PROGRAMA ELECTORAL

No fa pas gaire que estant amb un amic varem coincidir amb dos pesos pesants del PSC local que ens varen convidar a col•laborar en el programa electoral en el que pertoca al tema cultura. El cert és que els dos ens varen posar a riure i quasi a l’uníson varem respondre: “ Si jael teniu fet. Teniu el de les anteriors eleccions que era magnífic i del que no s’ha acomplert quasi res”.
El cert és que és així. El discurs de Baron, fa quatre anys al Monumental davant del més granat de la cultura mataronina va ser magnífic. La llàstima és que no s’ha dut a terme en res i que ara eliminant el tema infraestructures , d’impossible compliment degut a la crisi , la resta es pot posar en funcionament amb desig i sense una important despesa.

Però fa ben poc un altra amic em retopava que jo molt piular però que no acabava de fer propostes concretes. Per això avui, aprofitant el descans degut a la festa capitalina , vagin uns apunts d’actuació en el camp artístic que és el que un més menys que més domina. Unes propostes posades a disposició d’aquell que les cregui adients i vulgui afegir-les allà on cregui escaient. Propostes a grans trets que potser caldria valorar.

FORMACIÓ.-

Element clau. Davant de la impossibilitat d’una escola en la sempre somiada línia de la d’Arts i Oficis , cal potenciar el que tenim i seguir la tesi general d’externalitzar allò del que no disposem.
Per tant cal recolzar i reforçar el paper del Taller de Gravat , de reconegut prestigi per arreu. Potenciar-lo fins el màxim amb tota mena d’ajuts i convertir-lo en element viu i actiu en la ciutat. Com a mínim ha de ser equiparable a l’Aula de Teatre. Pot i ha de ser un element difusor per arreu de la cultura plàstica mataronina.
En altres camps s’ha d’apostar per beques definides en raó de valoracions d’interès. Beques que han d’estar a l’abast de tothom, professionals i afeccionats. Beques diverses , eclèctiques i de qualitat.

Aquesta formació haurà de revertir a la ciutat en forma d’elements per a ús de la mateixa. Cartells, obres per lliurar com obsequi a convidats il•lustres ...

CREACIÓ.-

L’aposta per la creació s’ha de realitzar essencialment en la disponibilitat d’espais, estris , material o semblants que estiguin a l’abast de tot tipus de creadors.

Cal trencar el conveni de Can Xalant i que aquest espai reverteixi a la ciutat com havia estat concebut en els seus inicis . Amb espais creatius assequibles a tothom , amb selecció de mèrits, no en raó de la tendència com ara i sí en raó del projecte personal de l’aspirant.
Cal cercar altres indrets parells per el mateix fi i adequar-los convenientment. No fa falta projectes faraònics con la Nau Minguell i sí actuacions simples i d’eficàcia provada , com l’adecentament de naus industrials abandonades, que amb poca despesa acostuma a ser enormement útil.

Els artistes han de respondre a l’actuació municipal no tan sols amb la quota econòmica , que ha de ser el més reduïda possible, ans també amb la participació en el col•lectiu ciutadà generant treballs per a l’ús comú.

DISTRIBUCIÓ.-

Cal fer un replantejament total del camp expositiu a la ciutat , donant a cada espai una carat d’identitat.

Així Can Palauet s’ha de destinar a les grans exposicions. S’ha de potenciar el contacte amb els estaments oficials i amb altres productors d’exposicions importants per aconseguir que les millors puguin arribar a la ciutat.
Cada temporada s’ha de fer una exposició “ important” amb un artista local , ja sigui com a reconeixement per la seva carrera o per circumstància personal, especial o peculiar.

S’ha de reconvertir el concepte d’espai , recuperant la zona cedida a Can Xalant i recuperant també la llum del pati amb l’eliminació dels plafons finals de la sala, realitzant alhora un petit estudi de la possibilitat d’emprar els laterals com espai expositiu.
S’ha d’aconseguir que fer un Can Palauet sigui un honor, en especial per els artistes de casa,.

