Borja a Valors

El darrer número de la revista Valors es dedica a la intimitat. Val la pena llegir-lo. Hi escriuen A parlar de la intimitat ens hi ajuden l’arquitecta Isabel Garcia-Uceda, els psicòlegs Jaume Patuel i Joan Riart, el periodista Francesc Ponsa [aquí] i hi ha una entrevista a Josep Domingo-Ferrer, professor del Departament d'Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili i titular de la Càtedra UNESCO de la Privadesa de Dades.

Però també hi ha una interessant entrevista a Jordi Borja, antic regidor d’Urbanisme de Barcelona amb Pasqual Maragall, on reflexiona sobre els valors de la ciutat [aquí]. L’entrevista forma part d’una edició del Valors a peu de carrer que fem cada dilluns a Ràdio Estel que us convidem també a recuperar [aquí]. I creu, modestament, que l'urbanisme potser no resol problemes, però pot ajudar a mitigar-los. En això estem...

Valors tous en temps durs

M'agradaria haver pogut assistir a la presentació i el debat de l'enquesta de valors en la societat catalana que la Fundació Carulla i Esade feien aquesta tarda, que contenia un reguitzell de reflexions que prometen. A veure si una cosa i l'altra, l'estudi i les reflexions, les podem llegir ben aviat. De moment, podem veure aquest excel·lent resum a CatalunyaReligio.cat [aquí]. El tema és absolutament rellevant, crec, per saber què s'està coent, per advertir tendències, posar-se en guàrdia dels perills i, especialment, aprofitar algunes embranzides. O, senzillament, conèixer millor on som. El llibre on s'hi recullen té un títol significatiu: valors tous en temps durs. A mode de resum, des del propi web de presentació se'ns diu el següent:

Segons es desprèn de l’Enquesta Europea de Valors, la societat catalana del 2009 és més individualista, liberal, tolerant, plural i democràtica. És, també, més lliure i més exigent, i continua en ple procés d’autoafirmació identitària com a poble. Però, per damunt de tot, és una societat d’individus que cerquen conquerir tots els espais de la vida quotidiana, per adaptar-los a les seves pròpies preferències i apropiar-se’ls, tot respectant que els altres facin el mateix de diferent manera, potser perquè intueixen que la garantia de la llibertat dels altres és la pròpia garantia de llibertat. Una societat que es reinventa individualment i col·lectivament, amb un punt de desencís en veure que en determinats àmbits les seves elevades expectatives disten força de la realitat. Una societat viva i dinàmica, que ha fet del concepte de “biografia del bricolatge" o “biografia del faci-s’ho vostè mateix" d’Ulrich Beck una praxi generalitzada. Però també és una societat no exempta de problemes, com el creixement de grups que han malentès aquest individualisme des de l’egocentrisme hedonista, el presentisme i la irresponsabilitat.

L'independentisme creix

Curiosament, el diari Ara publica la notícia des de la perspectiva que menys ha interessat als enquestadors, però que serveix a la cantarella del nou stablishment independentista. I titula "El 45% dels catalans votaria 'sí' a la independència. Segons un estudi d'ESADE, l'opció sobiranista s'ha triplicat en l'última dècada". Sens dubte, no vull minimitzar la dada. He dit més d'una vegada, des d'aquí [amb paraules de Lluís Foix, amb altres de Josep Lligadas, o en aquest altre post, per exemple], que l'independentisme ha arribat a vampiritzar no ja l'antic discurs nacionalista sinó que amenaça en rompre el catalanisme transversal que, malgrat els planys o les presses, ha estat la clau de la unitat nacional i dels èxits del país. I crec que, per mi, l'alternativa a l'independentisme no és ni negar-lo ni l'unionisme espanyolista, com ara es diu, sinó la unitat nacional, amb independentismes o sense. Però això no és del que volia parlar avui.

L'individualisme també

A mi m'agradaria que ens centréssim en si hi ha correlació o no entre la primera afirmació segons la qual creix l'individualisme i el "curt-terminisme" versus els projectes compartits i amb perspectiva de futur (societat líquida segons Bauman) amb la segona afirmació segons la qual creix l'independentisme. Jo ho crec fermament. Apunto algunes raons que em vénen al cap, ja dic, sense haver llegit encara l'enquesta.

