Opinió

L’economia és un dels punts més importants del debat sobre una eventual independència de Catalunya. Tothom té més o menys clar quins són els seus sentiments, però quan es tracta d’arribar a finals de mes les prioritats poden canviar radicalment. Ningú voldrà ser independent per empobrir-se, és evident.

Per això espanta quan, un dia, et lleves amb el titular que el PIB català caurà un 19% si es proclama la independència. O que la renda per càpita caurà al nivell de la de Xipre. O que Catalunya quedarà fora de la Unió Europea i que l’economia acabarà ofegada pels aranzels. O que Catalunya faria fallida si fos independent (aquí i aquí). Qui diu això sembla que no vulgui recordar que Catalunya ja ha fet fallida.

Per asserenar-se una mica és recomanable llegir aquesta entrada de Pol Antràs, catedràtic de Harvard. És un pèl llarga però val la pena. Una conclusió ràpida: si Dinamarca, un país de mida equiparable a Catalunya, quedés completament aïllada del món i deixés de comerciar amb qualsevol altre país, el seu PIB cauria un 5,5%. Per tant, imaginar que el PIB d’una Catalunya independent cauria un 19% és ciència ficció. No és molt aventurar que darrere d’això hi ha una estratègia per intentar estendre la por.

Per seguir asserenant el debat convé també llegir aquesta altra entrada, en aquest cas en anglès. Tal com s’hi explica, l’argument que Catalunya quedaria fora de la UE és difícil de sustentar. Entenc que el procediment no està establert i que, a priori, més d’un estat es pogués decantar cap al veto. Però la clau és que no és tan senzill retirar la ciutadania europea. El Tribunal de Justícia de la UE, va dictaminar fa un any i mig en una sentència que els estats no poden retirar la ciutadania europea als seus ciutadans. Per tant, si no es pot retirar la ciutadania europea és difícil imaginar que un eventual Estat català, integrat per 7,5 milions de ciutadans europeus, no formaria part de la UE.

Ara bé, no tot és color de rosa. No conec ningú seriós que digui que Catalunya no seria viable a mig i llarg termini. Tot i així, si el procés d’independència vol tenir èxit haurà de resoldre tres dubtes:

El primer és com es finança la transició, com argumenta perfectament Salvador Garcia-Ruiz. Amb el deute català qualificat d’escombraria per les agències de ràting i sense una hisenda catalana operativa, aquest és un punt crític. Sense diners no podrem pagar les nòmines del dia després, per a que ens entenguem. I l’escletxa legal que permetria un tancament de caixes és massa dèbil: difícilment triomfaria. A Mas-Colell se li gira feina.

El segon és la situació de La Caixa i Banc Sabadell. En la meva opinió poden ser les dues empreses que més pateixin si s’inicia aquest camí, que podria atiar una campanya de boicot dels seus clients espanyols. És evident que un procés com aquest no s’ha de frenar per dues empreses, però tampoc es pot ignorar el mal que podrien sofrir les dues úniques entitats financeres potents que ens queden. (Per cert: va ser sorprenent que Josep Vilarasau, expresident de La Caixa, digués que no s’escandalitzaria si Catalunya fos independent).

I el tercer dubte és què passarà amb Espanya. Perdre un dels motors dels quals s’ha nodrit l’Estat pot provocar moltíssima inestabilitat, com va admetre Gallardón. Especialment quan avui dia Espanya ja és difícilment sostenible. I, fins i tot egoistament, a Catalunya no li interessa un veï inestable. A tots ens convé que Espanya i Catalunya, si algun dia estan separades, siguin pròsperes i tinguin bona relació.

Evidentment, tots aquests dubtes serien més fàcils de gestionar, o fins i tot inexistents, si el procés es fes de mutu acord entre les dues parts. És a dir, que fos el resultat d’una negociació. Però això, com diria el Rei, sí que sembla una quimera.