Can Serra.- S’ha de destinar a mostres de caire històric , formatiu o més estricatment museístiques.

Ca l’Arenas.- Cal girar com un mitjó els seu pla d’usos i dedicar-la essencialment a artistes locals tal i com era el desig de Jordi Arenas. No obstant serà bo completar l’oferta amb exposicions d’artistes forans de reconegut prestigi i qualitat.

En primer lloc s’ha de trencar amb la proposta d’un tema unitari, vista la seva inutilitat i apostar per la llibertat , l’eclecticisme i la qualitat.

La sala de la planta superior es dedicarà a les exposicions més importants. Podrà ser ocupat per una sola mostra o fer-ne divisió, actuació que podria ser alterna.
En el cas d’exposició única aquesta estarà dedicades a artistes reconeguts, mentre que en el cas d’espai partit, l’aposta serà per a nous creadors , recuperant el vell esperit del Museu de ser espai iniciàtic per a tota mena de creadors.

La planta baixa mantindrà el seu espai dedicat als germans Arenas , mentre que les sales petites seran destinades al Museu de Mataró que oferirà en elles mostres variades i diverses del seu fons artístic , amb exposicions de curta periodicitat.
La part de la galeria es dedicarà al fons d’art de la ciutat , composat de moment per les col•leccions municipals i als que s’intentarà afegir l’ideari de Fons d’art que es va proposar far uns anys i que va ser avortat per l’Ajuntament.

S’intentaria trobar acomoda al magatzem del Museu que es troba a la tercera planta en l’espai expositiu de Can Marfà.

Si així fos es dedicaria a quest espai a l’aspecte del Fons d’Art local, dedicant-se a l’art jove l’espai corresponent a la planta baixa.

Espai f.- Dedicat com ara a l’art jove i emergent.

En cas de que com es rumoreja aquest espai desapareix de l’òrbita municipal, caldria cercar un espai de característiques parelles.

Igualment seria convenient establir un circuit entre espais cívics o semblants per a artistes afeccionats o principiants.

Tot aquest àmbit expositiu estaria a mans de l’IMAC però sota la direcció directa del Museu de Mataró, direcció que hauria de ser recolzada per un consell assessor que dictaminaria projectes i programació a seguir.

Igualment s’intentarà col•laborar en el possible en les exposicions que els artistes mataronins realitzin fora de la ciutat.

Les mostres hauran de reduir al màxim els seus costos en elements superflus , reducció que també patiran els catàlegs , fora de puntuals excepcions.

AMAGATZEMATGE

S’Intentarà potenciar la col•lecció d’Art local , agrupant en una sola les diverses col•leccions del Municipi ( Col•lecció Municipal, del Museu de Mataró, de l’IMAC, del taller de Gravat. Fons Arenas, Col•lecció Ubach , etc... ) completant-la degudament amb l’aposta per la creació d’un nou Fons d’Art.

ASPECTES COMPLEMENTARIS

Serà decisió de cultura mitjançant la creació de la corresponent comissió tot allò que faci referència a temes artístics com per exemple cartells oficial, escultures públiques etc...


Vagin dons aquests apunts com elements de reflexió als que crec jo es podria treure força suc.

TRANQUIL·LITAT

En aquesta setmana entre carnestoltes i setmana blanca , sortosament la tranquil•litat expositiva és el dominant el que m’ha permet dedicar-me , en l’escàs temps lliure que disposo, a tot el tema de l’expo Novellas. Una mostra que espero reeixida , encara que quedarà lluny de ser una antològica i de ser allò que dèiem “l’exposició” que mereixeria en Pepe. Però l’esforç de molts , encapçalats per Glòria Bosch que està duent a terme una tasca magnífica, espero doni el suficient pes a l’exposició com per demostrar la gran vàlua de l’amic desaparegut.

Mentre les sales mataronines van fent la viu i algunes modestes però en afany de perdurar , com és el cas de Gal-Art , ens ofereixen el que ells diuen una miscel•lània , en el que aposten per una pintura més assequible en el pensament però prou acurada en la forma i realització.