1. Probablement, l'individualisme i l'independentisme parteixen de la mateixa arrel: davant la ineficiència dels processos col·lectius (en els que, per obtenir més coses i que em facin més lliure hauré de cedir part de la meva llibertat), opto per la via de buscar-me la vida tot sol, de construir des del jo la meva identitat (política, cultural, religiosa).

2. La crisi dels sistemes filosòfics (els meta-relats) i dels projectes col·lectius que viu Occident (les ideologies d'emancipació o de repartiment de la riquesa, les esglésies, la pròpia democràcia, les famílies) , aparellada amb les crisis de les 'estructures d'acollida' (vegeu Duch), ve seguida de la crisi dels valors forts. Passem a viure micro-relats, les nostres històries que se succeeixen com en un  panell de twitter, i sorgeixen els valors febles, líquids.

3. Malgrat tot, l'absència de sentit, el buit del lligam entre les microhistòries, la falta de perspectiva col·lectiva, la poca solidesa dels valors, reclama com en un pèndul omplir-se de nou sentit, de noves perspectives històriques i de punts sòlids on agafar-se, o on refugiar-se. En no reinventar-se els antics relats emancipatoris, en poden aparèixer de nous.  En no ser atractius ni identificats amb els nostres referents els relats de sentit (parlo de la crisi del cristianisme, per exemple), el sentit sembla ser a tot arreu, amb la realitat reencantada. La mutació del nacionalisme (que venia acompanyat de projectes que anaven més enllà: la democràcia cristiana, l'esquerra, la lluita contra les desigualtats al món...) cap a un independentisme sense cognoms ressalta que es tracta de valors epidèrmics tan sols. Amb aparença de forts, però indubtablement buits. L'independentisme és una resposta d'aquestes característiques.

Foto: Théo Gosselin

Vegeu també aquest post d'El Pati Descobert.

Cooperant

Com deia ahir l'Alcalde al seu bloc, aquesta ha estat una molt bona setmana per al futur del cooperativisme a Mataró, amb la satisfacció que la feina feta no ha estat endebades i de comprovar que el camí per fer és ple de bones expectatives. Especialment des que l'Ajuntament de Mataró i l'entitat Unió de Cooperadors van resoldre promoure aquest valor conjuntament (des d'una Fundació que presideix la regidora Montse López) a partir de la recuperació del patrimoni històric d'aquesta darrera. Un patrimoni que no es posa al servei d'ells sinó del cooperativisme. I de Mataró.

D'una banda, es posen en servei els locals que, fruit de la compra per part de la societat PUMSA (el 1990!) de quatre immobles provinents del patrimoni històric de la Unió de Cooperadors, han sortit de tres promocions diverses: Una a Can Xammar, una altra al Rierot cantonada amb C. Cristina i la darrera al C. Meléndez. Aquestes dues últimes sota una promoció d'habitatge de protecció oficial que, després de 35 anys de gestió de PUMSA, passarà a la Fundació. Tot això en un marc de represa de l'activitat. tal i com s'explica en aquesta nota. 

La segona bona notícia provenia d'una d'aquestes promocions, la del carrer Meléndez [vegeu nota]. Set habitatges protegits, vint aparcaments i un local que tenen una bona colla de sistemes innovadors i eficients de caràcter ambiental, tant per aprofitar o reduir l'energia com en la gestió de les aigües o la refrigeració i calor. Probablement, són els primers habitatges que compten amb un sistema geotèrmic al nostre país. Inclou també l'ús de la llum del sol per a il·luminacions que s'acostumen a fer amb llum artificial, un sistema de reducció del CO2, un altre de tractament d'aigües grises per a la seva reutilització, etc..

I la tercera venia de la mà de la pròpia Unió, que presideix Anna Huertos, i del Cercle Catòlic, sota la presidència d'Antoni Blanch, entitat propietària legal d'un altre dels immobles reivindicats. La notícia és que, lluny d'antics litigis i probablement de desconfiances, ambdues entitats inicien el camí per al diàleg. La perspectiva és la reforma urbanística que caldrà fer el seu dia, probablement quan la crisi ens ho permeti. L'acord entre ambdues entitats és bàsic per assolir un bon projecte per la ciutat, que compatibilitzi un nou teatre per l'entitat amb la recuperació del Cafè Nou, un dels locals emblemàtics de la reivindicació. El com, el quan, l'on i altres adverbis hauran de ser tractats amb la delicadesa i discreció que han mostrat els seus autors.