Una de les coses que més han reclamat els comentaristes d’aquest blog és que els polítics paguin quan la seva mala gestió posa en risc la solvència del seu territori, sigui Estat, comunitat autònoma, província o municipi. Doncs bé: el govern espanyol aprovarà una nova llei per poder exigir responsabilitats penals als mals gestors públics. “Exigirem responsabilitats penals per als gestors públics”, ha explicat el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro (per cert: algú sap què fa Luis de Guindos?).

Igual que un empresari pot anar a la presó quan enfonsa una companyia, per què un polític no hauria de patir les mateixes conseqüències?

Aquesta llei probablement arribi tard. Si hagués existit abans, més d’un dels governants dels últims anys s’ho hauria repensat abans de dilapidar l’erari públic amb l’únic risc de perdre unes eleccions. Prou de malgastar els nostres diners.

Ara caldrà veure com es concreta. ¿On s’establirà la frontera entre el delicte i la simple mala gestió? Serà delicat. A més, hi veig el risc que, amb una justícia tan partidista com l’espanyola, s’utilitzi la nova norma per a revenges polítiques entre partits. De totes formes, ¿de què servirà una condemna si després el govern de torn indulta el condemnat, com ja va passar amb el conseller delegat del Santander, Alfredo Sáenz? ¿Us imagineu un president autonòmic condemnat i que el president espanyol, del mateix partit, accepti la sentència de bon grat? Jo no.

Però aquesta és una altra qüestió. La llei pot ser una bona idea. Ara caldrà vigilar que s’apliqui bé.

Escric quatre ratlles després d’assebentar-me que Moody’s rebaixa la nota de nou comunitats autònomes (entre elles Catalunya) i que situa a Castella-La Manxa al nivell d’escombraries.

La decisió sobre Catalunya és important i potencialment preocupant, però la de Castella-La Manxa és realment greu. Com explica José Carlos Díez, economista en cap d’Intermoney, Castella-La Manxa trigarà anys en tornar a emetre bons i es veurà obligada a fer una gran pujada d’impostos per no quedar-se sense diners a les arques.

L’administració de José María Barreda (PSOE) va deixar un dèficit del 6,1%, un 50% per sobre del previst i molt lluny de l’1,3% amb què s’havia compromès a arribar a finals d’aquest mateix any. Després de les darreres eleccions, la nova presidenta de Castella-La Manxa, María Dolores de Cospedal (PP), va entrar al govern autonòmic assegurant que la situació era “dramàtica”. Aquest capítol em va recordar al que vam viure a Catalunya no fa ni un any: el tripartit abandona la Generalitat amb un dèficit desbocat i CiU entra al Govern dient que no hi ha diners per pagar les nòmines.

La irresponsabilitat és màxima perquè, per molt que les agències de qualificació no facin gran cosa (em pregunto si realment treballen), hi ha una cosa que sí que fan: llegir el diari. Les declaracions altisonants arriben, i això ho ha tingut molt clar des de la seva arribada el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell. Falta veure si se’n sortirà.

“Hem trigat gairebé tres anys a adonar-nos de la gravetat de la crisi”, vaig sentir que deia fa uns dies Alfredo Pastor, professor de l’Iese i col·laborador de l’Ara. Hi estic d’acord. Jo crec que tot va començar a canviar el maig del 2010 (amb el primer rescat a Grècia vam veure les orelles del llop), però segurament ha estat en l’últim mig any, amb els dràstics plans d’austeritat que s’han aprovat, que hem vist de què anava la cosa. Estàvem amb l’aigua al coll i no ho voliem veure, ni governants ni ciutadans.

Fins fa quatre dies, la (ben) criticada classe dirigent s’ha dedicat a gestionar pressupostos amb una alegria digna dels anys del boom econòmic, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. Per això opino que les retallades i les pujades d’impostos són, desgraciadament, inevitables: hem de pagar els pecats comesos durant l’època daurada, però també durant els últims tres anys. Si l’any 2008 haguéssim començat a fer el que tocava, ara no seriem tan lluny de la sortida de la crisi. Perquè sí, aquesta crisi és bestial i tot indica que encara queden anys per sortir-ne.

