Aquest matí he assistit a un col·loqui titulat “Intel·ligibilitat i art contemporani”, a càrrec del catedràtic d’estètica del Departament de Filosofia de la UAB, el Dr. Gerard Vilar. L’objectiu era fer una breu introducció sobre l’evolució de l’art al llarg de la història, i analitzar en quin sentit l’art contemporani pot ser intel·ligible, és a dir, en quin sentit pot ser entès per qualsevol tipus de públic, i no només pels crítics o especialistes en la matèria. Jo, personalment, he de reconéixer que sempre m’ha fascinat pensar en com l’art ha canviat. L’art denominat tradicional podia ser comprès a primera vista per qualsevol espectador: una escultura de Fídies o una representació simbòlica dels nostres avantpassats homo-habilis són fàcilament interpretables. Tothom és capaç de veure que el David de Miquelangelo és art. Tanmtaeix, què succeeix amb el denominat art contemporani? Ja no hi ha una tècnica depurada en base a la qual es discrima el que és art del que no ho és. Gairebé qualsevol cosa, col·locada en un museu i firmada per un “artista” de renom, passa a ser art. Com hem arribat a aquest punt? era l’evolució lògica de l’art?
De fet, l’interpretació de les obres artístiques ja comença a ser complicada a partir del Renaixement. Si observem, per exemple, l’Alegoria de la primavera de Botticelli, veurem unes senyores suggerents i uns arbres amb fruita. Poca cosa més. Però si analitzem el significat de l’obra, veurem com al mig hi ha la representació de l’Amor, no en va aquesta figura femenina té a Cupido sobre seu; a la part esquerra, veurem les tres gràcies ballant; encara més a l’esquerra veurem a Mart apartant els aires de guerra i destrucció; a la dreta hi ha una ninfa que, empesa pels vents, impulsa a la figura femenina que representa la primavera a repartir flors. Bellesa. És ben cert que potser els possibles espectadors, la “gent de poble”, no podia copsar la significació en clau mitológica de tota aquesta escena. Aquest quadre forma part d’una trilogia (juntament amb “Venus i Mart” i amb el famós “Naixement de Venus”) encarregat per la noblesa de l’època. Comença aquí a allunyar-se l’art del “gran públic”, però el que jo em qüestiono és: encara que no coneguis el significat del quadre, voleu dir que no som capaços de gaudir d’ell? jo crec que sí.
Botticelli
Però aquesta capacitat de gaudir d’una obra d’art desapareix amb l’art contemporani, crec. Durant el col·loqui ens han parlat de diversos exemples: un llit desendressat ple de brutícia i col·locat en mig d’una sala, en un museu, converteix el llit en obra d’art? Es veu que sí. Jo sóc més escèptica. També s’ha citat a Hegel, qui creia que es podia buscar la reposta als grans interrogants de l’home dins la Filosofia, la Religió o l’Art. Crec que és força clar que aquests tres àmbits intenten oferir algun tipus de resposta o comentari a les tradicionals preocupacions relacionades amb l’existència humana. Però dubto molt que un llit pugui donar resposta a res d’això. I si el que hem de valorar és la transgressió…home, què voleu que us digui? Trobo que Andy Warhol va ser original al decidir introducir elements del món quotidià (com les famoses caixes de sabó Brillo) dins d’un museu. S’obria així un nou àmbit de reflexió. Però fer el mateix amb altres elements perd aquesta originaritat. A més de ser molt fàcil, donat que no requereix de cap tècnica específica.
Tanmateix, no pretenc criticar l’art contemporani en general, ni molt menys. Trobo que, ni tot l’art que es fa enguany és contemporani en aquest sentit, ni tot l’art contemporani és criticable. Al contrari. Precisament, durant el col·loqui, ens han mostrar una obra de 1994 d’un artista denominat Ai Weiwei. Aquest artista va agafar una urna pertanyent a la Dinastia Hans, i hi va col·locar el logo de la Coca-cola. Banalització? Modernitat dins de la tradició? transgressió? pecat? originalitat? Sigui com sigui, trobo que no deixa indiferent, i això ara mateix trobo que és un mèrit, tenint en compte l’ampli ventall de possibilitats del denominat “art contemporani”.
Ai weiwei
5 Responses
març 27th, 2009 at 18:53
Hola:
És un tema que no domino, ja a l’escola junt amb les Mates és el que més em costava, però admeto que els quadres i el art que més m’agrada és quan les pintures semblen fotos o com donar volumen a un quadre.L´art és un tema molt particular, una mica com la religió.
Edmón.
març 29th, 2009 at 21:01
Post molt interessant i necessari. Tot i estar d’acord amb l’enfocament (i no dominar el tema, com afirma Edmundo García Mira), crec que seria interessant incloure la dificultat que planteja la música contemporània també com a forma d’expressió artística, ja que la situació d’aquesta és especial entre les altres expressions i exemplifica clarament les dificultats en torn al concepte d’art contemporani: en el cas de la música hi ha un grup de músics que dominen el panorama contemporani que, en el millor dels casos, han donat l’esquena al material que ens ha llegat la tradició i fins i tot a la mateixa música (per exemple a l’obra de John Cage, que parla de “música no-intencional”), en nom de quelcom “nou i diferent” que ni ells mateixos entenen (així ho reconeixen sovint).
És que potser és aquesta la situació en les altres arts? (ho pregunto perquè no ho sé).
març 30th, 2009 at 8:19
Al llegir el teu post, em veig motivada a opinar, crec que si observem al nostre voltant evidenciem la certesa que en tots els àmbits de l’art estem vivint una crisi existèncial, doncs com afirma Civilotti es fan creacions en nom de quelcom “nou i diferent” que ni els mateixos artistes hi troben sentit. (així ho reconeixen sovint).
març 30th, 2009 at 12:17
No ho sé. El tema és sempre complicat. Edmundo, la teva opinió és la més extesa: la gent tendeix a valorar aquelles obres d’art que reprodueixen amb més realisme la realitat. Però jo no m’atreviria a afirmar, com la Irene, que vivim una crisi existencial. Crec que l’art, entenent per art el que l’Edmundo insinua, potser sí que està esgotat. Està clar que havíem d’evolucionar. I potser s’ha evolucionat en el sentit que Civilotti explica posant com exemple el tema de la música. Jo tampoc sóc cap experta en estètica, així que no ho sé. Però tendeixo a pensar que, en efecte, aquesta és la situació en les altres expressions artístiques. Tot i que també crec que comença a ser necessari posar un límit.
Gràcies a tots per participar. us animo a que continueu fent-ho.
setembre 26th, 2010 at 19:16
Informació sobre Ai Weiwei también utiliza su arte para lanzar dagas envenenadas contra la dictadura china y el capitalismo. En muchos de sus trabajos utiliza jarrones de porcelana china de dinastias centenarias, para tunearlos o simplemente para romperlos como podemos ver abajo.
A: http://www.alejandrodomingo.com/with-milk/
Més a: http://www.elcultural.es/noticias/ARTE/504380/La_obra_comprometida_de_Ai_Weiwei_por_primera_vez_en_Espana
Deixa el teu comentari