Destaquen en el conjunt que encara durant uns dies ocuparà les parets de la galeria, els treball de Carme Fageda , que havent begut , com quasi tots els alumnes , del mestre Pepe Novellas, ara vol desempallegar-se del mimetisme per conrear una figuració vibrant en el gest i el color , amb unes obres sense concessions , impregnades d’uns conceptes potents que caldrà seguir.

Per l’altra costat ens presenten un seguit de treballs de l’artista Ramon Planet, afincant en terres olotines ,que juga en el concepte ,ja emprat per altres autors , d’aquest paisatgisme que podríem qualificar com vintage , en el que s’aposta per una certa decrepitud ambiental, que retrata espais creant un ambient proper i intimista, en una certa línia poètica que esdevé agradable, fet al que ajuda una acurada i intencionada tècnica destinada , com cal , a afinar en la resposta final.

Dos noms , al costat d’altres , que fan avinent la passejada en una línia comercial més elevada que hauria de ser norma en aquest i altres galeries comercials a l’ús.

DONA I CARNAVAL

No m’estic de comentar la per a mi absurda , populista i estúpida postura de la junta directiva del FC Barcelona , convertint la llotja d’avui del Camp Nou en un reservat , - o haurem de dir ghetto -, absolutament femení.

He dit moltes vegades que en això de la igualtat femenina res m’han d’explicar. Porto quasi quaranta anys treballant envoltat de dones per quasi totes parts i en fa més de trenta que els meus caps han estat sempre dones, i per tant tinc perfectament entés tot el que es pugui dir de la seva vàlua en tots els sentits.
Potser per això em sembla una mesura falsament publicitària realitzar actes com aquest. L’important no és “deixar” per una setmana la llotja a les dones i sí en canvi mantenir quasi de manera exclusiva la junta i les decisions del poder als homes, com succeeix a Can Barça ( i atots els clubs) en que les dones son minoria en el poder i tenen un paper absolutament decoratiu.

Per més simbòliques que es vulguin , accions com aquesta , crec jo que no son una demostració de valorar a les dones en el que valen , que és molt , exactament igual que els homes , i no deixa de ser una acció de masclisme paternalista en espera del fàcil aplaudiment de qui no vol veure més allà dels seus nassos.

O poser és que un ha fet una lectura incorrecte del fet. L'acte no era reivindicatiu de res i simplement era un acte més de Carnaval.

500 DIES

Dons sí . encara que sigui impossible, la incompetència municipal ho ha aconseguit. Fa 500 dies que es va realitzar l’acte que ha immortalitzat la fotografia. Es tracta de l’entrega a la ciutat de la peça guanyadora de la Biennal Torres García. Els protagonistes , l’acalde i Marc Llacuna , guanyador del concurs.

Mentre tot està a punt per el primer garbell de la nova edició , el nostre consistori , a bon segur que dubtós davant el gran patrimoni pictòric del que disposa, segueix sense saber a on col•locar la peça del mataroní guanyador.
Ansiós de superar-se com sempre , després de col•locar en tan inadequat lloc l’obra de Perna , guanyador de l’anterior edició, dubta ara en quin lloc pot lluir menys la peça, i a bon segur per això han passat 500 dies.
Sí han llegit bé,

500 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA.

Felicitats a la ineptitud cultural de tan gran consitori.

PEP SUARI I JOSEP Mª GOMIS. L’ESTRANYA PARELLA

En Pep Suari I en Josep Mª Gomis són artistes I a més, amics de fa molt de temps ja que ambdós son “ mañetis” , és a dir deixebles de Pau Mañé, aquell artista i intel•lectual uruguaià que va aparèixer per Mataró i va saber moure al seu voltant al bon gruix d’incipients artistes del moment que per òbvies raons del moviment cultural del temps, preferien la seva manera lliberal d’ensenyament artístic a la rigidesa acadèmica de Jordi Arenas.

