instruments fer-lo possible, que sempre és el Govern. És molt bonic parlar de consens, però els asseguro que encara és més bonic practicar-lo i lamento dir que vostès no ho han fet. Bé si, només per pressionar a l’oposició perquè no el trenquèssim. Saben perquè les polítiques de Joventut han tingut històricament consens en aquest Parlament? Perquè el Pla Nacional de Joventut, impulsat pel Govern de CiU, va tenir 32 esborranys!!! Això és practicar el consens des del Govern.

El grup parlamentari de CiU vam decidir portar el projecte de llei a garanties estatutàries per aclarir alguns aspectes de la distribució entre competències nacionals i locals que no veiem clares. Jo pregunto. És legal que el grup majoritari de la cambra porti una llei a garanties estatutàries? Sí. És legítim que el grup majoritari de la cambra porti una llei a garanties estatutàries? Sí. Doncs sí és així, per què el Govern que ha trigat 7 anys a portar la llei al Parlament i que vol el consens, munta en còlera i es dedica no només a criticar el grup parlamentari, cosa comprensible, sinó a insultar a les organitzacions polítiques juvenils vinculades a CiU? Tot un Secretari General de Joventut fent una crítica molt àcida a dues entitats juvenils. Molt apropiat per la seva responsabilitat i una bonica forma de cercar el consens, sí senyor. I em sap greu ser així de cru perquè ell sap l’enorme respecte institucional i l’apreci personal que li he tingut durant tota la legislatura i que li tinc avui.

Està clar per tant, que les formes ens separen claríssimament i que en el camp dels continguts de la llei tenim algunes coincidències i algunes discrepàncies. És en aquest sentit que anuncio el vot favorable de CiU als articles referits al Pla Nacional de Joventut (excepte el Mapa General d’Instruments) també votarem favorablement a l’apartat dels Professionals de les Polítiques de Joventut, el vot contrari als articles referits a la distribució de competències i l’abstenció en la resta d’apartats de la llei.

Acabo com he començat. Crec que després de 7 anys de promeses, el text que avui ens presenta el Govern és decebedor com també ho són les formes que han acompanyat la seva discussió. Des de CiU hem treballat amb responsabilitat i amb ganes de millorar el projecte de llei pensant en les necessitats dels joves catalans d’avui. Hem pogut arribar fins aquí. Ens comprometem a fer-ho millor en la propera legislatura, tant de forma com de fons.

Gràcies President

Senyores diputades, senyors diputats

L’educació a Catalunya: anàlisi i propostes

// 24 juny, 2010 // 4 Comentaris » // Catalunya, CiU, joventut, país, societat

Aquests dies, just abans d’acabar el curs, hem sabut que aproximadament un terç dels alumnes que han acabat l’educació primària presenten dèficits en les seves competències bàsiques. Un de cada quatre estudiants abandona l’ESO sense graduar-se. Catalunya té una taxa baixa d’escolarització en els ensenyaments postobligatoris (72,1%, tres punts i mig menys que la de l’Estat). La taxa d’abandonament prematur dels estudiants catalans és alta (33,2%, més que duplica el de la Unió Europea 15,2 %). L’educació a Catalunya no va prou bé.

Sens dubte que hi ha explicacions i justificacions a fer. Catalunya, com Espanya, es va incorporar tard a l’estat del benestar i a la formació. Va ser un dels darrers països del nostre entorn en allargar l’escolarització obligatòria fins als setze anys. Al voltant del 50% de la població adulta catalana només té, com a molt, estudis d’educació bàsica. Comparin aquesta dada amb el 35% de la zona euro i el 29% dels països de l’OCDE. L’èxit escolar està molt vinculat a la formació dels pares, especialment al de la mare.

Malgrat tot, es pot dir, i s’ha de dir, que la situació no és satisfactòria. De res serveix, negar l’evidència, per dolorós que sigui fer-ho, com és el cas. Tenir una formació insuficient no ajuda en res al benestar de les persones (a més formació, més ingressos i menor taxa d’atur), a la cohesió social i al progrés d’una nació. Els dèficits educatius d’un país compliquen molt el canvi cap a un model productiu fonamentat en sectors avançats que afegeixen valor afegit i són competitius en un món globalitzat. Ens juguem molt en l’educació.

Què convé fer per superar una situació inadequada? En primer lloc, situar l’educació al centre de les prioritats de la societat catalana i del discurs polític de la societat catalana, més enllà dels debats puntuals i apressats que es donen en motiu de la publicació de les avaluacions i els estudis PISA. L’aprovació de la Llei d’Educació per una amplíssima majoria dels diputats hauria de fer-ho possible, de manera que la discussió no es plantegi sobre el model educatiu (pública vs concertada) sinó sobre la qualitat, l’excel·lència i l’equitat.

