No ens resignem!

Aquest cap de setmana. el president francès, Nicolas Sarkozy, ha dit que Espanya ja no es troba en la primera línia dels problemes econòmics i financers de la zona euro. Segons ha dit, això és gràcies al grans esforços de José Luis Rodríguez Zapatero i el sentit de la responsabilitat des de l'opoció de Mariano Rajoy. Tot plegat un acudit; i si la informació i l'agudesa política de Sarkozy són aquestes no ens ha d'estranyar gens ni mica les successives derrotes electoral del partit que lidera.
Un lider europeu ben informat ha de reconèixer que l'actitud del PSOE i del PP davant de la crisi ha estat poc més que suïcida. El president Zapatero és qui va negar l'existència de la crisi en els seus inicis, es va decidir a actuar tard i malament i ha hagut que acabar  el seu mandat abans d'hora amb eleccions anticipades. Ës la mateixa persona que es vantava de la solidesa del sector bancari espanyol i que acabat amb l'esfondrament de la major part de les caixes i amb 5 bancs espanyols en el punt de mira de la Comissió Europea.
La ineptitud de Zapatero ha estat acompanyada per l'actitud irresponsable de Rajoy que ha pensat únicament en els interessos de partit en lloc de fer pinya per combatre la crisi econòmica. L'únic objectiu del PP era fer caure el govern socialista i avançar eleccions el més aviat possible. Els interessos del ciutadans, la creació d'ocupació i la represa de l'economia productiva no fomaven part de l'agenda prioritària del populars, responsables d'estimular una economia de l'especulació i el “pelotazo” que ens ha portat a la situació en la que ens troben.
Un lider europeu ben informat hauria celebrat davant de tota Europa la actitud responsable de Convergència i Unió que ha permès actuar davant la crisi i ha donat suport al Govern espanyol per prendre les mesures necessàries per a que l'economia de l'estat no acabés intervinguda com a Grècia; gràcies a CiU es van poder aprovar el sostre de despesa i establir les mesures de austeritat que han contingut el dèficit desmesurat espanyol. Cap de les mesures va compatr amb el suport del Partit Popular, hores d'ara encara no se sap quin és el seu programa econòmic, fora de les proclames retòriques habituals.  
La única cosa en la que s'han posat d'acord el PSOE i el PP ha estat en fer una reforma exprés de la Constitució, sense diàleg ni consens amb la resta de forces polítiques. Que aquesta reforma fos un ataca als interessos de Catalunya no va suposar cap impediment per a que tots els diputats del PSC, al capdavant la candidata Carme Chacon, votessin a favor. Aquests dies, el PP assegura que vetllarà  pels interessos de Catalunya ; no ho ha fet en el passat ni ho farà ara.
Els electors catalans no poden resignar-se a votar entre l'espasa i la paret. Entre l'economia de subsidi i poc productiva del PSOE i l'especulativa del PP, hi ha l'alternativa del política econòmica rigorosa i responsable; fonamentada en la cultura del treball i l'esforç, és la única que pot rellançar l'economia productiva,generar ocupació i benestar de manera sostenible. És l'economia que hen defensat i defensem CiU, aquí i a Madrid, per damunt d'interessos partidistes.
Jo no em resigno, i tu?

Published with Blogger-droid v1.7.4

NO AMB EL MEU VOT

La reforma constitucional acordada amb nocturnitat i traïdoria per part del PSOE i el PP podria resultar ridícula si no fos per les greus conseqüències que aquesta acció té en la cultura democràtica i en el prestigi internacional de l'estat espanyol.

En primer lloc, la imposició de la nova redacció de l'article 135 de la Constitució trenca amb esperit fundacional de la restauració democràtica, que és va plasmar en la Carta Magna. El marc de convivència d'un estat no pot basar-se en estratègies partidistes i en simples jocs de majories i minories; el que cal és una síntesi respectuosa de les diverses sensibilitats polítiques, econòmiques i territorials que el componen. Aquesta era la voluntat, més o menys reeixida, de la Constitució de 1978.

D'altra banda, la limitació del dèficit estructural no requereix cap reforma constitucional. És simplement matar pardals a canonades. És un objectiu a quin és pot arribar a través d'actuacions legislatives i executives ordinàries. El que cal és adequar-les als ingressos amb responsabilitat i visió de futur; actituds de quines han estat mancats els diferents governs socialista i populars que no han sabut aprofitar els anys de bonança econòmica per a construir una estructura econòmica sòlida per a l'estat espanyol.