Amb un inici comú els dos però, han realitzat unes carreres creatives absolutament divergents. Josep Mª Gomis va convertir l’escultura en la seva afecció mentre es guanyava les garrofes amb una professió més seriosa , seriositat que semblava va trametre al seu art que va esdevenir acadèmic, tradicional, de risc controlat , perfecte en el desenvolupament però en certa manera fred i poc engrescador lluny de la seva perfecció. Un art seriós, de camisa blanca i corbata sense estridències.

Pep Suari al contrari es va llençar a la professionalitat absoluta amb tot el que la mateixa comporta. Deixeble de Torrens Lladó , el va seguir a Mallorca on definitivament ha establert la seva residència i l’ha convertit en punt de partida de les seves nombroses exposicions realitzades per arreu del món , presentant la seva pintura que be podríem qualificar com d’artística dieta mediterrània.

De fa no molt, aquesta parella que si més no podem qualificar com artísticament contradictòria , va decidir exposar conjuntament i així ho va fer a la Lolet Comas, a Mallorca i repeteixen experiència ara a la sala del Col•legi d’Aparelladors, amb una mostra d’agraïda visita i igual valoració.

Sembla que a Suari i a Gomis els hi va força bé aquesta entente artística. Si més no sembla com si cadascun hagués sigut capaç de xuclar el de positiu en el contradictori de l’altra , per aconseguir així una dinàmica d’equilibri que sens dubte els afavoreix i els millora.

Així Gomis s’ha desfermat amb una desimboltura sorprenent. Com ja demostrà en la seva recent mostra del Capgròs, està en un moment en que s’atreveix amb tot, ho intenta tot, sembla haver trencat tot el seu encotillament creatiu i aposta per una figuració més viva i activa , plena de lirisme i alhora intencionalitat , mantenint la seva creença en una certa poètica i en la bellesa , i amb la seva arrel figurativa sobre la taula,conrea uns camins cada vegada més lliures i actuals, ajudat en bona part per la seva investigació en nous materials que li puguin donar la mateixa base i arrel que els més tradicionals.

Una juguesca , l’actual de Gomis , que també desenvolupa en el camp del dibuix i la pintura , com en aquesta ocasió amb el bon recull d’aquarel•les que movent-se estilísticament entre el noucentisme i el decó, li serveix per donar agilitat a la bellesa de sempre , acomodada ara des d’un angle peculiar i personal.

Suari en canvi , sense perdre el to de la seva personal mirada en la que llum i color estableixen les coordenades bàsiques, es mou en una pintura més serena encara que curiosament ha accentuant la graduació i brillantor de la seva paleta cromàtica.

Les seves obres mantenen el joc de tensions tan peculiars , en el difícil equilibri d’un paisatge plenament figuratiu però que sembla que en qualsevol moment pot esberlar-se per el canto abstractiu però sense acabar d’aconseguir-ho. I és així ja que aquest és el desig de l’autor que també com sempre flirteja amb un cert concepte més simbòlic però, això sí, mantenint immaculat el seu credo artístic.

Suari i Gomis fan una estranya parella, però molt, però que molt, ben avinguda. Amb uns fonaments ben arrelats, amb gosadia, i principalment fent evolucionar els conceptes personals de sempre, aconsegueixen una exposició que agraeix la visita i ens permet seguir pensant que per casa corren millors artistes que no pas el que en el fons creiem.

Nosaltres , mentre , també seguim amb el concepte de lluita personal, o sigui què..

496 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA.

No seria una vergonya arribar als 500 dies ?

AUTENTICITAT

El passat mes de Gener vaig respondre a la petició del bon amic Joan Salicrú per col•laborar en un capítol de Valors TV ,en el que es parla del valor de l’autenticitat amb l’actor mataroní Albert Triola, ara molt popular per la sèrie “La Riera” , i en el que també col•labora a pedagoga Mar Galceran.

És un vídeo que com tots els de la sèrie Valors és de gran qualitat , alhora que convida a una profunda reflexió, i en el que he aportat en la segona meitat del metratge tot allò que he pogut.

