Compromís renovat

Avui, el diari ABC em publica l'article que trobareu aquí sota:

Compromiso renovado

Que el PSC es un partido con una vocación marcadamente municipalista es algo que no se le puede escapar a nadie. Que lo es porque desde el principio de la democracia asumimos responsabilidades en muchos ayuntamientos tampoco. Y que esas responsabilidades han sido ejercidas con diligencia y buen hacer no se le escapa a los ciudadanos, lo demuestran los resultados electorales.

El PSC volvió a ganar el pasado 27 de mayo las elecciones municipales, obteniendo más votos que ningún otro partido y aumentando en 289 los concejales elegidos en 2003. Los resultados obtenidos por el PSC apuntan a que gobernaremos en ciudades y pueblos en los que reside alrededor del 70% de la ciudadanía de Cataluña.

Ciertamente el nivel de abstención es preocupante. Casi tanto como el partidismo, la frivolidad y la superficialidad con que algunos analizan ese fenómeno complejo que esconde una casuística infinita. El PSC, al ser el partido más votado, es el que más ha contribuido a la participación registrada, y aunque eso no debe consolarnos, debería al menos sosegar los ánimos de quienes pretenden que aceptemos la máxima responsabilidad en el grado de abstención registrado.

Sinceramente no creo en recetas mágicas para elevar la participación, y tampoco en grandes reformas institucionales o electorales. Estoy convencido de que si todos los partidos cumplimos con los compromisos adquiridos en campaña, los ciudadanos se sentirán más atraídos por las urnas.

El PSC ha revalidado la confianza mayoritaria de la ciudadanía catalana con un eslogan elocuente: «Nuevas ideas». Vivimos en una sociedad cambiante, exigente, moderna y profundamente democrática. Una sociedad que espera de sus políticos locales algo tan sencillo como complejo a la vez: soluciones a sus problemas cotidianos. Y eso es precisamente lo que el PSC ha ofrecido a los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña.

El domingo se abrió una nueva etapa, con 4 años por delante, y las expectativas ciudadanas -como es lógico y necesario- son elevadas. Creo que la legislatura municipal estará marcada profundamente por la gestión de la inmigración y por la resolución del grave problema de la vivienda. El PSC está en disposición de afrontar ambas cuestiones con garantías, más si cabe sabiendo que el Gobierno de España y el de Cataluña desarrollan políticas activas en estos ámbitos.

Los socialistas debemos ahora responder a esa confianza mayoritaria con hechos y políticas. Quienes hemos sabido gestionar ayuntamientos en los años 80, cuando no había presupuesto, ni competencias, ni respeto del resto de las instituciones, y por contra, los problemas sociales, de integración y de cohesión eran mucho mayores, sabremos ahora gestionar nuevas realidades no menos complejas.

Miquel Iceta
Viceprimer secretario y portavoz del PSC

Que parlin les urnes!

Aquesta setmana he decidit avançar l’entrada al diari a avui per tal de no influir en la jornada electoral de diumenge. També he decidit fer una entrada breu, campanya obliga. Això m’ha obligat molt a triar temes i materials, espero haver-me’n sortit. Per seguir el que queda de campanya podeu visitar el lloc web de les eleccions municipals impulsat pel PSC. I diumenge, blog de seguiment electoral del PSC.

Avui a les vuit del vespre he visitat els companys de Sant Boi que organitzaven un sopar-míting final de campanya en suport de Jaume Bosch i a les nou de la nit he fet un míting amb Antonio Padilla, alcalde socialista i candidat a la reelecció de Castelldefels

De campanya electoral us recomano, sis coses. El discurs de José Montilla a Badalona donant suport a la candidatura de Maite Arqué i el seu discurs d’avui mateix en el míting final de Tarragona en suport a Pep Fèlix Ballesteros. El discurs de Ramon García Bragado en un acte de suport a la candidatura de Jordi Hereu (un acte ben singular, organitzat per amics i companys d’en Ramon i que va donar peu a una reflexió ben personal que crec molt interessant i oportuna). L’entrevista a Carmen Alborch a La Vanguardia, una magnífica entrevista a una amiga que admiro feta per una periodista que segueixo de fa molt de temps, Joana Bonet. L’entrevista a Jordi Hereu publicada a El País (i realitzada per una periodista experimentada i compromesa, Milagros Pérez Oliva). I, traca final, l’article que li dedica Juan José Millás a Aznar en la darrera pàgina del diari El País en la seva edició d’avui.

Tres temes de fons: la societat de la informació, a partir d’una entrevista a Manuel Castells, publicada a El Periódico; la seguretat ciutadana, en un rigorós article de Manuel Ballbé; i el nou sindicalisme, a partir de l’article de Josep Maria Alvarez comentant l’11è Congrés de la Confederació Europea de Sindicats celebrat recentment a Sevilla. Un Congrés que ha triat com a Presidenta, Wanja Lundby Wedin (Presidenta del sindicat suec LO) i ha reelegit com a Secretari General a Jonh Monks del TUC (Trade Unions Congress) britànic.

Una iniciativa que val la pena: els esforços de crear consciència federal a tot Espanya, a partir de l’article de Carme Valls-Llobet publicat a El País, i els esforços de la Fundació Catalunya Segle XXI i la Fundació Rafael Campalans.

I, finalment, una reflexió de fora de les nostres fronteres. He traduït un breu article d’Ed Miliband, parlamentari laborista britànic, ministre del Tercer Sector i habitual col·laborador del IPPR (Institut for Public Policy research) i de Policy-Network.



“Perles” del programa Polònia emès el 24 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta

LES PERLES (per ordre d'aparició)

- El debat dels candidats. Els cinc candidats magníficament caracteritzats i moderats pel Soler. Comença Fernández Díaz (vés a saber perquè) però li passa la paraula a Trias. Soler dóna la paraula a Hereu perquè pugui replicar però... dóna la raó a Trias! Mayol, igual.... alguna cosa no va bé... Tots lloen les propostes de Trias i acaben demanant el vot per ell. La Terribas diria, i per què? Per què en realitat és una brooooooma. És una innocentada i ell hi ha caigut de 4 grapes. "Sabia que m'acabaríeu votant". Hereu el fa tocar de peus a terra: "Com vols guanyar si et deixes perdre el pèl d'aquesta manera?"

- Míting de CiU.... o del PSC? El candidat de CiU va xerrant, però la seva sòcia va negociant per telèfon amb el PSC que li promet la piscina municipal i el seu escó al Parlament així que, voilà, visualització del "jaquetisme". El candidat va canviant el seu look mentre també canvia la tanca electoral rere seu. Tot un descobriment, la pancarta canviable!

- Making-off del vídeo del PP de Badalona. Director: Josep Piqué. Guionista: Alberto Fernández Díaz. Definitivament, molt espontànies no eren les opinions...

- Rajoy a una agència matrimonial busca nòvia parlamentària espanyola. El candidat ideal sembla ser... Artur Mas. Rajoy no hi està massa conforme: "Búsqueme otro candidato." Senyoreta de l'agència: "Es que es el único que nos queda libre. Si quiere pareja estable, no le queda otra." Rajoy es converteix a l'evidència: "Me encanta el porte de sentido de estado que tiene."

- Franco: "Habrá Fórmula 1 en Valencia si el PP gana las autonómicas. Ya era hora que alguien contara cómo se hacen las elecciones. A mi me encanta Valencia! Quemar gente, las fiestas de moros y cristianos, Salva Ballesta, los hoteles de Benidorm y Marina d'Or (amb cançoneta costumitzada)"

- "Més lluny, haig d'anar més lluny..." Llach ha arribat a Itaca... d'Or. I qui el rep és l'inefable Zaplana que el fa comprar un minipis a la Urbanización Kavafis. "Pero si tu eres Chuis Chac, el cantante separatista! No sabes la de pisos que he vendido a los catalanes gracias a tu canción".