La crítica també és extensible a la frivolitat i falta de responsabilitat dels partits de l’oposició, a Catalunya i a Espanya. Fins ara, tot s’hi ha valgut per guanyar vots, des de mantenir despeses exagerades fins a criticar sistemàticament el president de torn. (El moment àlgid va ser quan el PP va votar en contra del pla d’austeritat de Zapatero, el maig del 2010, alentant una possible fallida d’Espanya).

Això s’ha acabat. Venen anys grisos. Toca discreció i treballar.

Ens hi va el futur.

Actualització: He corregit l’errada del títol. Gràcies als lectors que em vau avisar.

A Catalunya hi ha una opinió molt arrelada (i força transversal) que defensa que els anomenats “mercats” tenen un poder excessiu. Com ja he escrit en posts anteriors, jo tendeixo a estar-hi d’acord, tot i que no comparteixo l’odi que percebo sovint. Però tornem a la qüestió principal: com podem resoldre aquest problema? La solució és fàcil de dir i no tant d’aplicar: si volem restar poder als mercats només cal reduir el nostre deute i el nostre dèficit.

Quants menys diners demanin les administracions als mercats, menys capacitat de pressió tindran. Per tant, si no volem que ni els mercats ni els bancs dominin la nostra economia, el més normal serà reduir la dependència que en tenim eliminant els nostres deutes. Traduït a l’economia familiar, un país molt endeutat és com una persona que té tres hipoteques: els bancs l’asfixiaran i, en definitiva, tindran un gran poder sobre la seva economia.

Per aquest motiu, és sorprenent que els partits més bel·ligerants amb els mercats siguin els mateixos que més protesten contra les doloroses retallades que s’estan executant a Catalunya. Això és una contradicció. Si les retallades (insisteixo, doloroses) tenen alguna virtut és que ens permetran rebaixar la nostra dependència dels mercats. No entro al debat de si les retallades són excessives, ben triades, si frenaran el creixement econòmic, etc. Només constato que ens alliberaran de la pressió a què ens sotmeten actualment els mercats i que ens obliguen a estar tot el dia pendents de la prima de risc i dels interessos que paguem pel nostre deute.

Per tant, trobo que l’esquerra (des dels indignats fins als partits polítics o els sindicats) haurien d’estar a favor de tenir un dèficit que tendeixi a ser el més baix possible.

El moviment dels indignats té una base més que sòlida. Tant el sistema polític (democràcia) com l’econòmic (capitalisme) que ens regeixen són molt imperfectes i és evident que calen canvis per mirar d’anar-los millorant. Però el que em sorprèn és que, mentre tots els indignats defensen la democràcia i accepten que el problema no és el sistema en si sinó les seves disfuncions, el capitalisme és durament criticat i considerat pervers.

És a dir: mentre que s’accepta que la democràcia és bona però que calen ajustos per millorar-la, es dóna per fet que el capitalisme –com a sistema– és dolent i no funciona. Més que propostes per a millorar el capitalisme, el que he sentit són proclames per acabar amb ell. Seguint aquest raonament, no entenc perquè no proposem també la fi de la democràcia. Qui digui que l’actual crisi és atribuïble a les disfuncions del capitalisme té raó, però Hitler va arribar al poder gràcies a les disfuncions de la democràcia i ningú es queixa d’aquest sistema.

És cert que determinades multinacionals tenen massa poder avui dia? Segur. Igual que els partits polítics manen massa. Cal llimar aquests errors, però no necessàriament canviar de sistema. Em sorprèn que aquest debat estigui obert. No existeix res que s’hagi demostrar millor que el capitalisme, igual que ningú té un sistema millor que la democràcia, malgrat les disfuncions de tots dos.

