GENÈTICAMENT MISANTROPS

JORDI VILAMITJANA És radicalment fals que el gironí gaudeixi dels dies de foll traüt que rellueixen més que el sol; a saber: Tots Sants, sant Jordi i l'Exposició de Flors. El gironí és un misantrop. La gent forastera que amunt i avall bada, fotografia i s'enriola causa un punt de molèstia, un pessic d'angúnia, que és constatable entre gairebé tots els gironins. Des de fa anys, el dia de Tots Sants, els gironins o fugen de la ciutat o es tanquen a casa, conscients de l'allau de visitants de les comarques que s'hi deixen caure.
No és que no sigui hospitalari, el gironí, -ho és, en benefici del negoci, per descomptat- però és una hospitalitat comprada, d'aparador, d'una sinceritat caduca. El gironí és, en essència, misantrop. La mida de totes les coses a Girona indica les maneres d'una ciutat petita i delicada. La prova d'aquesta evidència és que gairebé no hi ha ni carrers, ni voreres, que puguin suportar les riuades de gent sense desbordar-se. Darrere del fanalot de la plaça del Vi, comença Ciutadans i el laberint de carrers del Barri Vell, un indret estret per als cotxes, estret per als vianants. Aquesta estretor manifesta, objectivament comprovable, en els racons de la ciutat vella, de la ciutat nova i de la ciutat ravalera, és el primer detonant de la misantropia gironina.
El segon detonant és més subtil. S'afaiçona en el tarannà mateix de la ciutat. Girona, deia Pla, mostra des de la Seu una sèrie de teulats torrats que recorden cases de pagès. Per a Josep Pla, Girona era un poble de pagès gran. I ho és, tot i les capes de colors i pintura dels darrers anys. Dues terceres parts dels seus habitants són provinents de pobles del voltant, de comarques i d'arreu (ells o els seus pares). El pagès no vol que el toquin, que li tirin l'alè al damunt; no suporta les estretors i es malfia de les multituds. Li agrada la conversa planera, a peu de carrer, sense angúnies. D'aquí que el gironí desenvolupi en dates tan assenyalades com les d'aquests dies una misantropia vital i inevitable.