Francis Fukuyama, en el seu assaig titulat “El final de la història” planteja que l’aceptació de la democràcia liberal com a model ideològic vàlid únic acabarà conduint, inevitablement, a la seva extensió i conseqüent imposició en el món material. I aquest fet implicarà el final de l’evolució ideològica de la humanitat.
Aquesta afirmació es sosté en una perspectiva heraclitiana del món segons la qual la realitat és el resultat de la lluita d’oposats. Fukuyama cita a Hegel, i a la seva forma d’entendre la història segons la qual contraposició entre dues idees (tesis) diferents donaria lloc a una tercera (síntesi), i aquest procés dialèctic permetria fer evolucionar la societat fins que s’arribés a la culminació de la història en un moment absolut. Fukuyama també té en compte l’anàlisi de Kojève, el qual s’aferra a aquesta perspectiva hegeliana tot indicant que la democràcia liberal (que ell denomina “Estat homogeni universal”) serà el darrer esglaó dins del procés evolutiu i ideològic de la humanitat. En aquest últim estat, el model imperant serà liberal i democràtic, donat que protegeix la llibertat de l’individu i es manté amb l’acceptació dels governants. Tanmateix, aquest esgotament del procés evolutiu no és vist per part de Fukuyama des d’una lectura tan optimista com la hegeliana: el final de la història no s’entén com la culminació d’un procés, en el sentit de la finalitat de la humanitat, sinó com el resultat de l’esgotament de totes les altres alternatives. Sense lluita de contraris, no hi ha evolució ni progrés. La democràcia liberal acabarà donant resposta a totes les possibles contradiccions de la vida humana. Essent totes les necessitats humanes satisfetes, ja no caldrà lluitar pel propi reconeixement. I l’activitat econòmica ens proporcionarà el grau d’ocupació necessària per estar entretinguts mentre el temps passa…
Fukuyama analitza l’actualitat per descobrir si hi ha alternatives reals al liberalisme occidental (com en el seu dia van ser el comunisme i el fascisme), i assenyala les provinents de la religió i dels nacionalismes, però conclou que les contradiccions que senyalen també acaben sent absorbides pel liberalisme. Aquest anàlisi de la societat és el que el condueix a afirmar que la democràcia liberal no solament és la idea predominant sinó que, a més, la manca d’altres alternatives reals i l’absència de contradiccions per les quals lluitar conduirà, inevitablement, a l’implementació del model en el món material i, en termes ideològics, al final de l’evolució de la humanitat.
De fet, Fukuyana coincideix amb Amartya Sen (http://www.martafigueras.info/2010/10/18/la-democracia-un-valor-universal/) a l’afirmar aquesta universalització del model de democràcia liberal en el sentit d’única idea vàlida imperant. Però mentre que Fukuyama mostra un cert pessimisme antropològic posant l’accent en que aquesta implementació universal de la democràcia serà el resultat inevitable de l’esgotament d’alternatives viables i també, en part, a la desaparició d’ideals pels quals lluitar essent totes les necessitats bàsiques satisfetes, Sen, en canvi, focalitza l’atenció en els valors (positius) que, segons ell, té la democràcia i que, en pro d’aquestes virtuts, el resultat lògic (i gairebé esperançador) de l’evolució ideològica humana serà, precisament, entendre aquestes virtuts –en tant que valuoses arreu i per a tothom- implementant el sistema que millor les defensa.
5 Responses
octubre 27th, 2010 at 16:21
Caldria potser matisar a les tesis del senyor Fukuyama que parla desde l’occident nord-americà i europeu, perquè l’aplicació d’aquest liberalisme en alguns països que havien estat colònies ha fet més mal que bé i sí existeixen alternatives vàlides actualment.
octubre 27th, 2010 at 16:21
Caldria potser matisar a les tesis del senyor Fukuyama que parla desde l’occident nord-americà i europeu, perquè l’aplicació d’aquest liberalisme en alguns països que havien estat colònies ha fet més mal que bé i sí existeixen alternatives vàlides actualment. Felicitats per la pàgina, molt interessant!
octubre 29th, 2010 at 11:47
Hola Diego,
sí, en efecte, tens tota la raó. El Sr. Fukuyama està parlant de l’establiment de la democràcia a nord-amèrica. Gràcies pel comentari!
abril 20th, 2011 at 19:55
La Història comença per un lideratge i un idealisme determinat fins que aquesta perspectiva s’esgota, i, aleshores, hi ha la necessitat que es torni a erigir un altre lideratge i un altre idealisme que altre cop es torna a esgotar…i així continuament. Quan s’esgota aquesta perspectiva, hom sent el pessimisme fins que no s’obri una altra etapa amb una nova perspectiva, unes noves metes, uns nous ideals, etc.
maig 3rd, 2011 at 22:22
Cert, Carles. Coincideixo plenament. M’agrada la idea proposada per Kuhn, per a explicar els canvis científics: el paradigma. Crec que serveix per a explicar també l’evolució de la societat. Construim un paradigma, i aquest dóna resposta a qualsevol cosa que ens preguntem. Poc a poc, comencem a aparèixer fets que el paradigma no logra respondre…però aquests fets s’intenten camuflar o disimular. Fins que, al final, el paradigma acaba caient. I llavors, ja en tenim un altre. I així anem fent…
Deixa el teu comentari