Jo també considero que alguns dels grans culpables d’aquesta crisi que vivim no han pagat pels seus errors (llegiu-vos el meu post anterior sobre Rato i Solbes, per exemple). A Catalunya i Espanya hem patit una estranya aliança entre diversos grups (constructors, banquers i polítics) que va provocar, en bona part, la bombolla immobiliària. Però no ens enganyem: la culpa també va ser nostra –dels ciutadans– quan vam embogir i vam començar a comprar pisos com si estiguessin rebaixats a la meitat (el més greu és que no només no estaven rebaixats sinó que havien duplicat el preu).

L’autocrítica no existeix. I això que el principal problema d’Espanya no és el deute públic (que està lleugerament per sobre del 60% del PIB, nivell força inferior al d’Alemanya o França, que superen el 80%). El principal problema és el deute privat –és a dir, el de les empreses i els ciutadans–, que ronda el 180% del PIB i triplica el deute públic. L’allau d’hipoteques que vam signar durant els anys del boom econòmic tenen bona part de culpa. I nosaltres, per haver-les signat, també.

Dit això, a mi em sembla indubtable que la democràcia i el capitalisme ens han permès –malgrat els errors i daltabaixos com l’actual– viure en un món cada cop millor. Cosa que no vol dir que el món sigui perfecte. Encara queda molt per fer, i aquesta hauria de ser la motivació real dels indignats: proposar millores del sistema. I lluitar per fer-se escoltar.

Per cert: a la propera persona que digui que cal acabar amb el capitalisme li demanaria, sisplau, que proposi un sistema millor.

Diumenge passat vaig escriure al paper un article titulat La dècada malgastada. Demano disculpes per començar aquest post citant-me a mi mateix, però en el meu descàrrec he de dir que el principal mèrit d’aquell article és de dos professors de la Universitat Pompeu Fabra: Albert Carreras (actualment número dos d’Andreu Mas-Colell a la conselleria d’Economia) i Xavier Tafunell. Tots dos junts van escriure un llibre que recomano: Historia económica de la España contemporánea (1978-2009). Malgrat el seu títol desincentivador, el llibre és més digerible del que podria semblar.

Els autors dediquen un capítol a l’entrada d’Espanya a l’euro i expliquen com vam desaprofitar una oportunitat històrica. L’euro ens va concedir una estabilitat econòmica desconeguda i ens va permetre accedir amb facilitat a grans quantitats de diners (gràcies a la desaparició de les fronteres entre els estats membres). Aquesta ingent entrada de líquid va comportar que Espanya acumulés –durant la dècada prèvia a la crisi– la balança per compte corrent més negativa de la seva història contemporània. Al 2007 teníem un saldo negatiu equivalent a una desena part de la nostra economia.

I què va fer Espanya amb aquests calers? Malgastar-los.

En comptes d’aprofitar els diners per millorar l’economia i fer-la productiva (com va passar durant la revolució industrial), ens vam dedicar a invertir en coses poc productives. Tant les empreses com els ciutadans i l’administració. I ara tots aquests diners ja no hi són.

Una vegada els ciutadans assumim la nostra part de culpa (hi va haver una època en què qui no es comprava un pis semblava tonto), la pregunta és: d’on els ve el prestigi a Pedro Solbes i Rodrigo Rato? Algú demanarà responsabilitats als dos ministres d’Economia que va haver-hi durant aquella dècada desaprofitada? Algú els retreurà haver malgastat deu anys històrics? I d’haver alimentat la bombolla immobiliària (primer modificant les lleis i després negant la seva existència)?

Són preguntes retòriques.

L’altre dia Nicolas Sarkozy es va desmarcar amb una d’aquelles promeses que a simple vista semblen brillants però que, en rascar una mica, queden descobertes com a simple demagògia.

Sarkozy va prometre que totes aquelles empreses (amb seu a França i amb més de 50 treballadors) que reparteixin dividends estaran obligades també a repartir una bonificació entre els treballadors. “Si pots repartir diners entre els teus accionistes, també pots repartir-ne entre els treballadors”, va dir el president francès. Com deia, a simple vista sembla brillant. Sarko, que d’aquí un any s’enfronta a unes eleccions presidencials, creia haver-la encertat. Però de seguida van sorgir dubtes sobre l’aplicació d’aquesta mesura. El govern francès va acabar reconeixent que no es podrà establir cap paràmetre i que les empreses podran pagar la bonificació que vulguin. És a dir: si volen pagar només un cèntim a cada treballador, podran fer-ho.