De cor, i no pas per la meva presencia , que us recomano la seva visió





www.vimeo.com/19573337

 PEPE NOVELLAS

Quasi una setmana sense escriure un borrall però el cert és que no he disposat d’un segon lliure. Després del pacte per l’exposició Novellas, porto una setmana , i el que m’espera , amunt i avall intentant aconseguir col•laboracions i peces que millorin la mateixa i s’acostin en el possible, - que malauradament no serà molt -, al real concepte d’una antològica. Això sí, serà una mostra més que brillant que espero aporti una visió ben ampla de l’artista i en serveixi per gaudir de la seva gran qualitat.

Una exposició en la que s’ha pogut establir una col•laboració, essencialment gràcies a dues persones que cal remarcar. Per un costat, òbviament, per la professionalitat en el fer i en el concepte , de Glòria Bosch que va saber veure que el tema no era una “guerra” de poble , i que hi havia una possibilitat immensa de sumar una important quantitat de variables que per ella eren desconegudes i inaccessibles. L’altra persona clau, ha estat Ricard Navarro, de Caixa Laietana. Ha estat la seva tossuderia de fer seure a la gent per intentar aconseguir un objectiu positiu e, la que ha aconseguit el que semblava impossible. Amant de l’art , amic d’en Pepe , va veure que “allò” no funcionava com calia, i que era imprescindible un plus, una nova marxa , una mirada més ampla. Estic convençut , i en això coincidim quasi tota els que saben la història , que sense ell i el seu paper , el projecte hauria estat molt, però que molt pitjor.

LES VISITES MASSIVES MATEN A L’ART

Avui tot llegint el diari (com sempre “El País” )en la sempre joiosa tranquil•litat de l’esmorzar dominical, - un dels millors moments de la setmana -, en l’apartat de cultura he trobat un interessant article / noticia , de títol el que encapçalen aquestes ratlles,amb la signatura de Tereixa Constenla , en el que Colin Tweedy , director de “Arts & Bussines “ prediu el fi de les macro exposicions pel fet d’haver enterrat el plaer estètic.

Tweedy és especialistes en establi aliances entre els elements culturals i els rics del mon ( per dir-ho així en genèric ) per aconseguir-ne patrocinis, i amb les seves opinions ens ofereix una visió de futur en el que es retorni al gaudi estètic que s’ha perdut en la massificació de qualsevol visita a una exposició important. Una circumstància que tots hem patit alguna vegada , la de la decepció per no haver pogut gaudir intensament d’unes obres per manca de veritable “espai vital” de contemplació.

Com que crec que és un article molt interessant el reprodueixo a continuació:

La ley de los prejuicios se caracteriza por su empecinamiento: siempre se estrella contra la realidad. Se podría presumir que Colin Tweedy, atendiendo a lo que figura en su carta de presentación, es un minimalista de lo público y un maximalista del éxito. Verán que no.

Tweedy es un experto tejedor de alianzas entre la empresa y la cultura, ha asesorado a países como Rusia o Sudáfrica en la tarea y es el director general de Arts & Business, un organismo creado en 1976 en Reino Unido siguiendo la estela de lo que David Rockefeller había hecho casi una década antes en Estados Unidos para estimular a los dueños del dinero a invertir en la cultura. El éxito de Arts & Business es evidente: 500 empresas, 1.500 instituciones culturales y 650 millones de libras al año (760 millones de euros) en patrocinios.


En suma, Tweedy, por su trabajo, podría ser el perfecto devoto del modelo estadounidense de financiación -la cultura pagada por la empresa- frente al latino -la cultura pagada por los gobiernos-. Mero prejuicio. "En los países del sur de Europa se han creado grandes teatros y museos con este modelo que no está condicionado a la voluntad de nadie, es un buen modelo cuando no hay recesión".

