La democràcia definida en si mateixa és més aviat un sistema ideal d’organització político-social al qual s’ha d’aspirar que no pas un règim que trobem implementat en una societat real. Per aquest motiu, Dahl utilitza el terme “poliarquia” per fer referència als règims democràtics que trobem establerts en el món “real”. Tenint això en compte, podem avaluar els règims dels diferents estats des d’una perspectiva categòrica (són democràtics? Si o no?) o bé de forma gradual. Ambdues perspectives necessiten detallar els aspectes a tenir en compte per classificar els països en funció del seu grau de democratització, o fins i tot, en el cas d’aquells estats on no es dubta pas del fet que el seu règim és democràtic, avaluar quin és el nivell de qualitat del seu sistema. Una de les propostes que tenim sobre la taula per analitzar la qualitat democràtica d’un sistema és la de Diamond & Morlino. En el seu article “The quality of Democracy” plantegen vuit dimensions a tenir en compte, a saber, estat de dret, participació, competició, accountability, respecte per les llibertats civils i polítiques, igualtat i capacitat de resposta. Bàsicament afirmen que un sistema democràtic ha d’incloure un estat de dret que garanteixi la preservació i compliment de drets i deures, ha de permetre la participació activa dels ciutadans en el sistema, ha d’haver-hi una lliure competència entre les diferents alternatives polítiques que opten al poder, els líders polítics han de donar compte de les seves decisions, tant a la resta de ciutadans com mitjançant la via institucional (les preguntes de l’oposició, per exemple), ha de garantir i fomentar el respecte per les llibertats civils i polítiques, ha de preservar la igualtat de tots els ciutadans i ha de tenir una determinada capacitat de resposta davant de possibles incidències, és a dir, ha de ser eficient.
Totes aquestes dimensions semblen ser fàcilment avaluables dins de l’esfera dels estats. Ara bé, són aplicables al marc internacional? Les institucions internacionals acompleixen totes aquestes dimensions?
La globalització planteja, precisament, una internacionalització de les grans àrees de treball dins l’evolució dels estats: economia, política, seguretat, etc. Moltes qüestions ja no poden resoldre’s directament des dels estats, sinó que requereixen de decisions que sobrepassen les fronteres nacionals. I això implica posar sobre la taula el problema del grau de democratització de les institucions internacionals. Tal i com diu Dahl, el fet que una elit política democràtica prengui decisions sobre alguns temes no vol dir que aquestes decisions s’hagin pres de forma democràtica. De fet, ell proposa parlar de “sistemes de negociació burocràtica” mitjançant els quals s’arriba a decisions a través de negociacions entre elits polítiques i burocràtiques. Per a Dahl, aquests “sistemes de negociació burocràtica” no són ni poden ser sistemes democràtiques perquè no compleixen (i en la seva opinió, no poden complir) un dels requisits bàsics de la democràcia: accountability, rendir comptes de les decisions. És molt difícil que els ciutadans dels estats puguin exercir un control seriós sobre les decisions preses dins l’àmbit internacional, i això impedeix qualsevol opció a incloure-les dins de la definició de “democràcia”. Tanmateix, això, per a Dahl, no és necessàriament negatiu, en el sentit que no per això hem d’eliminar aquestes estructures. De fet, ell proposa desenvolupar altres criteris per aquest tipus d’accions que no es poden qualificar com a democràcia. I insinua la possibilitat de redefinir el significat de “rendició de comptes”.
Crec que Dahl encerta pel que fa a la seva visió de la “democratització” de les institucions internacionals. Al nostre país, podem trobar força exemples de decisions preses per líders internacionals de forma unilateral (acords que han arribat entre ells, però sense prèvia consulta de la població, i sense possibilitat que després es pugui demanar explicacions d’aquesta decisió), i potser aquest és un dels motius del fort desencís en les institucions europees, i fins i tot, de la poca participació electoral que va haver-hi en els darrers comicis europeus.
Acceptant que les institucions internacionals no poden ser classificades de democràtiques en sentit tradicional, potser una qüestió a tenir en compte és que el propi procés de globalització és tan complex, que regular-lo requereix d’altres formes d’actuació diferents a les que estem acostumats en els estats on hi ha una implantació del règim democràtic. En aquesta línia, Held planteja si la globalització pot efectivament regular-se, tenint en compte que implica la ampliació i intensificació de les relacions socials, econòmiques i polítiques a través de regions i continents, amb les dificultats inherents a la diversitat i pluralitat que això implica. Per donar resposta a aquesta problemàtica, Held proposa el denominat projecte cosmopolita, que aspira a especificar els principis i mesures institucionals necessaris per a poder exigir responsabilitat a les seus i formes de poder que actualment operen més enllà de l’abast d’un control democràtic. Aquesta posició cosmopolita manté que és necessari replantejar-se la democràcia en dues vessants: d’una banda, ha d’haver-hi un aprofundiment de la democràcia dins de les comunitat nacional, que impliqui la democratització dels estats i de les societats civils, unit a l’extensió de formes i processos democràtics per sobre dels límits territorials; d’altra banda, la democràcia ha de permetre que el ciutadà cosmopolita pugui accedir i exigir responsabilitats en les processos socials, econòmics i polítics que sobrepassen i transformen els límits tradicionals de la comunitat. Tal i com diu Ocampo, la globalització (els seus efectes) pot ser moldejada per la societat i, particularment, per les institucions polítiques democràtiques.
Deixa el teu comentari