Ja ha començat la campanya electoral per les eleccions municipals i a la ciutat de Barcelona hi ha una gran expectativa per conèixer si per primer cop l’alcaldia estarà en mans de CIU. De moment totes les enquestes així ho apunten, pel fet que Xavier Trias obtindria més vots que Jordi Hereu i també per la possibilitat de fer un govern o si més no d’aconseguir suports puntuals des d’una majoria entre CIU i PP. Les enquestes i l’opinió general apunten en aquest sentit, però jo crec (o si més no vull creure) que hi haurà una correcció en la tendència de les previsions i el resultat serà més ajustat tal com plantejo a la porra que he publicat
al meu blog i a la que us convido a participar.
La campanya està tenint algunes novetats que possiblement val la pena comentar. La primera és en el PSC. Una campanya que és fruit en gran part del que va recollir Jordi Hereu durant les primàries. L’actual alcalde està fent una campanya força agressiva, aprofitant el suport intern aconseguit, les retallades de CIU i un gran coneixement de la ciutat. Dóna la sensació que el PSC ha sabut posar en marxa la maquinària i reaccionar, el dubte és si s’arribarà a temps d’invertir la majoria. Però el que m’ha sorprès de veritat és la campanya de Jordi Hereu vinculada a la seva família, quan fins ara la discreció havia estat una de les seves característiques. L’aparició de la seva dona Belen i dels seus fills en un reportatge de caire molt humà m’ha sorprès però evidentment no és fruit de la casualitat sinó d’una estratègia molt calculada. L’aparició de la seva dona a les tanques electorals és encara més sorprenent. Suposo que una de les conclusions a les que ha arribat l’equip de campanya és que Jordi Hereu sorprèn i agrada en les distàncies curtes i per això han mirat de posar-nos a tots al menjador de casa seva. Una campanya una mica Obama, si em permeteu.
ERC també m’ha sorprès. Està fent una campanya basada alhora en el concepte unitat i coalició àmplia i alhora en la figura personal de Jordi Portabella. Posar a Joan Laporta de número de la coalició va semblar que suposaria una campanya molt protagonitzada per candidats molt diversos, però no ha estat així. Unitat per Barcelona sols projecta a Jordi Portabella, però llavors costa d’entendre perquè fer una aposta tan radical com incorporar-lo a les llistes. Això sí la meva gran sorpresa ha estat quan l’altre dia Jordi Portabella anuncia que no donaran suport a ningú que avali les retallades a Barcelona i alhora Joan Laporta voti en contra de la moció d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya en contra de les retallades.
De CIU no m’ha sorprès gairebé res de la seva no campanya. De fet el PSC sorprèn per la irrupció de la família del Jordi hereu, la campanya d’ERC destaca per la presència molt contundent de Jordi Portabella i CIU destaca per l’absència de candidat. En aquest sentit crec que ICV-EUiA i PP estan responent més a allò que es podia esperar de les seves campanyes. Tenen més clar que mai a quin públic es dirigeixen, poden créixer en electorats fronterers i poden acabar marcant el perfil polític del proper govern de l’Ajuntament.
En el proper article ja entraré a definir com veig la campanya des del punt de vista més polític i sobretot miraré d’argumentar perquè cal un vot important a ICV-EUiA, tot i que ja sé que no sorprendré a ningú, mullant-me a favor de la formació ecosocialista, però que voleu que us digui no sabria estar-me de posicionar-me des d’aquestes pàgines davant d’unes eleccions tan importants.