Claro que ya no es el caso: en plena gran recesión, la inversión pública destinada a la cultura se desploma con recortes salvajes. Primero ocurrió en Estados Unidos -las finanzas se agujerearon allí antes de descoserse en Europa-, donde las empresas minimizaron sus aportaciones para las artes. En conclusión, y por una vez, Tweedy defiende lo suyo: "Lo británico no siempre es lo mejor, pero en esta ocasión está sufriendo menos al ser un modelo donde el 50% procede del Estado y el otro 50% del sector privado". De la crisis, unos y otros saldrán distintos a cómo han entrado. "Todo el mundo se mueve hacia un nuevo modelo", asegura.


El jueves dio una conferencia en el IESE, de la Universidad de Navarra en Madrid, para hablar de la participación empresarial en la financiación de las artes. Antes, en una entrevista, dejó clara la premisa filosófica sobre la que se sustenta la simbiosis: el patrocinador no es un mero pagador de anuncios si no una entidad implicada en el proyecto cultural. "Tiene que haber un límite entre lo estético y lo comercial, las buenas empresas pondrán ellas mismas los límites. Poner un anuncio de Coca-Cola en un palacio de Venecia no es patrocinio, es pagar por un anuncio", distingue.


La pugna por precisar este territorio difuso surgirá cada vez más a menudo, dado que instituciones sagradas están mirando a poderosas marcas para tapar agujeros. Chanel número 5 se anuncia sobre la fachada del Museo d'Orsay en París, las joyas de Bulgari han enmarcado el puente de los Suspiros de Venecia y el palacio de Versalles ha planeado abrir dos hoteles con lujos para paladares maría antonieta y precios para decapitar fortunas. "La relación entre el dinero y la cultura es histórica, siempre han estado juntos y, a menudo, en tensión", dice Tweedy, antes de recordar que el papa Julio II instruyó a Miguel Ángel para pintar la Capilla Sixtina.


No todo vale pues para tener dinero para la cultura, según Tweedy, que pertenece entre otros al patronato de la Serpentine Gallery. Y tampoco hay que buscar el éxito a cualquier precio. "El modelo blockbuster [exposiciones que atraen masas] mata el arte, no es la manera adecuada de ver a los grandes artistas. En los próximos cinco años los museos dejarán de hacer esas exposiciones porque dan muchos problemas, también de seguridad. El blockbuster es un modelo antiguo, los creadores de cultura tienen que pensar de manera diferente", plantea.


Colin Tweedy compara dos experiencias recientes. Una placentera en el Metropolitan, donde disfrutó de una pequeña exposición de armaduras históricas, que contrasta con la de Gauguin en la Tate, "que no gustó a nadie porque nadie pudo verla y tenía las entradas vendidas desde el primer día". El gestor defiende una vuelta al disfrute estético en el encuentro con el arte, aunque eso signifique reducir el público o tomar medidas impopulares, como la prohibición de fotos en el interior de los museos.


¿Es un defensor de una cultura elitista? No. Colin Tweedy cree que pueden aprovecharse las nuevas tecnologías para difundir el arte a lo grande y que se deben atraer nuevos públicos con múltiples medidas. Algunas de sentido común: "¿Por qué los museos cierran cuando la gente sale del trabajo?".

Un article per llegir amb atenció i que en el que pertoca al darrera apunt ens fa girar la mirada a la nostra ciutat amb la gran incongruència de que actualment, en temporada d’hivern , les sales municipals els caps de setmana estan tancades quan la gent passeja ( diumenge al matí) i en canvi estan obertes al vespre quan la ciutat esta buida. Com en el cas de “Polònia” , algú ho havia de dir.

I ja que hem tornat a la clau local, que ningú pensi que ens hem oblidat del raca-raca amb l’obra de Marc Llacuna

494 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA


Post escrit tot escoltant The Essential Dinah Washington

GOSADIA


No sé si la gent de Valors té a la gosadia com un valor digne de ser considerat. En realitat no sé ni tan sols si és en veritat un “valor” , i sí ho és , quins son els seus límits que em semblen molt estrets i dels que és molt fàcil passar-se. Però malgrat això estic més a favor d’aquells agosarats capaços de lluitar per les seves idees , malgrat els entrebancs que els hi pugui comportar , que no pas amb els acomodaticis que es mouen en la tranquil•litat i el bellugar poc la cua, no fos... . I evidentment no m’agraden ni mica aquells que de tan agosarats son incapaços de baixar del burro , encara que veuen el perjudicial per a ells i per els altres que comporta la seva acció. Dels tres casos n’estem tenint exemples ben fefaents en aquests dies.