Els empresaris, com era previsible, s’han posicionat contra aquesta norma, que s’aprovarà abans de l’estiu. Però el millor de tot és que els sindicats també s’hi han oposat. Les organitzacions de treballadors creuen que, amb les bonificacions obligatòries, les empreses deixarien d’apujar els sous.

I aquesta és la clau: als països seriosos als treballadors se’ls apuja el sou. Les empreses acostumen a formar els treballadors per a que progressin dins de la pròpia empresa i, a mesura que guanyen experiència i aptituds, se’ls hi millora el sou. Evidentment, no tothom ho fa, però és un costum més arrelat que aquí. Les empreses catalanes i espanyoles no confien en els treballadors (entre d’altres coses perquè molts d’ells tenen contracte temporal) i, per tant, no tenen cap incentiu per formar-los i desitjar que tinguin una llarga i profitosa trajectòria dins de la pròpia corporació. Aquí els treballadors són com peces intercambiables i, per tant, aporten poc valor afegit. El nombre de contractes temporals duplica la mitjana europea i així és difícil que creixi la productivitat. I aquest és un dels grans problemes que tenim per sortir d’aquesta crisi millor de com hi vam entrar.

Com a conseqüència de tot això, a diferència del que passa a països com Alemanya i França, els empleats no acostumen a tenir millores salarials a dintre d’una mateixa empresa. A Espanya la millor manera d’aconseguir un augment salarial és canviant de feina, potser perquè és quan el treballador té una mica més de capacitat de negociació.

Estic convençut que, si Zapatero anunciés demà un pla com el de Sarkozy, els sindicats serien els primers d’apuntar-s’hi.

La situació actual de Catalunya i Espanya em recorda molt a la del Manchester United.

Aquest equip de futbol anglès va decidir sortir a borsa a principis dels 90. L’operació li va permetre ingressar una generosa quantitat de diners, i amb això va finançar l’inici de la seva època més gloriosa. Onze de les divuit lligues que ha guanyat aquest equip les ha aconseguit després de la sortida a borsa. Per tant, sembla que per al club va ser un bon negoci i tothom estava content.

Però al 2005 un milionari nord-americà, Malcolm Glazer, va comprar totes les accions i va retirar el el club de la borsa, convertint el ManU en el seu club. L’afició es va indignar i va protestar amb vehemència contra l’arribada de Glazer. A dia d’avui, l’enfrontament encara dura: són molts els aficionats que van a l’estadi amb bufandes de color groc i verd (els colors originals del Manchester United) com a reivindicació dels valors originals del club. Una pèrdua de temps perquè Malcolm Glazer pot fer el que vulgui amb el seu club: és el seu ranxo.

A Catalunya i Espanya els passa una cosa molt similar.

A mitjans dels 80 vam decidir entrar a la Unió Europea i, quinze anys després, a la moneda única (qui sap si merescudament). L’impacte inicial va ser extraordinari: mai havíem vist tants diners junts. En total hem rebut uns 100.000 milions d’euros –entre fons estructurals i fons de cohesió–, una xifra que, de mitjana, equivalia a l’1% del PIB espanyol. En els quinze anys anteriors a 2008 vam viure un creixement desconegut. Una gran farra.

Però les coses no són gratis. Amb l’esclat de la crisi Espanya va tenir l’oportunitat de demostrar que se’n podia sortir sola, però Zapatero va malgastar gairebé dos anys sense fer res substancial. Els mercats van detectar que Espanya era un dels punts més fràgils de la Unió Europea i se’ns van tirar a sobre.