El canvi de clima, molt més propici, és el factor clau que ha permès començar a desentortolligar un dels processos més complexos que ha viscut la ciutat en el darrer mig segle i que l'arribada de la democràcia semblava no poder resoldre. Ha estat clau, com dic, així com -m'atreveixo a dir- el canvi generacional dels interlocutors de la nova etapa i la generositat i confiança dels seus predecessors. Ara tenim un gran repte, com aventura Joan Salicrú a MataróNotícies.cat.

Fotos: Ajuntament de Mataró.

Espenyes

La setmana passada vam anar a veure com ha quedat l'eidifci d'oficines del que ja vaig parlar el maig passat [aquí], donat que ja està enllestit, a l'àmbit de Can Xammar, a Mataró. Li diem Espenyes, que és el nom del carrer de referència (Baixada de les Espenyes) i s'obre ara a la seva comercialització (vegeu fulletó), al bell mig de la ciutat, amb una modernitat que contrasta amb la proximitat de les restes romanes i amb la presència de la muralla i el pas de ronda de segle XVI, completament integrats, un exemple més de l'ingent esforç de recuperació del nostre patrimoni històric que s'està fent aquests darrers anys.  Té unes vistes brutals, és molt funcional al seu interior i té unes característiques úniques. I posa la cirereta final a la creació d'espai públic i de trama urbana, esponjada i atractiva, en un lloc on hi havia obsolescència pura i dura i ocupació irracional del territori. Vegeu nota.

El dolor i l'alegria

Hi ha un temps per al dolor: és el mateix
que per a l'alegria.

Joan Margarit, "Joves en la nit" (fr.), a No era lluny ni difícil. Ed. Proa, Barcelona, 2010, p. 41. 

Catorze

Et desitjo primer que estimis i que, estimant, t'estimin.

Que si no és així siguis breu en oblidar

i després d'oblidar no guardis rancor.

Et desitjo també que tinguis amics

i que encara que pocs siguin nobles i fidels,

i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar totalment.

I perquè la vida és així

et desitjo també que tinguis alguns adversaris,
ni molts ni pocs, en la mesura exacta,
perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble.

Que en els moments difícils,
quan no et quedi res més que aquesta utilitat,
et serveixi per mantenir-te en l'esperança.
Igualment et desitjo que siguis tolerant i respectuós.

No amb aquells que s'equivoquen poc, perquè això és molt fàcil,
sinó amb aquells que s'equivoquen molt i de manera irremeiable
i que fent bon ús de la teva tolerància
serveixis d'exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa ràpid
i que un cop ja madur no insisteixis en rejovenir.

Que sent vell no caiguis en la desesperació,

perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor.

Et desitjo també que siguis responsable d’algú,
que vegis com creix i com madura,
que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i sentir.
En allò bo perquè no hi ha res més preciós que la vida
i en allò dolent perquè et farà sentir
les teves limitacions més profundes.

Que siguis conscient que no ho saps tot i no ho pots tot.

De pas et desitjo una mica de tristesa.

No tot l'any, sinó tan sols un dia.

Però que aquest dia et serveixi
per descobrir que el riure habitual és bo,
que el riure diari és avorrit
i que el riure constant no té sentit.

També et desitjo que visquis moment difícils,
que et posin a prova la teva fràgil fortalesa,
que t'ensenyin qui ets i de qui et pots refiar.

I quan aquests moments difícils passin,
perquè tard o d'hora passen,
sàpigues adonar-te que tot es pot superar,
que ets una mica millor que abans
i que has guanyat una fortalesa que pots fer servir
per als altres quan tinguin dificultats.

Et desitjo que descobreixis amb la màxima urgència
que, més enllà del teu dia a dia,
existeixen persones infelices, maltractades i oprimides.

Et desitjo que acariciïs un gat,
tiris una pedra al riu
i escoltis el silenci de l'albada,
perquè sabràs ser feliç amb no res.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari i pràctic.
Que almenys una vegada a l'any els posis davant teu i sàpigues dir
"aquests diners són meus",
només perquè quedi clar que tu ets l'amo dels diners
i no que els diners són els teus amos.
Per últim et desitjo que cap dels teus somnis es mori,
però que, si en mor algun,
puguis plorar sense lamentar-te
de no haver fet el màxim possible per fer-lo realitat.

I que, tant aviat com puguis,
alcis la vista i tornis a començar com si res no hagués passat.

Si totes aquestes coses t'arriben a passar,

no tinc res més a desitjar-te...

