Aquesta és l’editorial conjunta que els diaris catalans han publicat aquesta setmana. Des d’aquí, felicito l’iniciativa.
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.
Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
7 Responses
desembre 5th, 2009 at 19:19
Hola Marta:
No caiguem en la trampa d’ERC, el millor Nacionalisme és el El Nacionalisme personalista i gradualista com el de Pujol, els dels jovenets que canten alló de inde, inde,..independéncia , ja….això es cura amb l’edat.
Edmón.
desembre 10th, 2009 at 10:34
No entenc el teu comentari. A què et refereixes? Està clar que hi ha tot un moviment polític dirigit per Esquerra com a supraestructura dels diferents moviments catalanistes sorgits arreu: consultes populars, reivindicacions de l’estatut, etc. Però el que també està clar és que Catalunya ha de lluitar unida per reivindicar els seus drets. Trobo que és molt simptomàtic que tots els diaris amb seu a Catalunya s’hagin posat d’acord per subscriure aquesta editorial. I jo també la subscrit.
desembre 13th, 2009 at 14:28
Jo també ho suscric.
desembre 13th, 2009 at 17:12
Me’n alegro!
desembre 19th, 2009 at 11:27
El meu comentari va dirigit a l’Edmundo, respecte el tema del jovent i els càntics. Això de que es cura amb l’edat… molt sovint no és del tot cert. Un nano que amb tan sols 10 anyets té uns ideals clars i marcats, però sense arguments, vé influenciat per l’entorn on creix i amb qui es relaciona. Dependrà d’ell créixer com a persona limitant-se als càntics, o bé tenir prou interès com per afiliar-se a alguna associació juvenil, cercar informació per ell mateix… etc.
No obstant cal pensar que la gran majoria de persones que voten en qualsevol referèndum, eleccions… no s’han “curat” d’aquesta ignorància involuntària i voten pràcticament a cegues. Si tothom es curés, tothom podria dedicar-se a la política. Llavors quin sentit tindria votar a una persona la qual creus que fa el mateix que podries estar fent tu?
Els càntics són necessaris, com també ho és la publicitat política pública. I què són aquests càntics, sinò una manera de reivindicar ideals i a la vegada propaganda involuntària?
Estic segur que si abans de fer un referèndum per la independència de Catalunya, els partits polítics catalans es decantéssin per una de les dues opcions… si hi hagués “pinya” (descartant el pp”c” ja que l’únic que saben fer és fer veure que defensen els nostres interessos a base d’intentar desequilibrar i criticar des de la feble oposició) es podrien aconseguir moltes coses, el que vulguéssim. Si hi hagués una previa informació de pros i contres, i una bona propaganda… el si pujaria com l’espuma.
Bé, m’he engrescat una mica parlant de tot això.
Sort amb la candidatura Marta!
desembre 21st, 2009 at 10:10
Sense cap mena de dubte, ERC té un públic objetiu que els vota, la seva diferència amb CIU és un laicisme militant, una idea de la economia més a l’esquerra que CIU i això no és cura amb l’edat evidentment, i son persones molt respectables, retiro l’expressió , es cura amb l’edat doncs es pot mal interepretar, hi ha un votant d’ ERC amb matissos respecte amb el de CIU peró amb el qual comparteix el Nacionalisme.
Ajudarem a la Marta amb el que poguem.
desembre 21st, 2009 at 15:37
Hola Jove Anònim,
coincideixo plenament amb teva lectura sobre la qüestió de l’orientació de vot (és evident que aquest està condicionat, tant directa -família, etc- com indirecta -context, educació, vivències…), així com amb el teu comentari pel que fa a l’èxit de les consultes populars. No sé si amb una unió catalanista aconseguiríem, com tu dies, totel que vulguessim. Però sí crec que aconseguiríem molt més del que estem fent ara. De fet, és l’objectiu de la proposta de “La Casa Gran del Catalanisme”. GRàcies per la teva participació. Espero que no sigui la darrera.
Salut!
Deixa el teu comentari