En segon lloc, convé preservar les competències de la Generalitat de Catalunya per definir polítiques pròpies. No és només una qüestió de respecte per la Institució secular o per l’Estatut. És també una qüestió de competència per posar el sistema educatiu al servei de les necessitats de la societat catalana. L’educació és quelcom que no es pot dirigir des de lluny. No serveix el cafè per a tothom.

El criteri de proximitat és igualment vàlid per la Generalitat de Catalunya: no es pot governar l’educació fins al darrer detall des dels serveis centrals del departament d’educació. Cal, tercera proposta, reforçar l’autonomia dels serveis territorials amb capacitats decisòries, i la cooperació amb els ens locals des dels principis de coresponsabilització i subsidiarietat. Com també, donar autonomia de veritat, no només predicada, als centres docents, que necessiten regles clares i poques, objectius ben marcats i llibertat responsable i avaluada.

Quart grup de propostes: augmentar la taxa d’escolarització en l’educació infantil, prioritzar a l’educació primària el domini de les matèries instrumentals (lectura, escriptura i càlcul), tenir molta cura dels alumnes amb dèficits, que han de ser detectats immediatament, i vetllar per l’entorn sociofamiliar dels alumnes. Massa sovint, a casa es perd el que a l’escola es guanya.

El cinquè grup de propostes es refereixen, m’atreveixo a dir-ho, al nucli essencial de tot sistema educatiu: el professorat. Aquests dies, trobant-me amb mestres i professors he pogut veure com la immensa majoria, per no dir tots, esmercen hores de feina i compromís en la seva tasca. Vetllar pels docents és vetllar per l’educació. És imprescindible que el conjunt de la societat expressi respecte, suport, ajut, i agraïment envers la seva tasca. S’ha de sentir estimats i protegits per les autoritats educatives.

No s’esgota aquí el discurs sobre l’educació, ni les propostes a fer. Tal vegada, convindrà tornar-hi. M’agradaria, finalment, que aquest article serveixi també com una expressió de compromís personal amb l’educació i amb la comunitat educativa que fa escola i que sap que fer escola és també fer país. Tenen el meu respecte i agraïment.

CiU força la Generalitat a combatre l’atur juvenil

// 18 setembre, 2009 // 2 Comentaris » // Catalunya, CiU, General, economia, joventut, país, política, societat

En un moment en què les dades d’atur juvenil al nostre país ratllen l’escàndol (36%), arriba l’Acord per l’Ocupació Juvenil a Catalunya (AOJC), impulsat per la Generalitat i signat per sidicats i patronal. Evidentment, és una bona notícia que existeixi una estratègia pactada per a fer front als problemes laborals dels joves del nostre país, però malauradament és una estratègia que arriba tard i ha hagut de ser forçada per CiU des del Parlament de Catalunya, amb una proposta de la federació votada i aprovada al més de maig.

El precedent de l’AOJC era el Pacte per a l’Ocupació Juvenil que el Govern de Convergència i Unió va signar amb patronals i sindicats (per cert, algun més dels que apareixen en aquest darrer pacte) i CNJC per establir prioritats en la millora de les condicions laborals de la gent jove. En aquell moment, més que un problema d’atur, que també hi era, existia sobretot una necessitat de lluitar contra la precarietat laboral d’aquest col·lectiu. Aquesta estratègia finalitzava el 2003 amb la intenció de revisar la seva efectivitat i establir, entre tots, nous objectius. Però el primer tripartit (2003), crec sincerament per una qüestió dogmàtica del canvi pel canvi, va dir que fer un nou pacte no era la seva prioritat i que els problemes específics dels joves es resoldrien a través dels acords d’ocupació generals. Des de CiU, vam insistir que era un error.

En la constitució del segon Govern tripartit (2006) vam veure amb sorpresa i esperança que incorporaven de nou aquest instrument com una prioritat de la Generalitat. Això sí, de la mateixa manera que els barracons de CiU ara són aules provisionals, el Pacte per l’Ocupació Juvenil a Catalunya passava a anomenar-se Acord per l’Ocupació Juvenil a Catalunya. Anècdota a banda, teníem l’esperança que el Govern endagés la feina de negociació ben aviat i l’estratègia pogués estar enllestida ràpidament. Malauradament no ha estat fins aquesta setmana (36% atur juvenil a Catalunya) que, forçats per una enèssima resolució de CiU al Parlament que establia el mes de desembre com a data límit per aprovar el Pacte, finalment s’ha produit el miracle. Sis anys tard, però tenim estratègia.

I ara què? El document comporta propostes positives, mètodes de seguiment, indicadors i compromisos econòmics. Tinc dubtes si aquests seran suficients per a fer front a la complicada situació d’avui, però en tot cas vull pensar que el compromís pot ajudar-nos a redreçar diversos problemes del mercat laboral dels joves. En tot cas, des de CiU ens comprometem a fer-ne un seguiment exhaustiu i a continuar estimulant el Govern a que faci la feina, perquè molts joves en trobin ben aviat.