- El Rei s'autocandidata per anar a "Tengo una pregunta para usted". A la pregunta sobre el preu del cafè la seva resposta és única: "Qué significa precio?". ¿Personaje histórico que más le ha cautivado?: "El oso Yogui." ¿Qué pasó en la noche del 23-F?: "Pasapalabra". Fluixet, però m'ha entendrit l'aparició de l'hostessa 1, 2, 3... pel recompte de respostes encertades.

- Mayol i Saura van a votar: "Joaaan, on hi ha la cua de votar? Joaaan, què fas amb la papereta del PSC?". "Imma, carinyu, t'haig de comentar un petit tema... He de votar l'Hereu, li he promès al Montilla. Si no guanyen els socialistes, nosaltres no pillem! L'important és que no perdis la teva cadireta... i tu, no votes?". "No, jo no voto mai, sóc antisistema". Ep, i tot això sense parar de riure cap dels dos.

EL MILLOR

- El moment Tomate de la nit. ZP i de la Vega en roda de premsa per comentar l'assetjament de Sebastian a Gallardón amb el tema de la Montserrat Corulla (que no Carulla, oju). ZP es transforma en Jorge Javier i De la Vega en Carmen Alcaide. Genials!. ZP-Jorge Javier: "Ya te ha presentado Montserrat a sus amigos? Lo digo porque están todos entre rejas".

EL PITJOR

- Propostes per millorar la circulació a Barcelona dels diferents partits: circular tots en ambulància, fer carreteres privades per cadascú... i no segueixo. Malo, malo.

LA PICADA D'ULLET

- Al llit!!!! Trias+Fernández Díaz fent sumes hipotètiques de regidors.... calla, calla... que al llit també hi ha Portabella: "Trias, per què no tries?"

KA FORT

- ZP és el nou presentador de Cambio radical: "Así era Pachi antes de venir al programa: antidemocrático, radical y feo de cojones.... ahora, demos la bienvenida al nuevo etarra... hemos dialogado con él, le hemos dado un aspecto más tolerante, les hemos quitado las enojosas cartucheras, la liposucción no hizo falta porque hizo huelga de hambre, le hemos rebajado el régimen penitenciario y lavado la cara para que pueda presentarse a las elecciones"... però em sembla que no ha acabat de funcionar la cosa, perquè continua portant el passamuntanyes i el discurs no veig jo que hagi canviat gaire tampoc.

LA IMATGE DEL DIA

- La lliga està que crema, tothom pendent del Depor al camp del Madrid i els seus jugadors ja noten el pes de la responsabilitat.... i de les carteres plenes de bitllets que el Photoshop els ha penjat de les mans!

ELS ACUDITS DE MATEU PRADOS

- La campanya és més avorrida que el President Montilla disfressat de musclu.

ARXIU HISTÒRIC (reciclatge de gags, Avui fa 1 any)

- Carod i les bases: Carod i la dona al llit: "Carinyu, fa molts dies que no...", però el pobre Carod no és tan sobiranista com es pensa, i tot ho ha de consultar a les bases del partit: "Companyes i companys, hi ha una proposta en ferm perquè jo foti un clau aquesta nit. Què fem?" Després d'un interessantíssim debat, de cos present de les bases, la votació sembla que acaba en un sí.

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL

- Catalans! La campanya de les municipals ja s'acaba. Sí, sí, estàvem en campanya, no ho sabíeu? I s'acaba demà. I després ve el dia més dur, el de la reflexió. On la gent pensa quin candidat ha de votar. Si el que li ha regalat una gorra, un globus o un caramel. Perquè, no ens enganyem, la gent vota a a qui li dóna més coses gratis. A la gent se la compra amb regals. Però a qui volen enganyar amb aquests regals? [agafa gorra, globus i piruleta] Què, semblo un ciutadà respectable que ha de decidir el futur de la seva ciutat amb el seu vot. Més aviat en comptes d'anar a votar sembla que vagi d'excursió de final de curs de pàrvuls a Port Aventura. Per què no regalen coses per gent adulta? Una ampolla de cava, una estilogràfica, un rellotge, una nina inflable, un portàtil, GsPeSe, un cotxe... Jo què sé! En fi, reflexioneu, i vosaltres mateixos. Jo ara vaig a menjar-me la piruleta tot mirant el Via Augusta que està molt interessant, i que no m'atabalin. Visca Catalunya! Mira, ja tinc la Creu de Sant Jordi!



ZW núm. 86 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://discovermagazine.com/2007/may/map-welcome-to-the-blogosphere

Continuant amb diferents serveis de mapes i estadístiques sobre un concepte o sobre el nostre espai a Internet, a més d’altres curiositats, podem consultar:

Un mapa de la bloguesfera que mostra els enllaços entre blogs de tot el món, a partir de dades recollides durant un període de sis setmanes i que s’explica en l’article Map: Welcome to the Blogosphere, publicat a la revista Discovery Magazine.

ClusterMaps, un servei d’estadístiques que detecta l’origen de la visita a la nostra pàgina a través de l’IP entrant i ens ofereix la localització concreta sobre un mapa del món. Els usuaris que tinguin menys de 2.500 visitants diaris poden accedir a aquest servei de manera gratuïta i els permet visionar els seus usuaris a nivell global o enfocant dintre dels continents.

A Google, dos nous serveis que ens ofereixen resultats de cerques localitzats temporal i geogràficament com s’explica en aquest post de Guinaliu.tk the Blog. Molt en la línia de Google Earth Eleccions Franceses, que va mostrar en aquell context les possibilitats d’aquesta aplicació per potenciar xarxes socials geogràficament.

I, sobre imatges, però d’un altre tipus, trobem A vista de Google que ens mostra imatges curioses i impactants extretes de Google Maps. O Flickrvision, on podem veure fotografies que s’estan penjant a Flickr en temps real, associant-les al seu país d’origen i situant-les sobre un mapa.

Per acabar, comentar que s’ha publicat l’informe World Digital Media Trends sobre l’ús dels cibermitjans a escala mundial, amb dades i estadístiques diverses en relació al consum d’aquests mitjans per part dels usuaris, l’evolució del vídeo online o les possibles tendències que s’apunten, entre altres qüestions. L’informe, impulsat per la World Association of Newspapers, ofereix una versió reduïda en anglès. La font d’aquesta informació surt del blog e-periodistas de Ramón Salaverría on podreu llegir altres referències interessants.

ZV (Zona Vídeo). Telúrica és un nou canal de televisió per Internet en espanyol, que es grava a Perú i es dirigeix a la comunitat hispana del món. Ofereix notícies d’una manera informal per a facilitar la seva difusió a la bloguesfera llatina.

Falta una setmana!

Diumenge vinent coneixerem el resultat de les eleccions municipals. No abans. Dic això perquè aquests dies hem estat sotmesos a un allau d’enquestes, i encara vindran algunes més els dies a venir. Són enquestes en general favorables als socialistes. Si l’encerten, no sols mantindríem les Alcaldies de Barcelona (amb Jordi Hereu), Girona (amb Anna Pagans) i Lleida (amb Àngel Ros) –augmentant en algun cas el nombre de regidors- sinó que també guanyaríem a Tarragona (amb Pep Fèlix Ballesteros). No m’agradaria estar a la pell dels responsables de campanya de CiU que, certament, deuen estar ja prou nerviosos si jutgem les afirmacions de Mas acusant el govern de Catalunya de passivitat davant el terrorisme islamista.

