Mai he entès el sentit de les rodes de premsa sense preguntes. I, per extensió, tampoc els redactors en cap que envien periodistes a rodes de premsa sense preguntes. Als polítics els puc entendre: estan massa ben acostumats en aquest país. De fet, mai contesten el que preguntes sinó el que volen. Per començar, una roda de premsa és el que és, una compareixença d’un personatge públic davant dels mitjans de comunicació sotmès a les preguntes dels assistents. Si no, parlem de compareixença a seques. Als darrers anys, fruit de la precarietat a les redaccions, han proliferat els talls de veu i d’imatges que els gabinets envien directament als periodistes. Aquest sistema estalvia recursos i no té perquè ser dolent si s’usa amb criteri. També és habitual a les rodes de premsa que el polític (o el seu responsable de comunicació) intenti pactar-ne el guió, demanant els periodistes que evitin certs temes. Acostuma a no sortir bé, perquè el pols de l’actualitat pot més que el zel dels departaments de premsa per salvaguardar-ne els seus dirigents. Hi ha qui posa al mateix sac el famós ‘Avui no toca’ que va institucionalitzar Jordi Pujol durant els anys en què va donar suport al govern de Felipe González, assetjat pels casos de corrupció. Jo aquí discrepo: un polític té tot el dret a no respondre a una pregunta si no vol, sigui amb un silenci (que a vegades diu més que mil paraules) o amb un ‘No comment’. El que no hi ha dret és a cridar-nos perquè li riguem les gràcies, fem de públic o de cor de cambra. Per a això, senyors, millor no es molestin.
