Terrassa

Autor/a: Toni Salvadó Nayach

Càrrec de l'autor dins d'ICV: Sociòleg i membre de la candidatura municipal d'ICV-EUiA a Terrassa

Llegeixo amb certa perplexitat l'article signat pel Sr. Joan Planas i publicat per aquest mateix diari el dia 28 d'abril. Perplexitat, en primer lloc, per les formes. No es pot apel·lar a un "debat seré i sense discussions viscerals" i, en el mateix text, utilitzar adjectius manifestament insultants. Afortunadament, la gent d'ICV-EUiA ens caracteritzem per la nostra infinita paciència i esperit pedagògic, fins i tot amb els casos més difícils. Per tant, obviarem les qüestions formals i ens centrarem en el fons del tema que el Sr.Planas planteja: l'Impost de Successions i les seves implicacions socials. Aquesta figura impositiva té dues finalitats bàsiques: el foment de la igualtat d'oportunitats i la suficiència dels nostres comptes públics. Anem a comentar-les breument.

D'entrada dir que l'Impost de Successions és una eina per reequilibrar les oportunitats en societats profundament desiguals com la nostra. Ras i curt: aquells que poden començar la seva vida amb recursos contribueixen mínimament a la provisió de serveis públics que facilitin les coses als que no han tingut aquesta sort. En paraules de l'economista Germà Bel, no és una figura impositiva pròpia de cap esquerranisme radical sinó de societats coherentment liberals "on el mèrit ha de prevaldre sobre l'origen i el dinamisme sobre les dinasties".

Coincideixo amb el Sr.Planas en què la capacitat redistributiva d'aquest impost ve condicionada pel fet que moltes grans fortunes l'eludeixin gràcies a la utilització d'eines com les SICAV. Exactament per això, des d'ICV-EUiA hem sol·licitat reiteradament un major control per part d'Hisenda d'aquest producte financer per garantir la seva justa tributació. Què han dit al respecte els partits que vostè vota, Sr.Planas?

L'anterior no invalida que l'Impost de Successions, tal i com ha quedat configurat en la darrera reforma, afecti tot just a 500 famílies. Cert, potser no són les 500 famílies més riques. Però situem-nos: en les herències de pares a fills (les més habituals) estem parlant d'un màxim exempt de 275.000€, als quals cal afegir una deducció addicional del 50% per 125.000€ més. Per tant estem davant d'un impost que recau, bàsicament, en patrimonis familiars de més de 400.000€, habitatge habitual a banda. S'ha de tenir molta barra per considerar "classes mitjanes" a aquests nivells de renda, com ha fet CiU en alguna ocasió.

A banda de la finalitat redistributiva, l'Impost de Successions té un segon objectiu bàsic: contribuir al manteniment del nostre sistema públic. Sí Sr.Planas, aquell que permet que ens tractin quan estem malalts i ens ensenyin a llegir i escriure quan som petits. Estem vivint un nou intent de desmantellatge d'aquests serveis públics per part dels sectors conservadors. En aquesta ocasió l'excusa és una crisi que ha estat creada pels poderosos (sistema financer i immobiliari, dreta política desreguladora) i no pas per les classes populars a les quals se'ns fa pagar els plats trencats. Aquest atac té dues vessants que podem il·lustrar amb la metàfora de les dues fulles de la tisora:

Una primera erosionaria la despesa mitjançant les retallades de cavall que tots coneixem en serveis públics essencials, com la sanitat o l'ensenyament. Al mateix temps la dreta al govern apunta les alternatives privades com a vies de sortida adequades per les classes mitjanes que volen mantenir un mínim de qualitat en prestació de serveis. Per tant, més negoci privat per als amiguets del Sr. Boi Ruiz,  reducció dels serveis públics a un ghetto assistencial de baixa qualitat per als més pobres i increment de les desigualtats socials.

L'altra fulla en acció de la tisora afectaria els ingressos públics via desfiscalització de les rendes altes. I això no només passa per la supressió total de l'Impost de Successions sinó també per altres mesures anunciades pel govern de CiU com la rebaixa de l'IRPF autonòmic per als que ingressen més de 120.000€ anuals. No són accions aïllades sinó que encaixen en un procés de retallades fiscals iniciat ja fa dues dècades i que, segons el FMI, ja explica dues terceres parts de l'actual dèficit públic espanyol.

Resumint, el problema real del nostre sistema públic és la seva insuficiència d'ingressos i no pas un excés de  metges, mestres o mossos (despesa). Per molt que a determinats neocons els hi semblin un luxe inassumible, la resta de ciutadania no ens conformarem al desmuntatge d'aquest embrió d'estat del benestar que tant ens ha costat de bastir.

Toni Salvadó Nayach

Sociòleg i membre de la candidatura municipal d'ICV-EUiA  a Terrassa