Les declaracions de Mas no sols van mostrar la greu desorientació política que pateix CiU, sinó que han posat en evidència una profunda divisió en el moment que Duran no perd oportunitat de desmarcar-se de Mas. Les declaracions de Mas han merescut el rebuig generalitzat dels creadors d’opinió. Podeu llegir al respecte l’article de David Miró publicat a El Periódico de Catalunya. A mi les declaracions m’han sorprès relativament, perquè des de l’inici de la campanya CiU fa un descarat seguidisme dels arguments del PP (inseguretat i immigració). El que mai no havia pensat és que CiU cauria tan baix com el PP en el sentit d’utilitzar el terrorisme com a argument electoral. En aquest context, es ben natural l’oferiment de Rajoy a CiU de pactar allà on puguin per desplaçar els socialistes. CiU no ha negat aquesta possibilitat. Què lluny queden els dies en que Artur Mas anava a cal notari per dir que mai no pactaria amb el PP! I per això cal repetir una i altra vegada que les eleccions no es decideixen fins el proper diumenge dia 27. Que cal promoure la màxima participació. I que per assegurar les alcaldies socialistes convé que el PSC obtingui més regidors que CiU i PP sumats.

Sobre les enquestes i sobre la interpretació de l’anunciat alt nivell de l’abstenció, convé que llegiu l’article d’Àngels Pont, directora de GESOP, l’empresa que fa les enquestes publicades per El Periódico de Catalunya.

Com m’agrada predicar amb l’exemple, us faig cinc cèntims de la meva participació en la campanya aquesta setmana passada. Vaig repartir propaganda amb Celestino Corbacho a L’Hospitalet i he participat a tres actes electorals. A Vilanova i la Geltrú, fent costat a l’Alcalde Joan Ignasi Elena (aquí sota trobareu un testimoni gràfic). A Mollet del Vallès, donant suport a l’Alcalde Josep Monràs. I a Canovelles, acompanyant l’Alcalde Josep Orive.



Tampoc no hem d’oblidar que a la resta d’Espanya hi ha 13 Comunitats Autònomes que celebren eleccions a les seves respectives Assemblees legislatives. Les enquestes apunten que el PP mantindrà els governs de Castella-Lleó, Comunitat valenciana, Múrcia, Madrid i La Rioja, mentre podria perdre Navarra, Canàries i Balears. Els socialistes mantindríem Extremadura, Castella-La Manxa, Astúries, Aragó i Cantàbria.

La campanya municipal de Madrid ha pujat de to quan el candidat socialista ha demanat explicacions sobre un presumpte tracte de favor de l’Ajuntament envers una de les advocadesses implicades en el cas de corrupció de Marbella conegut com a “operación Malaya”. La resposta de Gallardón ha estat d’una gran ambigüitat perquè apunta a que Miguel Sebastián ha entrat en un terreny reservat a la intimitat personal, però no ha donat cap mena d’explicació. El cert és que la immensa majoria de mitjans han seguit la tesi de Gallardón tot i que els interrogants segueixen sense resposta. Pilar Rahola, sovint contracorrent, en parla en aquest article publicat a El País. També contracorrent, Javier Pérez Royo, segueix advertint contra els riscos de deixar fora del joc democràtic a l’esquerra abertzale en un article també publicat a El País.

Tres lectures recomanades al voltant de temes importants de la política catalana. La visió de Vicenç Navarro en una entrevista publicada a eldebat.cat, un article de la meva amiga Carolina Homar, directora general de l’ICASS, sobre el nou sistema català de serveis socials, i un article de Llàtzer Moix advertint sobre l’escepticisme de molts escriptors sobre la preparació de la Fira de Frankfurt.

Aquesta setmana ha estat notícia Javier Solana amb motiu de la concessió del Premi Carlemany a personalitats que s’han destacat pel seu europeisme. Llegiu les paraules de Javier Solana en rebre aquest prestigiós guardó. Com a aportació al debat sobre el present i el futur de la Unió Europea, us recomano la lectura d’aquest article de Santiago Petschen, publicat a El País.

Finalment, Gordon Brown ha estat elegit nou líder del Labour Party i es convertirà en el nou Primer Ministre de la Gran Bretanya. Els seus contrincants John Mc Donnell i Michael Meacher es van retirar mancats de suports. En canvi, resta oberta l’elecció de l’adjunt del líder laborista. A aquesta elecció hi concorren sis aspirants: Hilary Benn, Hazel Blears, Jon Cruddas, Peter Hain, Harriet Harman i Alan Johnson.

Després de resistir-s’hi tant com ha pogut, Paul Wolfowitz ha hagut de plegar com a President del Banc Mundial per fer un tracte de favor a una dona amb la que manté una relació sentimental. Llegiu al respecte l’editorial d’El País, i l’article d’Antonio Caño, publicat també a El País, que apunta a la feblesa de Bush que s’ha posat de manifest amb motiu d’aquest cas. Tampoc no us hauríeu de perdre l’article de Shlomo Ben Ami molt crític envers la política de l’administració nordamericana. Aquest article ha estat publicat per Project-Syndicate, és un bon lloc web a seguir si voleu estar al corrent del debat polític internacional.

A la campanya presidencial francesa Nicolas Sarkozy va presentar-se com a l’enterrador de l’esperit del Maig de 68. Manuel Castells reivindica el maig de 68 en la seva dimensió de revolució cultural i de valors. Jacques Julliard fa des de les pàgines del Nouvel Observateur la seva aportació al debat de l’esquerra francesa i proposa reinventar-la. En aquest esforç de renovació del pensament trobareu molt suggerent l’aportació de Zygmunt Bauman (text en anglès).

Acabo. Antoni Gutiérrez m’ha regalat el llibre de Michel Wieviorka “La primavera de la política. Ideas para acabar con el declive de la política tradicional”, publicat per Libros de Vanguardia. A la revista de La Vanguardia de diumenge passat van publicar un extracte. També li he d’agrair a Joan Serrallonga la seva biografia de Pablo Iglesias, editada per Edhasa.



“Perles” del programa Polònia emès el 17 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta

LES PERLES (per ordre d'aparició)

- Reunió de campanya a ca l'Hereu... l'assessor de torn que suggereix una visita a la Boqueria. L'alcalde: "un altre cop? ja l'hem inaugurat dos cops aquesta setmana!". L'assessora de torn: No, necessitem algú mediàtic, que sàpiga parlar". [picant a la porta] "Hombre, hablando del rey de Roma... buena sombra le cobija", és l'inigualable Clos amb unes idees descabellades de rètols lluminosos, floquets de neu... delirant. Postil·la: els marcianus s'ho miren des de la nau "Aquest Joan Clos és tremendo... calla, que vas ser tu qui el va enviar a la terra... sí, pensava que li aniria bé un canvi d'aires"

EL MILLOR

- Cimera de responsables al PSC. Montilla obre foc: "Algú vol opinar igual que jo"... Avui sembla que hi ha una estrella convidada, el President Maragall que ha vingut a recollir les seves coses, ara que plega del partit "Vosaltres feu, mentre jo vaig recollint, tranquils, però feu, eh!.... com si jo no hi fos, vaja, com quan era President. [caixa en mà i remenant pel despatx] Me voy..... que lástima pero adiós.... Mira, un exemplar de l'Estatut. Bah, el deixo, no val la pena... Quim [a Nadal, en un dels seus interminables parlaments], et pots aixecar un moment, és que la cadira la vaig portar de casa els pares... Bé, em sembla que ja està tot. Algú vol venir amb mi? [ni Nadal, ni Tura no semblen massa predisposats i el mateix Maragall, Pasqual, ha d'empènyer a Maragall, Ernest a marxar]. Ah, i records al Zapatero. . . . pero no se vayan todavía, aún hay más. . . . Montilla fa que Castells recordi a Maragall, Pasqual, la seva clàusula de rescissió. Diu que si se'n va abans del Congrés haurà de pagar 500.000 €. Sembla que la Maragall, Ernest, és només de 30 €. Bonic veure els germans cridant a l'uníson "Què cabrooooooons"

EL PITJOR

- El de la família reial i el seu suposat llenguatge inventat.... pobre Leonor, si és una mo-na-da, jugant amb els micros, com emulant a la seva mare en temps periodístics ;) Guai del Paraguai????