I aleshores va aparèixer el nostre Malcolm Glazer en forma de cancellera. Tement que una eventual crisi espanyola perjudiqués Alemanya, Angela Merkel va agafar les regnes i va obligar Espanya a una dura disciplina fiscal (reducció del dèficit) que com a catalans patirem en forma de retallades. De fet, actualment Zapatero pinta molt poc en les polítiques econòmiques del govern espanyol. Qui mana és Alemanya. Angela Merkel s’ha convertit en la presidenta d’Espanya. Avui el conseller de Sanitat, Boi Ruiz, ha dit que la nostra economia està “pseudointervinguda” i té raó.

Són les normes del joc: vam voler entrar al club europeu acceptant renunciar a quotes importants de la nostra sobirania. I no ens podem queixar, sinó abaixar el cap i fer el que ens diguin. Ens agradi o no, som al ranxo d’Angela Merkel.

Catalunya i Espanya estan barallades pel dèficit. Un resum molt ràpid per entendre què ha passat fins ara: el dèficit s’ha disparat molt ràpidament des de l’inici de la crisi i tant la Unió Europea com els inversors internacionals (els mercats) exigeixen que es redueixi radicalment.

Per complir aquestes exigències, el govern espanyol va pactar amb totes les comunitats autònomes una reducció dràstica del dèficit. Totes les comunitats van acceptar per unanimitat acabar l’any 2010 amb un dèficit del 2,4%, amb un 1,3% al 2011 i amb un 1,1% al 2012 i 2013.

Aquest acord es va signar el passat mes de juny. Com que l’acord va ser unànime, Catalunya també va donar l’ok.

Sis mesos després, en acabar-se 2010, es va saber que Catalunya va tancar l’any amb un dèficit del 3,9%, molt per sobre de l’objectiu acordat. La credibilitat catalana, evidentment, va quedar molt tocada.

És per això que opino que, en part, l’Estat té raó en el conflicte que l’enfronta amb l’administració catalana. Qualsevol persona amb sentit comú exigiria fermesa després que una de les dues parts hagi incomplit (i de quina manera) un acord pactat només sis mesos abans. És més: l’Estat no té alternativa. Ha de mostrar fermesa perquè no sembli que a Espanya no hi ha compromís per reduir el dèficit, cosa que tornaria a generar la desconfiança dels mercats (i les conseqüències serien imprevisibles).

La part on l’Estat s’equivoca és en exigir a la Generalitat que retalli un 20% de la despesa (per sobre del 10% previst, ja molt dolorós) o que apugi impostos, mentre es nega a pagar partides pactades com el Fons de Competitivitat (1.350 milions).

Arribats a aquest punt, la nova estratègia de la Generalitat és bona. Ha proposat a l’Estat mantenir l’objectiu de dèficit per al 2013 (1,1%) però que la reducció sigui menys dràstica i més progressiva durant 2011 i 2012, cosa que sembla assequible tant per complir-ho com per a que l’Estat ho accepti.

Ens esperen setmanes de molta negociació: la decisió final es prendrà aquest mateix mes.

Portugal acaba d’admetre que va mentir sobre els seus comptes públics i que el seu dèficit era més elevat del que havia reconegut oficialment. No és una gran notícia per a un estat que es troba a un pas de la fallida econòmica. Serà difícil que els inversors s’arrisquin ara a posar diners en un país que ha mentit i de qui, per tant, ja no se sap si te’n pots fiar. Els mercats no són germanetes de la caritat i ara no tindran pietat. No és molt agosarat apostar que el rescat de Portugal està a la cantonada.

Mentir està de moda: l’Estat ha insinuat a Catalunya que, si no pot complir el dèficit previst, maquilli les dades. Així ho va explicar ahir el conseller Mas-Colell. L’objectiu és poder dir de cara a l’exterior que Catalunya i Espanya han complert els objectius de dèficit marcats per la Unió Europea.

La denúncia de Mas-Colell és molt greu, però al conseller aquesta acusació no se li ha escapat. No té res de casual. A Espanya ja se l’ha acusat en el passat de mentir sobre les seves dades reals. I si ho han fet Grècia i Portugal, tradicionals companys a la cua de la majoria d’estadístiques europees, per què no Espanya?