A mi m’agrada parlar de política. Trobo que la política, malgrat estar actualment desprestigiada i mal vista, és essencial en l’organització de la nostra societat. Em saben greu les crítiques banals que es fan des del desconeixement, en base a casos puntuals apareguts a la premsa. És cert que hi ha polítics corruptes. També hi ha esportistes corruptes, advocats corruptes, estudiants corruptes, i així podríem continuar. Cal evitar caure en la fal•làcia de la generalització indeguda, que consisteix en inferir una conclusió general a partir d’uns pocs casos que no són suficients per a justificar-la. Perquè, siguem clars, una cosa és que alguns impresentables s’aprofitin del seu estatus en benefici propi, i una altra cosa és que la política sigui un mal perniciós que hem d’eliminar. Política no és només el que surt a la televisió. Política inclou des de la tasca diària dels responsables de la política municipal, fins a la feina que duent a terme moltíssimes persones anònimes i que, generalment sense rebre cap tipus de compensació econòmica, dediquen el seu temps i la seva energia a lluitar per un projecte de país. Però és clar, tot això no interessa als mitjans.
La tasca de la política municipal és dura. Molt dura. La major part de les persones que ens hi dediquem tenim la nostra feina, la que ens permet portar el pa a casa, i en conseqüència, ens dediquem a la política durant el nostre temps lliure, robant-li hores a la nostra família. El ritme és frenètic, però l’acceptes i intentes gestionar de la millor manera possible, perquè vius el dia a dia amb la ferma convicció que val la pena lluitar per canviar les coses. Però, en contra del que pugui semblar, el tema de l’horari no és el gran monstre a combatre dins de la política municipal. El nostre gran problema és, d’una banda, la força desafecció política de la ciutadania en general; d’altra banda, la poca habilitat dels diferents grups municipals a treballar conjuntament pel bé de Badia.
Pel que fa a la primera de les qüestions, darrerament estic donant-li moltes voltes a la qüestió del republicanisme. Aquest cap de setmana he llegit un text que m’ha enviat el primer tinent alcalde del meu Consistori, i que pertany a la introducció del llibre El corazón de la república, d’Helena Béjar, on es reflexiona sobre què significa el republicanisme. Se’l situa en paral•lel al nacionalisme, i confluent amb el liberalisme, però sense arribar a ell:
“Para el liberalismo clásico el terreno propio de los individuos es el espacio privado. Éste está formado por una pequeña sociedad de uso particular (amigos y familia) y por la sociedad civil, ámbito del intercambio y de la urbanidad. Por el contra, para los republicanos lo crucial es la esfera pública, el dominio de una comunidad en pos del bien común. Algo impensable para los liberales, guiados por el interés y que observan a distancia los asuntos de la política, que no debe interferir en los quehaceres particulares”
Possiblement, el nucli de l’error és que amb l’evolució que la nostra societat ha viscut en els darrers segles, especialment a partir de la revolució industrial, l’esfera de la privacitat, del que és particular, ha anat adquirint cada cop més importància. I aquest factor no seria negatiu si no fos perquè l’esfera del que és públic, la res publica, s’ha tendit a entendre com allò oposat als interessos particulars.
Hem d’aprendre a entendre que nosaltres, en tant que ciutadans, tenim uns drets que des de la política s’han de preservar. Però com a ciutadans també tenim deures: deures en relació a la res publica. I això és complicat. Com es pot aconseguir? Potser amb la participació ciutadana. I de fet, l’autora del text abans citat afirma que la permanència de la república, entesa en els termes abans comentats, depèn de l’educació dels ciutadans i d’unes institucions que promoguin la participació. Ara bé, què entenem per participació? Aquí entraríem a la segona preocupació abans esmentada, a saber, la incapacitat dels grups municipals a treballar en pro del bé comú. És fàcil des de l’equip de govern afirmar, per exemple, que volen la participació de tots els grups a l’hora de l’elaborar els pressupostos. Però a la pràctica, i malgrat les abundants reunions, l’equip socialista només va incorporar aquelles aportacions que encaixaven en l’estructura que ells, de forma preestablerta, van dissenyar fa anys i que no s’han molestat a modificar perquè els hi serveix, amb més o menys precisió, per a solucionar els problemes sorgits en el dia a dia. En cap cas van aprofitar l’avinentesa per fer una reflexió profunda de l’estructura pressupostària de Badia, i analitzar l’estat del municipi a mitjà i llarg termini. En cap cas van fer un esforç de redisseny ideológic i actualització de la situació pressupostària. Això sí, es van omplir la boca amb l’afirmació de que, aquest cop sí, els pressupostos havien estat participatius. Però a la pràctica, cap dels grups de l’oposició va votar-hi favorablement. Participació vol dir molt més que recollir propostes i veure on encaixen. Participació vol dir dialogar i entendre’s. El problema és que potser no és possible arribar a cap consens si no existeix prèviament el clima adequat per a fer-ho. Si estem contínuament caient en l’atac personal, en la crítica pel sol fet de pensar diferent; si estem contínuament pensant en marcar perfil polític; si no som capaços d’acceptar les nostres legítimes diferències com a grups municipals; si no podem respectar-nos com a persones…serà possible que aflori el punt que tots tenim o hauríem de tenir en comú, a saber, lluitar pel bé de Badia?
Els problemes per entendre’s amb la gent no estan mai provocats per la defensa d’unes idees polítiques o unes altres, sinó per la disposició dels dos interlocutors a entendre’s. El mateix podríem dir dels idiomes, però aquest ja ha estat un altre article.
Deixa el teu comentari