- Y dale amb la tonyina! Per què ens ofereixen una segona part de l'enquesta sobre l'apassionant món de la tonyina que s'acaba quan ja la primera part va ser penoseta?

SURREALISTA

- El rap del candidat enrotllat sobre les propostes de mobilitat. Xavier Trias amb gorra, samarreta i monopatí cantant un rap: "feu-me cas a mi, per anar per Barcelona, millor el monopatí, patí, patí, patí, pamí"

- Primer va ser CSI Miami, després CSI Las Vegas, i ara... CSI Bulli! Adrià & Ruski en un impossible cas d'assassinat amb ketchup, pells de plàtan, soufflé de polen i jo que sé.

LA PICADA D'ULLET

- La final de Glasgow: Hereu nerviós perquè Trias s'ha quedat a Barcelona "pescant vots"... el que està en la seva salsa és Carod "no sé si saps, Pepe, que aquí a Escòcia guanyen els independentistes". Montilla: "Però si encara no ha començat el partit!"

KA FORT

- Piqué entusiasmat davant les eleccions: "Los vamos a barrer, els escombrarem!". Rajoy també ho té clar: "Claro, claro, mira, aquí tienes una escoba y ya puedes empezar a barrer que este plató está hecho unos zorros".

LA IMATGE DEL DIA

- Els cartells electorals amb les fotos "retocades". Tots els candidats i les candidates s'han tret tantes arrugues que Trias apareix envoltat de nens i Hereu és una ecografia.

LA FRASE DE LA SETMANA

- Rajoy li dóna un petit "aguinaldu" a l'Espe pel seu bon comportament... "Es que si no no llego a fin de mes": Soler, brillant: "Hombre, depende de adónde quiera ir!" [a Espe i Gallardón no se'ls veu gaire ocupats, Rajoy diu que és perquè per guanyar a Simancas i Sebastián no els cal... pobres de nos]

LA NOVETAT

- Rajoy en roda de premsa "Buenas noches y viva el Getafe. Si en Valencia Camps tiene la fórmula 1, aquí en Madrid tenemos preparada una bomba para que ganen Esperanza y Alberto. Ruiz Gallardón n'explica els detalls, és una bomba de veritat "y está programada para explotar el día siguiente de las elecciones, no quedará nada en pie entre Cáceres y Huesca". Només la desactivaran si guanyen les eleccions, així que tranquils ;)

- Montilla es reuneix amb el responsable de la mala maror d'aquests últims dies per clavar-li la bronca: "Tu ets un geni, d'acord, ets un visionari, d'acord, tens moltes idees de futur, d'acord, però no fas més que molestar, has provocat una crisi i per culpa teva estem fent el ridicle, m'entens? el ridicle. Estic fart de les teves maragallades." Quan jo ja era a punt de desmaiar-me veiem que l'interlocutor no és el President Maragall sinó Ronaldinho.

ELS ACUDITS DE MATEU PRADOS

- Sofia ha fet caqueta... pel que fa a la filla dels prínceps, cap novetat.

- El Barça s'assembla cada cop més a Catalunya, perquè ja no depèn d'ell per guanyar.

ARXIU HISTÒRIC (reciclatge de gags, Avui fa 1 any)

- Trobada ZP-Mas al banc del parc fent manetes. ZP: "Cariño, se acerca el momento en que estaremos juntos". Mas: "Y yo te defenderé... pero seguro que no me engañarás???" ZP: "Por quién me tomas? Desde cuándo he engañado yo a nadie? Bueno, Maragal sí, pero lo hice por ti. Mas: "Qué picarón...". ZP: "Y quién se lo dirá a nuestros padres? [que no son altres que González i Pujol]

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL (amb tòpping de Ronaldinho)

- Catalans! Darrerament s'ha instal·lat entre nosaltres un clima de confusió i pessimisme. Els catalans se sentien representats per un grup de gent que aspirava a molt i al final potser acabarà aconseguint ben poc. I com sempre, a Madrid, se'n riuran de nosaltres. Catalans, si el Barça no guanya la lliga, l'esforç per reformar l'Estatut no haurà valgut la pena. Ara bé, dit això, també he de trencar una llança a favor d'una persona a qui se l'està culpabilitzant de tot el que passa. Vine. Eh, que passa. [és Ronaldinho]. Mireu, un jugador genial, com jo. Un jugador imprevisible, com jo. Capaç del millor i també del pitjor. Eu també faig maragallades, m'ho ha dit un senyor calvo. Ah, el Montilla. Ho veieu? Eu anuncio Natillas e tu te pegaste una nata! Que cabrooooon. Escolta, Ronaldito, i si et dediques a la política? Podríem fer un partit! Sí, un partido de fútbol. Som dos genis incompresos però sempre hem estat al servei del país. Niño, la mano. Visca Catalunya, i visca el Barça. Ah, i visca l'Espanyol. Espanyol ha ganau o perdiu? Ah, ni idea, es que esto está grabado. Ah, y lo de los romans que viene después también está grabado. Todo es decorado, no son romanos de verdad que viven en Tarragona.... es todo grabado.



ZW núm. 85 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.sitographics.com/menu.html

Enciclogràfica. Revista permanent d’Art i Disseny
Tot tipus d’eines, símbols, il·lustracions i curiositats sobre art i disseny, sobre el llenguatge gràfic i visual, que poden ser d’utilitat en algun moment en els nostres espais i comunicacions online. Altres serveis a destacar en aquesta línia podrien ser:

Picli
Un servei que permet valorar i promocionar fotografies, de la mateixa manera que ho fan Digg o Menéame amb les notícies i pàgines web que envien els internautes. Els usuaris voten i aquelles notícies que tenen més vots arriben a publicar-se en portada. En aquest cas, fariem el mateix però amb imatges.

IconFinder Aquest cercador, és un servei Ajax, que ens permet trobar tot tipus d’icones a Internet. IconFinder té indexades més de 17.000 referències. Només és necessari escriure la paraula que volem trobar i ens mostra diferents icones, amb l’opció de triar la mida que ens vagi millor, canviar el fons a negre, blanc o transparent, etc. També ens mostra informació sobre l’autor, llicència i tags relacionats.

Spell with Flickr
Escriu una paraula en el requadre i, al moment, cadascuna de les lletres es convertirà en una imatge, que pots canviar tantes vegades com vulguis fins aconseguir aquella combinació que més t’agradi.

ZV (Zona Vídeo). Eleccions Municipals 2007, un espai específic de seguiment dintre de l’agència àudiovisual de notícies en espanyol Vnews, dirigida per Juan Pedro Valentín. A més de notícies i vídeos dels diferents candidats, es poden veure vídeos diversos enviats per usuaris col·laboradors.

Arrenca la campanya!

Vaig tan atrafegat i tinc tantes coses al pap que no sé si donaré a l’abast. Hauré d’explicar moltes coses de forma telegràfica. Però què hi farem...

Abans de començar vull cridar-vos l’atenció sobre una novetat del Diari. Veureu a la columna dreta una nova secció que porta el títol “Feevies”. Es tracta d’una selecció de les tres entrades més recents, d’una llista de més d’una dotzena blocs seleccionats per mi. La llista s’actualitza automàticament i, per tant, sempre hi trobareu alguna novetat. Aquesta meravella és possible gràcies al programa Feevy. Us encoratjo a provar-lo i aprofito per felicitar els seus autors, la gent de la Sociedad de las Indias Electrònicas, de la que forma part David de Ugarte, a qui vaig conèixer amb motiu de les primàries del PSOE que va guanyar Josep Borrell. La gent de las Indias, té un blog col·lectiu que, lògicament, utilitza Feevy.

