Les eleccions municipals i territorials basques, amb el retorn d’una representació de l’esquerra independentista que és la coalició Bildu, comportaran en general una complexitat més gran a l’hora de formar governs municipals, juntes generals i diputacions forals.
Més encara que a Catalunya, a Esukadi són importants les diputacions, fruit de la tradició confederal interna de la comunitat, plasmada en l’estatut, el Concert Econòmic i la Llei de Territoris Històrics, entre d’altres normes. Aquestes institucions forals de cadascun dels tres territoris històrics, amb les respectives assemblees legislatives al seu nivell, les velles “Juntas Generales” disposen d’un grau elevadíssim de competències. A tall d’exemple, són les que recapten tots els impostos, i els distribueixen entre el govern autonòmic, elles mateixes i els ajuntaments. Dit d’una altra manera, no hi ha una Hisenda basca, com es diu de vegades per simplificació, sinó les tres hisendes forals respectives d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa.
Tampoc no és exacta l’actitud de partits bascos i els corresponents catalans, tret de la dreta centralista del Partit Popular. El PSE-PSOE està ben lluny dels trets catalanistes del PSC, tret de comptades actituds individuals,com la de l’alcalde de Sant Sebastià, Odón Elorza, o el president del partit, Jesús Eguiguren, valedor de Sortu, Bildu, i altres camins encara més directes cap a la pacificació i la normalització pactades.
El mateix PNB es difícilment comparable amb la federació CiU. Antigament company d’internacional d’Unió, ha estat sempre menys conservador, més moviment que força política convencional, i en això s’assemblaria més a Convergència, però amb unes formes d’actuació ben diferents.
Esker Batua (l’equivalent de Izquierda Unida) tampoc no ha anat sempre de la mà dels socialistes, més aviat al contrari. Va formar tripartit amb el PNB i EA en els temps d’Ibarretxe i la branca escindida i més nacionalista, Alternatiba, forma part de Bildu, com Eusko Alkartasuna (EA), grup escindit del PNB que havia perdut pistonada progressivament i que ha trobat refugi, ja no en la casa mare, sinó amb els radicals situats molt més a l’esquerra.
Sabem que als ens locals (no tant als territorials) predominen els personalismes dels candidats i el caràcter local de les actuacions necessàries. Que hi ha candidatures de independents tan de partit com les que porten les sigles, i de partits grans formades per persones que simplement les accepten pel paraigua i la cobertura de campanya d’una formació gran. Que a l’hora de formar comissions municipals de govern, sorgeixen aliances tan estranyes com els pocs, però els hi ha, ajuntaments catalans que van formar òrgan de govern conjunt d’Esquerra i PP.
Basagoiti, líder del Partit Popular a Euskadi, ha dit que mai no trencarà el pacte amb el PSE-PSOE, tot i la legalització de Bildu. I el president Patxi López, que no pactarà amb Bildu a cap institució. Paraules de polítics en campanya, que valen tant com moltes de les promeses. Els mal anomenats abertzales i EA comparteixen l’esperit d’Edip, contra el partit pare. López es va afartar d’assegurar, en la campanya de les autonòmiques, que mai no pactaria amb el PP,i la va faltar el temps tant punt va veure la possibilitat aritmètica al Parlament. Preparem-nos a veure, al País Basc com ja passa a Catalunya i arreu, els pactes més inversemblants en ajuntaments, sobretot petits. També de socialistes amb Bildu. Qui sap si com a primer pas, per a aliances futures dels mateixos socis a escala més gran.