Avui estem patim el fet d'haver malbaratat el crèdit barat del mercats internacionals i els fons estructurals europeus en projectes faraònics que han portat més despeses que no pas valor afegit. Ara els responsables d'aquesta situació s'afanyen a fer veure a les institucions europees i als mercats internacionals el seu propòsit d'esmena amb una reforma constitucional sense consens, amb un eixelebrament que com a poc el restarà crèdit internacional si és que no envien al mercats internacionals un greu missatge de debilitat institucional. El fet que la reforma contempli que els límits del dèficit estructural, a fixar en una posterior llei orgànica, no sigui d'aplicació fins el 2020 no és un indicador molt encoratjador.

No obstant això, el més preocupant és que aquesta reforma constitucional conté, de manera implícita, una de molt més greu. PSOE i PP estan signant un full de ruta conjunt en la desconstrucció de l'estructura autonòmica de l'Estat.

La reforma constitucional crea una Carta Magna més dèbil que la de 1978 i atempta contra l’autonomia financera i política de Catalunya. No s’hauria d’haver fet amb la celeritat amb la que s’ha portat a terme, no han participat tots els partits que sí van fer-ho el 1978, això és un error. PSC-PSOE-PP, han trencat la lletra i l’esperit .

NO, amb el meu vot.

De bones intencions i d'inferns polítics plens

No fa gaires dies, el president Mas advertia que la convocatòria de les eleccions generals no ha de ser vist com un problema pels ciutadans sinó com una oportunitat. En d'altres paraules, que cal que prenguem aquests comicis amb “normalitat” democràtica; per tots és conegut que a l'estat espanyol una convocatòria d'eleccions suposa la paralització d'un bon nombre de decisions a tots els nivells de les administracions públiques i, fins i tot, en l'àmbit de les empreses privades. Tot el contrari de diversos veïns europeus que afronten amb força quietud una convocatòria electoral i les seves campanyes són discretíssimes, en comparació a les nostres.

És aquesta la intenció d'Alfredo Pérez Rubalcaba? El candidat del PSOE a la presidència del govern ha anunciat la seva intenció de reobrir el debat de la reforma constitucional i ha apuntat dos àmbits: la modificació del sistema electoral per fer-lo més proporcional i pròxim amb el ciutadà; i l'adaptació del Senat a l'estat autonòmic.

D'entrada, aquestes dues proposicions haurien de ser ben rebudes per totes les persones que se senten preocupades per la qualitat democràtica de l'estat. Però en política de bones i ambigües proposicions n'està l'infern ple. Quins serà l'abast de la proposta d'en Rubalcaba, que diu voler satisfer la sensibilitat dels assemblearis del 15M i voler també comptar amb el PP? Tal vegada es tracti d'unes propostes-trampa de manera que el PP no pugui acceptar-les i guanyar crèdit a l'esquerra del PSOE.

Pel que fa al PP, ja sabem el full de ruta , més Espanya, més centralismes, més conservadurisme ranci , però també cal estar alerta i exigir al PSOE, i també al PSC, que aclareixin quina és l'agenda oculta de la reforma electoral proposada. Vivim una onada neocentralista a quina no està exempta el conjunt de l'esquerra espanyola. PP, PSOE i IU poden posar-se d'acord per fer una llei que redueixi fins a l'exclusió, la representació política de Catalunya a les Corts Generals i restar, d'aquesta manera, el paper moderador i progressista de CiU en la política espanyola; un exemple proper és com els partits valencianistes són exclosos per la llei electoral de les Corts Valencianes mentre tenen una àmplia representació política als ajuntaments. També cal que es posi davant de l'opinió pública quin és el full de ruta del Senat i, si un cop reformat, passarà a ser una cambra legislativa decisiva i no de simple segona lectura.

Desconfiem dels reformadors que són arbitraris. Desconfiem de qui ens demana als catalans doblar els sacrificis econòmics mentre que els governs autonòmics de la seva responsabilitat ajornen sine die els ajustos econòmics que reclama el moment actual. Desconfiem dels bons propòsits que s'insinuen i mai no s'expliquen.

Amics del municipalisme?

La setmana passada finalment es va confirmar el que ja tots esperàvem o sabíem. Desprès de passar les “autonomies” per l’adreçador del ministeri d’Hisenda, liderat per la senyora Salgado, amb la devolució dels diners lliurats de més per la liquidació dels pressupostos de l’any 2009, ara tocava fer aquest exercici a la “Ventafocs” de les administracions públiques, els nostres ajuntaments.