La campanya municipal ha arrencat amb ganes. Està causant un ran impacte la campanya publicitària de Jordi Hereu, aquí sota hi trobareu un banner, si el cliqueu, anireu directament al seu lloc web. També sorprèn l’intent de Xavier Trias de passar com a socialdemòcrata. Vicenç Navarro el posa en evidència en l’article que podeu llegir aquí.



A mi la campanya m’està portant a llocs diversos. Divendres era a Gavà en el sopar d’inici de la campanya de Joaquim Balsera en que van participar 650 persones. A Gavà es dóna la circumstància que la gent de CDC s’ha desmarcat de la llista de CiU, encapçalada per un home d’UDC que ha hagut de confegir la candidatura amb familiars i amics. Tampoc baixen tranquil·les les aigües a ICV-EUiA de Gavà, els màxims exponents fins ara tant d’ICV com d’EUiA se n’han desentès públicament. Per sort, els socialistes garantirem un govern sòlid, estable i de progrés. Al sopar de Gavà hi eren els Alcaldes de Sant Joan Despí, Antoni Poveda, de Viladecans, Carles Ruiz, de Castelldefels, Antonio Padilla, i els candidats de Sant Boi, Jaume Bosch, i de Begues, Raquel Agustí. Per cert, també hi havia l’anterior Alcalde socialista de Gavà, Didac Pestaña, a qui tothom va agrair la feina feta i que ha protagonitzat un altre relleu modèlic. Mentre nosaltres sopàvem, a L’Hospitalet escoltaven a Felipe González i Celestino Corbacho en un acte magnífic. No hi vaig poder anar, però és que no es pot anar a tot arreu.

Ahir vaig estar a Pineda de Mar, fent costat a Xavier Amor, el nostre candidat a l’Alcaldia. Estan animadíssims i convençuts que podran formar govern. CiU ens va fer fora del govern municipal després de la formació del Govern d’Entesa. CiU va prendre una decisió pensant més en el carrer Còrsega (seu de CDC a Barcelona) que en Pineda. A més a Pineda està molt estesa la convicció que 12 anys de govern local de CiU han significat paràlisi. Sols cal dir que la darrera escola inaugurada a Pineda ho va ser en temps de l’anterior alcalde socialista, en Josep Lluís Fillat... Per cert, anant cap a Pineda vaig recollir Maria Badia a Cabrera de Mar on em vaig fer un fart de veure banderoles de la nostra candidata Pilar Ventura.

Aquesta setmana ha estat també notícia l’enquesta del CIS. Aquí trobareu els estudis corresponents a les Comunitats Autònomes que celebren eleccions el proper 27 de maig i aquí els estudis corresponents a les eleccions municipals. Tot apunta a una gran estabilitat del mapa polític, però podrien haver (bones) sorpreses a Navarra, Canàries i Balears. Tampoc no sembla que hi hagi d’haver canvis a nivell municipal. Però els socialistes estem molt esperançats en guanyar, entre d’altres, les alcaldies de Tarragona (Pep Fèlix Ballesteros) i Cerdanyola del Vallès (Antonio Cárdenas).

Avui La Vanguardia publica a la seva Revista un article d’Esteban Hernández sobre el sentit de les campanyes electorals. Clicant en el banner d’aquí sota podreu visitar tots els llocs web dels nostres candidats i candidates.



Aquesta setmana ha estat notícia l’anunci de la retirada de Tony Blair. Aquí podeu llegir el seu discurs fent l’esperat anunci i les opinions al respecte d’Anthony Giddens, Timothy Garton Ash, i Montserrat Guibernau. També podeu llegir els intel·ligents comentaris de Lluís Bassets i Raimon Obiols. Si no hagués estat pel seu error de donar suport a Bush en la guerra d’Iraq, el balanç de Blair hagués estat força positiu i seria molt recordat pel definitiu impuls al procés de pau a Irlanda del Nord. Serà Gordon Brown qui haurà de prendre el relleu de Blair d’aprofitar els seus encerts i d’esmenar els seus errors. Web de Gordon Brown. Anthony Giddens acaba de publicar el llibre “Over to you, Mr. Brown” (2007, Polity Press) donant-li consells. Caldrà, però, esperar, la decisió del Partit Laborista que ha preparat un lloc web pel debat sobre la successió de Blair, a la que també aspiren, sense gaire possibilitats, John Mc Donnell i Michael Meacher. També es tria l’adjunt del líder laborista. A aquesta elecció hi concorren sis aspirants: Hilary Benn, Hazel Blears, Jon Cruddas, Peter Hain, Harriet Harman i Alan Johnson. La cosa pot estar entre Harriet Harman i Peter Hain, amb més possibilitats per a la primera.

Sobre política catalana no us hauríeu de perdre l’esclaridor article de Pasqual Maragall, la important aportació a l’imprescindible debat sobre el present i futur de Catalunya de Joan Rosell, la preocupació sobre la polarització social i educativa de Vicenç Navarro, el meu article sobre els pressupostos d’enguany publicat a ABC i l’article de Jordi Garcia Soler, advertint sobre els miratges de Quebec i Escòcia.

Sobre el debat que s’ha obert a França després de la derrota de Ségolène Royal us recomano l’article d’un col·lectiu d’antics col·laboradors de François Mitterrand i dels ex primers ministres socialistes, Les Gracques, la crida a una col·laboració entre el PS, els verds i el nou centre, i l’anàlisi punyent de Zaki Laïdi, que he traduït per a una millor comprensió.

Sobre el debat italià us recomano llegir la intervenció de Fabio Mussi en l’acte de presentació de la Sinistra democratica per il socialismo europeo. I, en homenatge al 70 aniversari de la mort d’Antonio Gramsci, us recomano la lectura d’aquest “Glossari gramscià” i una visita al lloc web de l’aniversari i al de la Fundació Antonio Gramsci.

Sobre política espanyola, podeu llegir l’article de Josep Ramoneda en el que torna a analitzar l’estratègia de la crispació (en algun moment sembla equiparar l’ús de la crispació que fa el PP i el PSOE, cosa de la que discrepo absolutament) i l’anàlisi de la gestió del govern Zapatero fet per David Mathieson per encàrrec de la Policy Network.

Sobre política europea val la pena, com sempre, llegir l’article de Daniel Innerarity i el manifest del PSC del Dia d’Europa: “Construïm Europa des dels municipis”.

Finalment, no us perdeu l’article d’Abraham Yehoshua sobre la proposta de pau per a l’Orient mitjà de la Lliga Àrab i l’article de Mario Soares sobre “Socialisme i modernitat”.



“Perles” del programa Polònia emès el 10 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta

LES PERLES (per ordre d'aparició)

- "I el Romano em va preguntar... Pasquale, Pasquale, per on creus que passa el futur d'Europa" Quan som punt de patir un nou ensurt, Toni Soler reclama el President Maragall: "L'equip del Polònia ha decidit batejar aquest plató amb el nom d'una persona sense la qual l'èxit d'aquest programa no seria possible... ". El President correspon en la descoberta de la placa: "El meu avi va donar nom a instituts i parades de metro, jo a platós de televisió... diferents? sí, però és que els Maragall som imprevisibles."

- Maragall va avisar Montilla de les declaracions que volia fer sobre l'Estatut en una trobada secreta. Maragall: "Bueno, Jose, vull que sàpigues que com que aquests dies m'avorreixo penso anar als diaris a rajar". El millor és que veiem que és ZP des d'un cotxe qui li xiula les respostes a Montilla pel pinganillu. Tot va bé fins que s'hi cola la publi de Ràdioteletaxi...

- Trias serveix als ciutadans de Barcelona... fent de cadira a Artur Mas!

