Aquesta setmana estic reaprenent nous significats de termes dels que creia conèixer totes les accepcions possibles. I confesso que al món de la política es pot donar cabuda a gairebé tot i, de vegades, sobra fins al "gairebé". El Parlament de la nostra Catalunya més estimada és molt més divertit que els espectacles rubricats sota el segell de qualitat de Telecinco, personificat en la figura de Belén Esteban, us ho asseguro. I tot ho dic sense voler ofendre als uns, i al temps sense voler desmerèixer, gens ni mica, a tan extraordinària "mare coratge".
Els nostres polítics, en roda de premsa, manegen amb soltesa i eficàcia la mà esquerra en temes espinosos, i deixen la dreta per atacar les febleses dels seus adversaris polítics, amb gràcia i passió. Ara bé, que en els actuals gabinets de premsa dels diferents Departaments de la Generalitat no tenen res que envejar-los, també ho he pogut comprovar "in situ".
Vull fer-vos entendre, benvolguts lectors, que malgrat el que diuen els treballadors del sector sanitari, diguin-se aquests metges, infermeres o auxiliars, entre uns altres, ara mateix "no s'estan tancant quiròfans". Si, de debò, nosaltres els periodistes ho magnifiquem tot, perquè, en realitat, i cito textualment, "s'han deixat d'usar els que no s'utilitzen". És a dir, que la responsabilitat que en un hospital comarcal, com per exemple, el de Viladecans, que dels cinc quiròfans que hi havia, ara únicament s'utilitzin dos, és perquè els altres tres no s'utilitzaven. I per descomptat els quiròfans d'una planta sencera, que otrora eren emprats per al naixement de nombrosos nous catalans, en la maternitat més famosa de tota Catalunya, no s'usen per la mateixa qüestió. Els serveis de rehabilitació funcionaran de moment i fins a una altra ordre únicament al 15% de la seva capacitat, no perquè s'hagi reduït el personal amb "les no retallades", sinó perquè, en la mateixa línia argumentativa, no són necessaris.
Vull que sapigueu que tot el que dic, oficialment, forma part de la invenció dels "maquiavèl·lics treballadors sanitaris", que també parlen, els "infames", de suposats "quiròfans oberts fantasmes". Quiròfans sense personal assignat, i en els què no es programa "cap operació" ni es té previst fer-ho pròximament, perquè, com ja sabeu, "només s'utilitzen els que són necessaris".
I podria estendre'm amb més exemples similars de coses que s'afirmen des del Departament de Salut català i els gabinets de comunicació dels hospitals catalans que no passen, i que, no obstant això, direm que presumptament "si es veuen" sobre el terreny, en plànols inferiors, sota temoroses versions oficioses, en el dia a dia de la nostra sanitat.
En quant a les reprogramacions de serveis, proves i operacions, què podríem dir, què podríem dir. Em tem que l'única cosa que es pot dir és que existeix molta por, per part dels treballadors sanitaris, a "proclamar públicament" que a molts ciutadans se'ls està dient que se'ls trucarà aviat, i que la veritat és que no se sap quan se'ls podrà trucar. Perquè arribats a aquest punt de les "no retallades", aquests no han fet més que presumptament començar i no s'albira com presumptament continuaràn.
A mi, les reprogramacions, "habituals en la sanitat", com són definides ara, que més em preocupen, si us sóc sincera, són les de "quimioteràpia"; perquè alguna que una altra ja s'ha produït, i em consta que ha estat així, a títol particular, per la proximitat que m'uneix als afectats, per molts "desmentits categòrics" que es marquin aquells professionals de la veritat oficial. Vergonyosa "professionalitat", que permeteu-me que digui que fuig d'una característica humana, tan simple i bàsica, com "és l'empatia" envers els iguals, que són tan de carn i os com ells mateixos. I ho sento, benvolguts lectors, davant aquest assumpte estic molt trista a l'hora que indignada i empipada.
Però que quedi clar i se m'entengui bé, aquest govern "dels millors" no aplica "retallades", sinó "no retallades". Una accepció del terme que per comprendre-ho en tota la seva intensitat, desafortunadament per tots nosaltres, significa que cal posar-se malalt en un hospital de titularitat pública.
I tingueu clar que jo únicament he parlat del que presumptament pana, perquè la versió oficial, oficial, és que no està passant res. I com gosaria jo, petita entre els petits, dir cosa diferent, si els desmentits són categòrics? Déu meu, lliuri'm Déu.