Victor Hugo

(Ho manllevo del bloc de la Maria Escalas, gràcies).

El Corte Inglés vindrà; som-hi *

El procés per fer arribar la ‘locomotora comercial’, com anomenava el Pla d’Orientació dels Equipaments Comercials (POEC) acordat el seu dia entre l’Ajuntament i els comerciants com a peça clau per incrementar el valor afegit del sector de serveis a Mataró, ha estat excessivament lent i difícil. Ho ha estat per circumstàncies més o menys normals (modificacions urbanístiques per obtenir la millor ubicació, concurs per determinar l’operador, estudis econòmics i de mobilitat, etc...) i, sobretot, per una d’excepcional: l’aturada imposada per ordre judicial a rel d’una querella que, a banda de tres imputacions (a l’Alcalde, a una lletrada municipal i a mi mateix com a regidor d?Urbanisme), aturava cautelarment el procés de desmuntatge de la nau catalogada que hi ha al solar. La querella fou presentada pel fiscal a instàncies de la CUP i una plataforma satèl·lit que després han prosseguit com a acusació particular (per cert, qui paga la defensa? quant costa?). Altres sentències dels jutjats del Contenciós confirmen la legalitat de tot el procés, com no podia ser de cap altra manera.

Treure aquesta nau d’allà (l’arribada d’El Corte Inglés és impossible amb ella) però sense descatalogar-la (i per tant, traslladar-la a un lloc proper que la faci més visible) és la solució que –equivocada o no- vam prendre el seu dia per no demorar més del compte l’arribada de l’operador i satisfer les lògiques demandes de respecte als béns catalogats. Qui sap què hauria passat si, enlloc d’això, s’hagués prosseguit amb la descatalogació i destrucció del bé, sense ser sensible a les demandes que van aparèixer el 2007. Em temo que molt pitjor, però això no ho sabrem mai.

S’acaba l’etapa judicial

La resolució del Jutge d’Instrucció núm. 3 de Mataró posa fi, si els anunciats recursos no prosperen, a aquest lamentable capítol, a aquesta bogeria que retarda quan més fan falta els 1000 llocs de treball previstos i l’impacte directe sobre el PIB local i els salaris (uns 30 milions d’euros l’any), a banda d’una invesió de més de 160 milions d’euros en l’obra (i els seus llocs de treball). Aquesta és la millor notícia de totes.

Acabada l’etapa judicial, es reprèn també l’etapa política. Mentre hem estat imputats ens hem sentit de tot: alguns han volgut relacionar-nos amb la corrupció, com féu la Sra. Sánchez-Camacho o la pròpia CUP, que també van demanar dimissions o ‘canvis al Govern’ com demanava un Joan Mora els advocats del qual asseguraven que el procés acabaria malament. Ja veiem que té una fantàstics assessors legals, en aquest i en altres temes. Mojedano ha insistit reclamant ‘ètica’ justament quan el denunciaven per pressumpta apropiació de més de 27.000 euros. Un despropòsit. Ara seria l’hora de rectificar i posar-se al costat del Govern per celebrar junts l’arribada d’El Corte Inglés.

Mora, en contra

Perquè, es digui el que es digui, fins avui no ha estat així. Joan Mora, el cap de CiU, és el cas més flagrant. CiU no estava d’acord amb el POEC, contra l’opinió del sector. No ha aprovat ni un sol acord administratiu o urbanístic per a l’arribada d’El Corte Inglés (ni tan sols la caltalogació de la nau que ara vol protegir, diu), ni un de sol. Mora s’ha manifestat al carrer, cridant a la seva militància a seguir-lo, sota pancartes que deien clarament “No a la locomotora comercial”. En presentar-se a les eleccions de 2007 va demanar una moratòria i ha apostat sempre per un centre “més petit” (per tant, més petits els beneficis per la ciutat). Més tard, i abans que s’iniciés el procés penal, s’aliava amb la Cup i el PP per demanar al Ple la paralització de les obres del desmuntatge amb l’excusa de protegir unes restes que no tenen cap valor, com s’ha demostrat. Pals a les rodes contínuament. I el pitjor: mans esteses, algunes fins i tot apretades, que han durat 48 hores. Ha pesat més l’interès a curt termini del rèdit partidista que no l’interès estratègic de ciutat que ha de tenir algú que somniï, ni que sigui remotament, a ser Alcalde. Baron, en canvi, se l’ha jugat.

* article publicat avui a Capgròs