- "Creieu que hi ha pocs pisos de protecció oficial?" Mai Cuní havia aconseguit formular una pregunta taaaan curta i embolicar-se taaant amb la primera paraula que se li passa pel cap. És un crac jugant amb les paraules. Em rendeixo als seus peus cada vegada que lliga una idea amb una altra aparentment inconnexes amb un dels seus "Perrr cert...". Magnífica Rahola (Rahola, cognom format, segons Cuní, pel déu egipci Ra, i la interjecció hola!) seguint el discurs Thermomix de la Melero.

- Un sol micro, un sol jutge del Suprem, i mil intents de trobar una llista abertzale que reculli els ex-batasunos i que passi l'examen del jutge. M'ha agradat molt el candidat disfressat de José Luis Moreno i el seu ànec Nicol que feia de Rockefeller "toma, Supremo"... al final la llista que passa l'examen és la que encapçala el Mickey.

- El General Franco "¿Qué les ha dado con las encuestas? A la gente no hay que pedirle la opinión porque luego les da que pensar... yo más que de encuestas soy de interrogatorios policiales."

- Molt bona la promo d'Herois. Montilla de l'any 1987 a Cornellà convençut que pot arribar a ser President de la Generalitat "Àdhuc, lu he aconseguidu". Però Montilla encara té altres poders ocults... Quan el President Maragall li pregunta: "Montilla, has vist les declaracions que he fet al Solo moto?" el President Montilla envia Maragall a l'hiperespai.

EL MILLOR

- La reconquesta de Montjuïc. Molt divertit, ZP dalt del castell lliurant la clau a un solícit Jordi Hereu, al peu del canó, mai millor dit. Les condicions del lliurament, cap problema: "La bandera española tiene que ondear siempre en la cima, las antenas militares se quedan, y en el jardín siempre tiene que haber un enanito (esta es una condición de la época de Bono)." Llàstima que les salves d'honor per celebrar l'acord acaben carregant-se la Torre Agbar.

EL PITJOR

- L'enquesta: La tonyina s'acaba? El pijo: "Salvem el tunying"; l'il·lusionista: la fa desaparèixer en el seu barret de copa; el hippy de la Catalunya profunda que representa la gran obra "La tonyina Francina"; les nenes de l'insti es plantegen la gran pregunta: "avui és el tún, demà que serà, l'enciam?; l'argentí la clava: "en Argentina comemos carne"; el segurata: "a la meva dona li agrada molt aquesta espècie marina."

SURREALISTA

- El rei retransmet el Getafe-Barça amb la petita Sofia en braços "Saludos corrrrrdiales.... tiqui-taca... aquí estoy, en la copa del mi, la copa del yo." [Va resultar ser una mica ocell de mal averany, nor? ]

LA PICADA D'ULLET

- La detenció de la Pantoja. Les seves primeres paraules: "Yo no soy ésaaaaa." Els agents de l'autoritat troben bitllets a pertot: que si el canvi del super, que si la paga del Paquirrín... Però quin estilàs llueix al crit de "Manos arriba".

KA FORT (i tanmateix, verídic)

- Aznar, borratxo "Los españoles de verdad saben beber; en cambio los moros, the mors, no toman alcohol."

LA IMATGE DEL DIA

- Carod i Puigcercós preocupats per les finances: "No tenim diners ni per pagar-li la laca al Portabella!" Fàcil solució: Puigcercós disfressat de Pantera Rosa (nova modalitat del cobrador del frac) davant Jiménez Losantos per aconseguir que li pagui el deute del judici que li van guanyar.

LA FRASE DE LA SETMANA

- Mas: "Per què heu de dedicar el plató a Maragall?". Soler: "Perquè ara es jubila i ens ha donat molta vidilla". Mas: "Sí, però és socialista!". Soler: "Bé, aquesta afirmació potser és una mica agosarada".

ELS ACUDITS DE MATEU PRADOS

- Maragall continua al centre de la política per la dimissió del delegat de la Generalitat a Madrid. Es consideren alguns candidats... Pepe Rubianes?

ARXIU HISTÒRIC (reciclatge de gags)

- En aquest inici de campanya electoral, un tema estrella: el dret a la vivenda, segons marca el nou estatut... Per garantir el dret a la vivenda dels joves, els funcionaris de la Generalitat han trobat la solució: desallotjar als pares per deixar-li el pis al fill! extraordinària imaginació.

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL (aquesta setmana hem canviat el batí, per l'uniforme d'explorador)

- Catalans! Ja queda menys perquè plegui de la presidència del PSC. Després de les municipals, si te visto no me acuerdo. Això no és notícia, ja ho sé. La notícia és que per dir-ho, me'n vaig anar a Nova York. He, heee, que cabróoon. Sí, mira, últimament m'agafa per viatjar. Que dic que plego, me'n vaig a Nova York. Que dic que faig un Estatut, me'n vaig a Miravet. Que no volen que em presenti a la reelecció, me'n vaig a la merda. Ai, perdó. Sí, sí, m'he fet tot un turista. Deu ser l'edat... De fet, els jubilats ja ho fan això. Benicàssim, la Manga del Mar Menor. Que després quan tornen els hi pregunten, què com ha anat? No ho sé, però hem menjat molt bé. He, hee... En fi, que estic pensant anar a algun lloc i fer una altra maragallada. Potser que vull fer un nou partit, o una fundació, o una agència de viatges... On ho podria anunciar això? Ah, mira [amb la bola del món a la mà]. A veure.... Roma? Ja hi he estat. Hèlsinki? Ui, no, massa fred. Macedònia, no, no menjo mai postres. Ho faré a sorts. Aquí, Iznájar, ho faré aquí. No hi he estat mai, i això que em sona, eh! Deu ser famós per.... una catedral molt maca? Un museu? Alguna cosa deu haver-hi. En fi, catalans, visca Catalunya! ... [veu en off] Hi va néixer algú oi, a Iznájar? La Pantoja, dius?



ZW núm. 84 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.google.com/trends

Per conèixer millor la teva rellevància i posició a Internet aquí tens algunes eines online:

Google Trends. Sobre un terme concret, i a partir d’un determinat nombre d’impactes a la Xarxa, aquest servei realitza gràfiques sobre el número de vegades que s’ha cercat el concepte a Internet, l’evolució de la cerca d’aquest terme en el temps, des de quines ciutats i/o regions del món es realitza, etc. També mostra el volum de cerques distribuït per idiomes i permet comparar el volum de cerques entre dos o més conceptes. Google Trends pot, a més, mostrar notícies relacionades amb el terme de cerca damunt de la pròpia gràfica, de manera que es pugui visualitzar si un esdeveniment en concret ha afectat i de quina manera la popularitat del terme que cerquem.

Google Analytics Ofereix informació sobre la manera com els usuaris han arribat a una determinada pàgina web i com naveguen i interactuen en ella; un sistema d’estadístiques web amb informació útil, del que podeu llegir més en el blog de Microsiervos.

Popuri.us Informació i estadístiques, en aquest cas sobre un domini concret, de manera simple i ràpida. Ofereix dades com el Page Rank (un valor numèric que representa la rellevància que una pàgina web té a Internet) o altres informacions que ens explica el seu creador, Juan Xavier Larrea, aquí.

ZV (Zona Vídeo). Internautas Televisión és un servei online de l’Associación de Internautas, amb 500 webs col·laboradores que emeten diàriament “Internautas TV”. Amb un espai de notícies d’entre cinc i deu minuts, sobre temes d’interès per a la comunitat internauta, s’ofereix gratuïtament com a suport informatiu, amb l’opció d’incloure el titular i la introducció del vídeo de forma personalitzada amb la imatge corporativa del web que així ho sol·liciti.

Facta non verba

Avui el diari ABC em publica l'article que veureu a continuació.