Efectivament, la liquidació del PIE (Participació en els ingressos de l’estat) dels ajuntaments de l’any 2009 presenta un saldo a favor de l’estat central, i els ajuntaments hauran de tornar més de 500 milions d’euros. Això si, “en cómodos plazos” anuals, que a Catalunya de més de 100 milions d’euros anuals, i al meu municipi, a Calella, de més de 169.000 euros per any, fins arribar als prop de 849 mil que és la xifra que hem de tornar.

Sort en tenim que el govern del PSOE, és per definició amic dels municipis ... Ho porten a la sang. Segur.

He parlat aquest dies amb una persona, de més edat, que m’ha posat al corrent de la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2001,(STC 131/2001) sobre la liquidació de la participació en els tributs de l’Estat dels anys 1990 i 1991.

Aquesta sentència, contra un recurs de l’ajuntament de Còrdova, autoritzava a l’Estat a no fer la liquidació dels tributs de l’estat tal com estava previst, i a canviar les fórmules i les regles del joc, ja un cop finalitzat el partit. Tot això clar, en contra dels ajuntaments. Va ser una sentència que de manera clara, contundent i nítida, donava als ajuntaments menys reconeixement que a un particular(La irretroactivitat de les normes, no era d’aplicació en el cas que l’ajuntament en fos el subjecte passiu) . Consagrava la capacitat de l’Estat de modificar de manera retroactiva les lleis que beneficiaven “massa als municipis”, en detreniment de l’administració central.

Era l’any 1993, i un govern del PSOE, amic per definició dels municipis, davant la possibilitat de que aquest tinguessin superàvit, els va condemnar a la misèria i l’ostracisme. Tot apunta que així l’Estat va pagar de manera més fàcil els deutes de l’Expo de Sevilla i les Olimpíades de Barcelona 92.

Doncs això, un govern del PSOE, amic del municipis (sic), dicta una llei (5/1993), que modifica la liquidació dels tributs de l’Estat dels anys 1990 i 1991 i va treure als municipis milers de milions de les antigues pessetes. A Calella per exemple, més de 100 milions. Es com si jugant a pòquer, no féssim l’aposta de diner fins a conèixer les cartes dels contrincants.

Com diu la vella consigna, cuida’ns senyor dels nostres amics, (els amics del municipalisme) que dels nostres enemics ja ens en cuidarem nosaltres.

REPENSAR ELS AJUNTAMENTS

Amb la constitució del consells comarcals haurem completat un cicle de renovació de les institucions locals i supramunicipals que es va encetar amb les eleccions del mes de maig.

Molts dels nous equips es trobaren descobriran per primer cop la realitat de la crisi econòmica dins de l’ajuntament de la seva població. En aquests dies estem llegim noticies sobre ajuntaments que estan pràcticament a punt de la fallida; aquesta situació no és la tònica general però si que és cert la majoria dels consistoris té dificultats econòmiques de major o menor magnitud.

La urgència per solucionar els problemes del dia a dia no ha de deixar de banda una reflexió que es fa molt necessària: com és que s’ha arribat a aquesta situació dins de les corporacions? La resposta no pot ser ni ràpida ni partidista; tot el contrari. Però cal una resposta. Primer, per responsabilitat davant dels ciutadans, encara més si cal demanar-los que assumeixin ajustos de serveix; segon, per evitar en un futur que es tornin a repetir aquestes situacions.

Aquesta reflexió municipalista haurà de ser col·lectiva, de país, incloent les administracions i els administrats, transcendint les posicions partidistes, els particularismes i els personalismes; però, sobretot, haurà de ser profundament honesta, de catarsi, assumint els errors i destacant els encerts com a bones pràctiques a seguir.

És evident que la qüestió principal que cal abordar és el finançament dels municipis per part de l’Estat. És un debat obert a l’estat però caldria una posició comuna catalana alhora d’afrontar el nou finançament dels ajuntaments. El govern central és el principal responsable de la manca de recursos econòmics municipals. És una qüestió històrica; tant PP com PSOE parlen d’aquest temes en els seus programes electorals, però mai l’afronten de manera decidida quan ja són al poder.