Manuel Mas està entre els primers ( els agosarats) amb el post al seu blog en que recomanava a tots els dirigents del seu partit que el millor que haurien de fer era plegar i deixar pas a altres dirigents , vistos els resultats de la seva gestió.

Em va agradar la seva sinceritat que tan sols reflectia el que pensa bona part de la ciutadania. Però era un reflexió des de el poder que és on generalment fa més por fer-les.
Ja sé que molts diran allò de que “ a buenas horas ,mangas verdes “, que ara que ja està de tornada de tot és molt fàcil fer aquestes asseveracions , que..., però jo crec el contrari , que estant en el lloc on està ha aconseguit l’oportú ressò, donant veu a qui no en tenen i provocant , al menys , una obligada reflexió que ves a saber si serà per considerar.

Entre els muts i els que protesten , tot reflexionant , amb raó o sense amb quedo amb ells, i amb el seu post en Manuel Mas ens ha donat una veritable lliçó de política i de saviesa política.

M’agraden molt menys aquells que intenten sempre nadar entre d’aigües, i aquí a Mataró i en el PSC ni han forces entre els seus dirigents.
En aquests temps d’aigües mogudes en el partit, constantment hem pogut llegir noms de dirigents d’aquí i d’allà, alcaldes , regidors , gent de pes, que públicament s’ha decantat vers una opció, que si catalanista, “blackberry” , obiolistes , psoe , etc.... , defensant lliurament els seus pensaments. He seguit amb molt d’interès totes les notícies i en cap d’elles he vist un nom del nostre entorn proper.

Eclecticisme en diran uns , covardia en diran altres , afany de no destacar i seguir la corrent diran més enllà , però en tot el que queda clar és la manca d’un lideratge fort que permeti ser pes pesant i veu a escoltar i a decidir.
I així ens va. L’escàs , per no dir ridícul, pes de la zona és evident , però ningú mou fitxa , no fos cas què ...
Crec que Mataró i el maresme mereixen gent que valorin i es mullin. Si guanyen, endavant, i si no , no passa res. O no havíem dit que en el partit es valora la capacitat i no el servilisme ?.

Per fer-s’ho mirar.

I queda el cas de quan la tossuderia personal porta al suïcidi col•lectiu, és a dir: Hereu. Un cas , el seu i el de les primàries del que obligadament en parlaré un dia d’aquests . Un cas , juntament amb el duel Trinidad Jimenez vs Gómez, que hauria de fer replantejar tot el tema de les primàries , vist el nombre de militants  i l'existència d'unes servituds personals, ben llunyanes a les col·lectives , que és del que s'hauria de tractar.

T’ ENYOREM

Avui ja fa dos anys que la teva absència plana sobre nosaltres.

En el record i en l’enyor, la teva obra ens salva

ART

Després d’un parell de setmanes assetjat per tots costats , amb molta feina i el tema Novellas donant voltes sense parar , aquest cap de setmana ha estat de més relax. Ahir, passejada de compres pendents, migdiada al sofà, lectura i futbol, mentre que avui, diada familiar amb la mare a qui cada dia costa més il•lusionar en els seus 88 anys i goig amb el net que està fet un trapella.
I entre fet i fet anar arreplegant obra i informació per que a la comissària li sigui ben difícil fer la tria per a l’expo d’en Pepe.

Per això avui encapçalo el post amb el cartell del Taller Obert que juntament amb en Perecoll i en Josep Mª Rovira Brull, varen establir a Les Esmandies. Un cartell magnífic de la Nefer , que en aquest cas té l’afegitó d’estar signat per els seus protagonistes.
Potser per tot això que avui em ve de gust parlar d’algunes exposicions que son actualitat i de les que els altres enrenous ens havien obligat a fer-es fonedissa.