Facta non verba
Abc, 10.05.07

Durante la última campaña electoral catalana el actual President de la Generalitat, entonces candidato socialista, José Montilla, repitió hasta la saciedad que el suyo iba a ser un gobierno de hechos y no de palabras. Puede que como mejor pueda demostrar un gobierno cuál pretende que sea su dirección política y sus principales objetivos sea a través de los presupuestos, y eso es precisamente lo que ha hecho el Gobierno catalán, al presentar unos presupuestos que podemos calificar sin lugar a dudas como los de la Cataluña social. En un momento en el que los grandes discursos y la retórica intentan a veces tapar algunas realidades, es necesario hablar de hechos, de datos, de números. Éstos son incontestables y dicen mucho de un programa de gobierno.

Los presupuestos presentados por el Gobierno catalán hacen una especial incidencia en el gasto social y en las políticas directamente relacionadas con el progreso y la modernización del país, unos presupuestos que crecen un 8%. Sin ir más lejos, dos de cada tres euros de incremento del gasto público se destinarán a políticas sociales, lo que implica que el 54% del presupuesto se destinará a salud, educación, servicios sociales, vivienda y cultura. Se destinan 8.592 millones de euros a la salud que se utilizarán para la inversión en 90 nuevos centros de atención primaria, 7 nuevos hospitales y 5 nuevos centros especializados en el campo de la salud mental. Se dedican 1.361,3 millones de euros a la protección social, en especial en aquello que se refiere a la dependencia o a la construcción de 18.700 places en residencias pera la tercera edad y la habilitación de ayudas económicas que beneficiaran a 40.500 persones dependientes.

Por lo que respecta a educación, ésta recibirá el 16,5% del presupuesto, lo que permitirá la incorporación de 4.254 nuevos profesores y personal de centros docentes para el curso 2007-2008. Todo ello sin olvidar que la financiación ordinaria de las universidades catalanas aumenta un 12,1%, o que se producirá la incorporación de 1.910 mossos d’esquadra y personal de comisarías. Buenos datos fruto de unos magníficos presupuestos. Presupuestos que, por cierto, tampoco se olvidan de las políticas de competitividad. Así, por ejemplo, los recursos destinados a les políticas de investigación, desarrollo e innovación se incrementan un 43,7%. Y todo ello con una reducción del déficit de un 48%. Hoy, los 1.264 millones de euros de déficit heredados de 23 años de Gobierno de CiU, son poco más de 200 gracias a la gestión de los gobiernos de progreso. Podríamos seguir, pero lo importante, aquello que se pretende destacar, ya está claro: la Cataluña que se está construyendo pretende ser más igualitaria y justa, y tiene como principal objetivo dar mejores oportunidades a todos sus ciudadanos y ciudadanas, garantizando el progreso y el bienestar de todos. Con hechos, no con palabras.

Un article de Pasqual Maragall

La Vanguardia publica avui un article d'opinió de Pasqual Maragall. El trobareu tot seguit.

El Estatut y la España plural

Pienso ayudar a mi partido en las elecciones municipales

Espero que el Estatut no se encalle en la justicia. España y la política española tienen un sexto sentido considerable

Pasqual Maragall 9.05.07

Mis declaraciones de abril en el Congreso del partido de Prodi y la extensa entrevista que me hizo Josep M. Muñoz en el último número de l´Avenç, de la que recomiendo la lectura a los interesados en el tema de Catalunya y la España plural, han dado lugar a todo tipo de comentarios.

Un colaborador mío en la Generalitat escribe, interpretando lo que yo pienso:

"Teníamos dos objetivos: Estatut y España plural. Uno lo hemos conseguido notablemente. El otro ha fracasado, también notablemente. Esto es lo que nos hace pensar que, si además, ahora, el Tribunal Constitucional tocara seriamente el Estatut, quizás el esfuerzo no habría valido la pena".

Exacto.

Las especulaciones sobre lo que querían decir mis palabras de hace un tiempo a un periodista italiano en Roma se han multiplicado.

En la entrevista a la que hago referencia, expresé un sentimiento que creo compartir con una mayoría de los catalanes: si el Estatut de Catalunya acabara sufriendo un serio recorte a partir de una hipotética sentencia del Tribunal Constitucional, se podría llegar a considerar que todo el esfuerzo realizado durante tres años no habría valido la pena.

Aun así, creo que la agitación que se ha generado puede ayudar a que el Estatut no sea impugnado. Ojalá.

Las dificultades de plantear la reforma constitucional -seguramente la vía más ambiciosa y la que mejor blindaría las aspiraciones catalanas- como consecuencia, principalmente, de la actitud del Partido Popular, y también del rechazo del plan Ibarretxe, me llevaron a creer que la propuesta de reforma del Estatut de Catalunya era una vía alternativa para conseguir el objetivo de la España plural. Y aquí es donde seguramente me equivoqué. La segunda vía era políticamente más factible, pero ofrece menos garantías de futuro.

La constatación de que, de los dos objetivos, solamente se conseguía uno (la aprobación de un buen Estatut para el autogobierno de Catalunya) y que el otro (el avance hacia la España plural) se saldaba con una campaña contra la voluntad de entendimiento de Catalunya con los pueblos de España, es para mí una razón de peso para sentir cierto desencanto.

Lo que dije en Roma es que, vistas las cosas ahora, quizás habría sido mejor lo que intentábamos hacer hace diez años, que era cambiar el artículo 2 de la Constitución (tanto si se aprobaba como si quedaba pendiente pero bien definido). Embarcarse en un Estatut de más de 200 artículos tenía su riesgo (1).

Veremos cómo acaba todo. Depende del TC. Si la polémica reciente ha servido para que en Madrid se den cuenta de lo que está en juego, deberíamos darnos por satisfechos.

Un rechazo o retraso ulterior o modificación sustancial del Estatut - después de su aprobación en el Parlament de Catalunya, en el Congreso de España, en el Senado, y pasado el referéndum catalán del 18 de junio- sería la confirmación de las sospechas nacionalistas tradicionales: en España, a lo máximo que podemos llegar es a soportarnos con resignación, a la "conllevancia", como decía alguien.

No es lo que habíamos pretendido. Ni es lo que hemos de pretender.

Esto es lo que dije al periodista italiano, uno de los biógrafos de Zapatero, en Roma durante el congreso de La Margherita de Rutelli y Prodi, y lo que reiteré en una conversación con el periodista Jordi Barbeta.

Ahora el campo de juego es Europa. Los italianos lo han visto los primeros. Por eso lanzaron el 1 de diciembre en Roma el PDE, con la adhesión de tres no italianos: François Bayrou, Josu Jon Imaz y yo mismo.

Raimon Obiols ha hecho un análisis pormenorizado del proyecto de Rutelli y de la adhesión de Fassino y los Democratici di Sinistra a éste, insistiendo en la laicidad del proyecto DS en contradicción con el carácter democristiano del posicionamiento actual de Rutelli.

Creo que lo que no se puede menospreciar es la intuición, para mí nuclear, de la apuesta de los italianos. Se trata de la constatación de que la nueva patria a la que pertenecemos es Europa y de que en este escenario es necesaria una fuerza similar al partido demócrata de EE. UU. y un sistema electoral basado en elecciones primarias y candidatos no decididos por los aparatos partidarios sino por los propios ciudadanos demócratas o republicanos -en este caso populares-.

Si nuestra moneda es el euro y nuestra defensa será pronto europea, Europa es nuestro escenario político de referencia.

Y esto no obstaculiza la existencia de parlamentos en Catalunya o en Escocia, como es notorio. La reacción malhumorada de los conservadores británicos, y de algunos laboristas, a la victoria del Scottish National Party, es indicativa, pero no cambiará el tránsito hacia un Reino Unido más europeo y al mismo tiempo más devolucionista. Blair impulsó la devolution pero no el europeísmo. Veremos qué hace Gordon Brown, que después de todo es escocés.