Però un augment en els recursos financers no és suficient per abastar la crisi econòmica, i en certa manera institucionals, dels consistoris. Cal avaluar també quins són els serveis que estan oferint al ciutadans, quin els pertoquen i quins, per suplir mancances d’altres administracions, s’han anat assolint sense rebre dotacions pressupostàries necessàries. Caldria veure també quines competències han centrifugat de manera intencionada les administracions cap el municipis sense dotar-les de recursos. La llei de la dependència en seria un bon exemple. Cal trobar el punt d’equilibri entre les prestacions que ens asseguren els valors de la solidaritat i la coherència socials i quines no són pròpies i no promouen aquest valors.

Un altre punt important es revisar com funcionen els ajuntaments com a organitzacions, els seus procediments i les seves rutines. Caldria definir ja d’una vegada les diferències entre les funcions polítiques, les de gestió i les tècniques. Ara absolutament confuses a nivell legal.

Aquest són alguns del punts que han de ser presents dins d’un debat sobre el futur i la viabilitat de les actuals estructures municipals. En tot cas, el prioritari és encetar el debat i mantenir-lo, tot i les pressions de la gestió diària, d’altra manera estarem condemnats a repetir errors i allargar aquesta crisi.

LA SOCIALDEMOCRÀCIA AL SEGLE XXI

El pensament de la socialdemocràcia, al que em sento vinculada, està ara mateix en una crisi profunda. Es per els seus valors que ja no són actuals? És que la vella Europa vol renunciar als pilars bàsics de l’estat nascut el primer quart del segle passat? Ja no són essencials la sanitat universal, i les igualtats d’oportunitats amb un sistema d’ensenyament universal, o els serveis socials bàsics?
Els sindicats tradicionals defensen els treballadors amb la mateixa intensitat els que tenen feina i els que no la tenen?
En Raimón deia en una cançó que qui pregunta ja respon. I es veritat. Aquestes preguntes no són neutres i amaguen concepcions noves, reptes de futur als que s’ha d’afrontar la socialdemocràcia si vol aspirar a mantenir els pilars de l’estat social. A no posar-los en perill per col·lapse.
Però per això cal fer treballar el magí molt intensament i pensar noves fórmules, nous conceptes, noves maneres de gestió. I cal fer-ho oblidant les fórmules actuals, que no els valors. Però sense perdre els valors essencials s’han de trobar noves formes i fórmules de gestió més eficaces, més eficients i més d’acord en el mon que vivim. I sobretot sostenibles econòmicament.
I quins són els valors essencials als que no s’ha de renunciar? Doncs el primer de tots, el de l’accés a l’ensenyament universal i gratuït, si més no fins als nivells universitaris. I garantir aquest accés a tothom es pot fer amb diverses fórmules de gestió: amb escoles públiques, amb concertades, amb privades. La fórmula no és l’important. L’important són els objectius, i si voleu els resultats.
Podem dir exactament el mateix en el camp sanitari. L’accés universal i gratuït és el valor essencial. Deixem que els tècnics i gestors cerquin les millors maneres d’assolir els objectius.
Si l’esquerra i el centreesquerra o la socialdemocràcia, es queda reivindicant com a valors essencials l’escola o la sanitat públiques, i no la universalitat del servei quedarà anclada en valors caducs. O com deia una persona gran de la meva família, hi ha persones que al veure el monument de Colom a Barcelona, li miren el dit, i d’altres que miren cap on assenyala el dit.
Per favor, no mirem el dit.

A pell de plàtan: un somriure i un projecte

La crisi actual ha posat de manifest que estem vivint un canvi de cicle polític i econòmic en profunditat. Per sortir endavant i amb èxit, ens cal aconseguir un nou estil de governança dels afers públics, i molt especialment a Catalunya.

Aquest nou estil ha de posar, i no només de paraula, la política al servei de les persones. Ha de considerar les institucions com a instruments eficients per atendre les necessitats del país, i que tindran vigència sempre i quan estiguin al servei del ciutadans. Cal allunyar-se del model polític en què les institucions tendeixen a fer als ciutadans dependents d'elles sense resoldre els problemes de fons.

El nou estil suposa revisar tots les estratègies i les polítiques realitzades fins ara. Caldrà innovació, imaginació, esperit emprenedor i, fins i tot, intel·ligència emocional per abordar les polítiques d'aquest nou cicle.

El canvi d'estil polític ha de comportar també una transformació en la manera de fer les campanyes electorals. Malauradament encara hi ha formacions polítiques que perceben l'electorat com una massa uniforme de fàcil manipulació. Des d'aquesta perspectiva, no calen propostes per encarar el futur; n’hi ha prou amb intentar despertar els instints més irracionals amb instruments coneguts: la desqualificació, la ridiculització, l'insult, la por, etc.

