E-digital

El nou govern de la Generalitat va trigar ben poc en anunciar el camí de la seva política educativa amb dues decisions significatives: el canvi de nom de la conselleria d’educació pel d’ensenyament i la creació de dues direccions generals separades: una per a l’escola privada i concertada, i l’altra per a l’escola pública.En pocs mesos ha quedat clar que per al govern de CiU l’escola pública no és una prioritat. Convertida la crisi en una oportunitat per retallar inversions i recursos, la consellera Irene Rigau no ha parat d’anunciar retallades. El pressupost administratiu dels centres públics per fer front a les despeses corrents com l’aigua, la llum, el gas, el manteniment, la compra de material educatiu o la neteja dels centres, s’ha reduït en més d’un 25%, única font d’ingressos dels centres escolars públics que veuen reduït el pressupost mentre augmenten els costos de les despeses en general.Menys recursos econòmics, menys dotacions de mestres i qui ho paga són els infants i els adolescents de l’escola pública mentre atònits observem l’augment del fracàs escolar. Quan més necessari resulta la disponibilitat de mestres i de recursos per poder atendre les necessitats educatives dels nostres fills, el govern de la Generalitat retalla les inversions previstes en l’educació pública.La decisió d’aturar les inversions per a la digitalització del les aules pot obrir una fractura en el model educatiu públic entre les escoles amb recursos tecnològics i les escoles sense la implantació de les TIC i generar diferències i desigualtats.La crisi econòmica no justifica retallades en la salut o en l’educació que perjudiquen serveis fonamentals. La manca de recursos malmet la qualitat de l’escola pública, l’únic model educatiu que garanteix el compromís amb l’equitat, amb la igualtat d’oportunitats i amb la universalitat de l’accés a l’educació. Les inversions, els recursos i les dotacions de mestres són necessàries per mantenir la qualitat de l’educació on invertir en el sistema educatiu és invertir en el futur de les noves generacions.

Mentre a Londres es va celebrar la boda real entre Catherine i William, a Espanya s’ha confirmat el divorci total o la guerra fratricida entre Barça i Madrid, traspassant el terreny personal entre dos entrenadors molt diferents per arribar a l’ànima de dos equips també molt diferents. Per què sempre acaba amb deu jugadors el Reial Madrid? Molt fàcil, perquè com entrenador Mourinho inculca als seus jugadors practicar l’anti-futbol i el joc brut. I caminar per la corda fluixa té els seus riscs. Què ha succeït? Doncs que per molt que es queixi, en ocasions, els àrbitres encerten i frenen els partits de rugbi o futbol americà, convertint-los en partits de futbol. L’estil elegant del Barça ha tornat a demostrar que pot més que el jull i les protestes de pati d’escola, i més li valdria al senyor Mourinho tornar al camí de la lògica i l’esportivitat, si vol recuperar el seu prestigi. Mourinho és molt llest, sap jugar molt bé les seves cartes però tots els equips que entrena acaben igual i ell, queixant-se. El portuguès pràctica una guerra freda que dura massa, arribant a un límit que traspassa la part esportiva per convertir-e en quelcom que no es pot tolerar.A la vida hi ha persones i personatges. En ocasions, una persona pot dedicar-se al cine o al teatre, creant interessants personatges que aporten quelcom al públic. El mateix succeïx amb la música, la cuina o qualsevol art. Pots crear un personatge, però sempre amb la persona al radera. Si tan sols ets un personatge, estàs buit, estàs mermat d’ànima, de sentiment, de racionalitat,... i et perds en el teu món, en un món artificial, fals, sense lògica i de veritat. És el que li ha passat a Mourinho, una persona convertida en personatge que carrega contra el Barça davant de l’espectacle de veure a Messi marcant un dels gols més espectaculars de la seva carrera. Un 0-2 no tan sols va ser just, sinó que demostra com juguen uns i com juguen els altres. Com pot Mourinho deixar passar les atrocitats que cometen alguns dels seus jugadors física i verbalment i posar-se ara amb Alves, Busquets i Pedro? Si la UEFA t’obre un expedient, tu vas i vols obrir-ne un altre per tornar-els-hi la pilota al·legant comportament anti-esportiu. Escandalós. El comportament anti-esportiu és quelcom que defensa i aplica Mourinho dins de la seva particular filosofia com a tècnic, i fins ara semblava que li funcionava, no? Doncs no, rotundament no. Senyors, si volem retornar a l’espectador el plaer de visionar un bon partit de futbol, personatges com Mourinho, Pepe, Chendo i altres molts haurien de plantejar-se si realitzen la seva feina amb la correcció i professionalitat que s’espera d’ells.El món va ser testimoni de com va jugar Holanda i del joc d’Espanya a l’últim mundial. El món va ser testimoni del joc del Barça davant dels seus rivals, que si bé és cert que últimament s’ha deslluït una miqueta per culpa del desgast, d’un plantilla curta i de les lesions, al primer partit de les semifinals va retornar la brillantor i esforç que tant agrada. Em sembla lamentable el que va passar a la mitja part a Madrid. Però que la UEFA hagi d’obrir expedient a un entrenador és quelcom que ha alçat les senyals d’alarma al futbol europeu, marcant l’inici d’una etapa de reflexió. Tot val...? No, no val tot a l’hora de desestabilitzar a un rival, i menys amb el joc brut, els riures a la banqueta, les declaracions punxants i els insults morals d’una baixesa tal, que obliga sota el meu punt de vista, a la disculpa immediata per part de la directiva del Reial Madrid i del seu entrenador.La elegància, el savoir-faire i les ganes d’oferir espectacle són i han de ser la realitat del futbol, i més en els circuits de la Champions, on tan sols estan els més grans. Aquesta realitat s’ha d’aplicar des de la base, fomentant un joc en equip que la selecció va saber aprofitar, i fomentant que mig món et respecti i aplaudeixi. Hi ha altibaixos, ningú és perfecte, però la realitat s’imposa, encara que els hi pesi a alguns.Potser Mourinho hauria de fer un repàs a les estadístiques del seu equip i fer autocrítica abans d’atacar a àrbitres i rivals.