Dicho esto, pienso ayudar a mi partido, el PSC, en las elecciones municipales. Asistiré a algunos actos de precampaña con candidatos socialistas o afines, algunos de ellos provenientes del mundo de Ciutadans pel Canvi. Y seguiré participando modestamente en el proyecto de Partido Democrático Europeo.

Espero que el Estatut no se encalle en la justicia. España y la política española tienen un sexto sentido considerable, producto de más de cinco siglos de modernidad, imperio, decadencia a partir del surgimiento británico, Guerra Civil, dictadura y democracia.

Me extrañaría mucho que no supiesen lidiar el toro del Estatut.

PASQUAL MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya

Nota (1) "Merkel quiere una Euroconstitución de bolsillo", decía Andreu Missé desde Bruselas (El País. 29 de abril de 2007).

El debat al PS francès

Tot i que després de les eleccions presidencials el PS francès ha d'afrontar en cinc setmanes el repte d'unes eleccions legislatives, la derrota de Ségolène Royal significarà l'obertura d'un important debat intern. Per fer boca, llegiu l'article publicat avui per Zaki Laïdi a Libération.

Mourir ou changer

Par Zaki Laïdi chercheur au Centre d'études et de recherches internationales*.

LIBÉRATION : mardi 8 mai 2007

La défaite de Ségolène Royal est indiscutable. Elle lui incombe donc forcément. L'imprécision de sa ligne stratégique globale et le flou de certaines de ses propositions y ont contribué. Mais à ceux qui voudraient instruire son procès en incompétence nous rappellerons ce fait élémentaire : avec tout le PS derrière lui et une expérience de plus de trente ans, Lionel Jospin n'avait même pas réussi à franchir le premier tour en 2002. Et en 1995, il n'avait guère fait mieux qu'elle aujourd'hui. Il faut donc chercher l'erreur ailleurs. Et cet ailleurs il se trouve dans un PS qui n'a su ni se moderniser avec Lionel Jospin ni après lui et, pis encore, s'engagea dans une spirale régressive après le référendum de 2005. La gauche française, qu'il faudra désormais appeler la «vieille gauche», celle qui, du PS à la LCR en passant par les Verts, vient pour la troisième fois consécutive d'échouer faute d'avoir accepté de se moderniser. Cette gauche qui, de manière pavlovienne, va chercher avant tout à diaboliser le nouveau maître de l'Elysée, dénoncer sa politique antisociale, reprocher à Ségolène Royal de n'avoir pas été «assez à gauche» alors que même l'extrême gauche est en miettes, le tout pour éviter de se remettre en cause.
Mais cette fois ne sera pas comme avant. Car si cette campagne a révélé quelque chose, c'est bien l'impossibilité de penser les enjeux du politique sur le mode idéologique et l'incapacité totale de la vieille gauche à apporter à Ségolène Royal des idées neuves susceptibles de l'aider à reprendre l'avantage.

Certes, cette vieille gauche en a rabattu de ses ambitions à changer le monde ou la vie. Mais, à force de se montrer incapable de proposer un autre chemin, elle en est graduellement revenue à revendiquer le retour au statu quo des Trente Glorieuses, ce temps où les emplois étaient stables et les frontières étanches. Les programmes de toutes les gauches de France sont devenus de purs et simples programmes de restauration justifiés par la nécessité de combattre les dégâts de la société libérale. Or, s'il suffisait mécaniquement de revenir sur les «politiques libérales» de la droite, on ne comprendrait pas pourquoi la gauche serait aujourd'hui aussi faible. On ne comprendrait pas non plus pourquoi, dans tout le reste de l'Europe, aucune coalition politique ne se soit construite sur la base d'une politique antilibérale, mais que a contrario tous les grands partis de gauche se soient convertis à des politiques réformistes, c'est-à-dire plus favorables aux logiques de marché et plus dubitatives quant à l'efficacité de politiques purement rédistributives menées par l'Etat.

Cet enkystement remonte au début du XXe siècle et aux conditions dans lesquelles s'est construit le socialisme français, qui n'a aucune culture social-démocrate. Son caporalisme social en témoigne. Mais ce qui est impressionnant, c'est de voir combien l'emprise du marxisme vulgaire, l'identification du raisonnement économique au complot social, la diabolisation de l'adversaire, la vénération de l'Etat, le mépris profond pour les expériences étrangères ont pour ainsi dire pénétré l'ensemble de la gauche française, qui s'est trouvée systématiquement tirée par le bas. La dégénérescence des Verts est de ce point de vue emblématique, surtout quand on compare ­ mais qui oserait le faire ? ­ les Verts français aux Verts allemands.

Certes, pour contrer sur un mode purement défensif le blairisme auquel la gauche européenne finira bien par rendre hommage, la vieille gauche française a cru s'en sortir par une habile référence au modèle scandinave. Mais cette identification formelle à la social-démocratie du Nord a quelque chose d'indécent. Car sur la quasi-totalité des sujets sur lesquels la vieille gauche française se veut intransigeante, les sociaux-démocrates du Nord ont tranché dans un sens généralement opposé. Sur la question du temps de travail, les Scandinaves, après une phase allant dans le sens du partage du temps de travail, ont commencé à effectuer le chemin inverse. L'allongement de la durée des cotisations retraite ne fait non seulement pas débat mais est indexée sur l'espérance de vie. L'idée qu'il puisse exister des régimes spéciaux ou des statuts protecteurs est profondément étrangère à l'égalitarisme scandinave. La responsabilité des administrations, symboliquement converties en agences publiques fortement décentralisée et soumises à une forte culture de l'évaluation, le développement des mécanismes d'incitations destinées à compléter les logiques de redistribution passive, la distinction entre la défense des services publics et celle des statuts des personnels, la priorité donnée à la défense des personnes et non des emplois sont autant de thèmes sur lesquels la vieille gauche française n'a pas de position claire de crainte de s'aliéner des soutiens. Car la gauche française est aujourd'hui une des plus archaïques d'Europe.

Aujourd'hui, elle n'a donc que le choix entre mourir ou changer, même si certains de ses politiques vont, dans un souci évident de survie, tenter d'imaginer, comme après 2002, la renaissance par le statu quo.

Pour autant, si le changement doit avoir lieu, il ne sera pas facile. L'hypothèse d'un «big bang» idéologique peut paraître séduisante. Mais elle risque fort d'être plus spectaculaire qu'effective. Car l'enjeu n'est pas seulement de se dire moderne mais de décliner cette modernité en faisant un travail de fond que le PS n'a jamais effectué. Pour autant, se dire social-démocrate ne saurait suffire dans un parti qui n'a pas cette tradition et dans un contexte où la social-démocratie est en crise. Il est aussi important de montrer et de prouver, notamment au noyau dur de l'électoral de gauche issu largement de la fonction publique, que le changement n'est pas qu'une nécessité inquiétante mais une source d'opportunités. Car tout le problème est là. Il est dans le renversement de perspective, dans le passage du pessimisme social ­ lui-même issu d'un marxisme périmé ­ à une vision plus ouverte et plus optimiste du changement social. La gauche ne peut pas être que le cartel de ceux qui ont peur de perdre leur statut.
Pour cela, il faut que la gauche moderne se saisisse des leviers de commande, congédie les responsables de sa stagnation décennale et commence enfin à travailler pour trouver un nouvel équilibre. Le New Labour a méticuleusement observé les bienfaits et les méfaits du thatchérisme pour se construire. La nouvelle gauche serait bien inspirée d'en faire autant avec le sarkozysme pour pouvoir un jour le détrôner, plutôt que de se lancer dans une diabolisation non seulement futile mais tout simplement mortelle. Dans cette nouvelle donne, Ségolène Royal peut, si elle s'en donne les moyens intellectuels et politiques, faire partie de la solution. Les a-t-elle ?

*Coauteur avec Gérard Grunberg de Sortir du pessimisme social. Essai sur l'identité de la gauche , Hachette-Telos, 2007.