Així em complau molt parlar de l’exposició “De la Figuració a l’Abstracció” que s’exposa a l’argentoní espai de “Art i Gent” , amb el protagonisme de Josep Serra , Miquel Arnau i De Antonio.

És aquesta una mostra que amb molt poques peces , no arriben a la dotzena , ens permet entendre que l’art està en la capacitat de comunicar emocions i sensacions , sense importar ni la tècnica ni l’estil emprats. Que és la corrent comunicativa la que estableix els imputs per fer que una obra sigui important o no, en relació a tal i com la rebem.

De Antonio, Miquel Arnau i Josep Serra son tres autors ben diferents que coincideixen en un estat elevat en la seva creació, i demostren amb unes peces que impossibiliten la indiferència. De Antonio ha aconseguit redreçar la seva enorme força interior per focalitzar-la cap unes obres intenses en l’interior i l’exterior.

 L’estimball gestual i cromàtic d’abans es va depurar en el seu exercici gestual quasi de filosofia zen i ara esclata de nou amb una intensitat concentrada en aquests retrats / figures , d’un impacte que depassa el concepte visual per convertir-se en elements que copegen l’interior. Un camí encetat tan sols i que li ha de donar bons rendiments.

En Miquel Arnau demana a crits que algú cregui cegament en ell. El seu paisatgisme de caire naturalista que li sembla sortir per les raons genètiques de la dualitat artista / pagès , s’està desbordant per abandonar les arrels més figuratives i desfermar-se per camins en els que el gest i la textura marquin uns nous objectius.

La força de la seva pintura , establerta en contraposició d’una paleta que no és el reduïda que sembla, s’estableix en un estira i arronsa en que les forces creatives s’estimulen en un apassionat vertigen que l’espectador atent sap copsar. Unes obres que han de marcar un camí esplendorós a poc que tingui la sort que mereix la qualitat que atresora.

D’en Josep Serra poc de nou hi ha a dir. Ha assumit perfectament el sentit interior de l’expressionisme abstracte i es mou en ell amb comoditat però sense baixar la guàrdia en cap moment, ans el contrari.

Sabedor que la força dels seus treball està més en l’equilibri que no pas en la disbauxa , treballa les peces en petits impactes que en el seu conglomerat acaben amb unes arrodonides peces que sorprenent a l’espectador , el submergeixen en la seva intencionalitat creativa.

De la figuració a l’abstracció és una magnífica exposició que demostra que quan hi ha qualitat es poden realitzar magnífiques exposicions sense la necessitat de grans i importants espais. Una mostra que paga el viatge i la passejada al sempre agradable espai artístic “Art i Gent”.

Altra passejada que és ben recomanable és la d’acostar-se al Centre Cívic del Pla d’en Boet on es recupera la mostra “Flamenco” , que organitzada per “Els Dimarts del Llimoner” ocupà Can Palauet allà el 1997.

Sempre s’ha dit que la veritable qualitat de l’art sols és veu en la perspectiva del temps. Així és. Quantes obres ens han semblat interessants i sols al cap de pocs anys les veiem fluixes i buides de tot contingut , un fet que per exemple es repeteix sovint en els treballs del mal anomenat “art contemporani”.

Ara , quasi quinze anys més tard , de nou els treballs de la gent del llimoner es treuen la pols de sobre i el cert és que brillen de manera excel•lent. L’exposició aguanta el pas del temps i manté la frescor i la intencionalitat dels seus orígens , com si la permanent frescor del Flamenco, inventat i reinventat cada dia, els hi hagués donat la força d’una eterna joventut.

Una exposició que obliga de nou a l’atenta mirada , i més encara quan ens permet la possibilitat de retrobar-nos amb la capacitat artística de tres grans autors que ja ens han deixat , com son els casos de Josep Mª Rovira Brull, Pepe Novellas i Pere M. Viada.
Una mostra que cal revisitar just abans de que agafi nova volada , a través d’una petita gira per terres andaluses.