A manca d'arguments, enfrontament a ultrança. És la política dels meus o els teus, amb mi o contra mi; mai és la política del nosaltres, de la diversitat constructiva, de la confrontació positiva. Aquesta manera de considerar els electors com a persones sense criteri té el seu reflex en la manera de gestionar l'administració. Enlloc d'un lideratge encoratjador, s'imposa un tutelatge asfixiant que cerca fer els ciutadans dependents de l'administració, la mateixa que constantment els culpa dels seus propis errors de gestió. Una manera de fer que substitueix les solucions reals per una propaganda malaltissa de fets que difícilment s'esdevenen. Una experiència que els catalans han viscut al llarg de 7 anys.
Aquesta és la veritable confrontació d'idees que tindrà lloc a les eleccions al Parlament de Catalunya. L'estil nou, tranquil, constructiu i encoratjador que lidera Artur Mas davant el qui, com a proposta electoral, només esgrimeixen la desqualificació sistemàtica. Però des de CIU ho tenim clar: per cada pell de plàtan nosaltres respondrem amb un somriure i un projecte de futur.

Artcicle publicat al cronica.cat

L’AUTISME SOCIAL DELS SOCIALISTES

Pel que fa a les retallades proposades pels socialistes, des de CiU mirarem quina és la lletra, perquè fins ara només hem sentit la música. Afectar tot el sistema de pensions parlant de congelació no ho veiem bé, s’ha arribat a aquesta situació que es podia haver evitat si s’hagués actuat abans i bé. Per això ara cal pagar la factura. Demanem al govern de la Generalitat que actuï, perquè el propi President Montilla va a remolc de tot plegat. Fa temps que CiU va demanar que el govern es retallés el salari, de moment s’ha perdut un any i mig.
El Tripartit en aquestes qüestions d’austeritat haurien d’actuar de manera conjunta però tornen a donar espectacle de divisió .

Una altra qüestió és dir clarament que els jubilats i els funcionaris no són els culpables de la crisi. La crisi és a tot el món, però les conseqüències aquí són pitjors en part per no haver fet la feina que calia quan era l’hora. Aquí els socialistes tenen una enorme responsabilitat. La factura que s’està pagant és en bona part la del partit socialista, perquè els seus dirigents no han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies: han actuat amb por, amb manca de coratge, han enganyat la gent, Espanya i Catalunya. Ara pagaran justos per pecadors.

Cal recordar que fa només quatre mesos que el ministre de Treball i dirigent socialista, Celestino Corbacho, enviava una carta als pensionistes dient-los que els pujaria la pensió un 1%. Ara parlen de congelació a gent amb uns ingressos molt limitats.

Durant els darrers anys els dirigents socialistes han enganyat la gent, pintant un panorama que no tenia res a veure amb la realitat, i ara el cop és més dur. Si s’hagués actuat abans el cop seria menys dur.
Estem presenciant un final de cicle socialista.

Personalment recordo un 9 de juliol del 2008 en el Congrés dels Diputats quan en Duran Lleida li reclamava mesures per afrontar la crisi, Zapatero li va respondre que no hi havia crisi sinó desacceleració econòmica. Se’n recorden? Ara patim les conseqüències.
El més greu de tot plegat és que després els socialistes pretenen donar lliçons de política social a tothom. Política Social és evident que no en fan, en realitat practiquen autisme social.

ARTICLE PUBLICAT AL TRIBUNA .CAT

Amb les pensions no s'hi juga

La decisió dels socialistes d’augmentar els impostos, de suprimir els 400 € i la modificació dels tipus de retenció de l’IRPF i d’incrementar poc les pensions ha fet que per a molts pensionistes la pensió del 2010 sigui inferior a la del 2009.

Aquests dies no em paro de trobar gent pensionista que estan absolutament indignats en veure’s la seva pensió i les dificultats de sempre per poder arribar a final de mes.

A aquesta circumstància cal afegir que moltes vídues han perdut el complement de la pensió de viduïtat perquè el tripartit no ha actualitzat suficientment el topall.  No tenint suficient amb això el tripartit ha congelat el complement de viduïtat per a l’any 2010 malgrat el “gran acord” de finançament que diuen que van obtenir.

Ja es ven curiós que aquells que parlen de polítiques socials constantment (PSOE i Tripartit) els seus actes en realitat estan lluny d’una autèntica sensibilitat social, com ho demostra també que d’ençà l’inici d’aquesta darrera legislatura del President Zapatero no ha fet res per augmentar les pensions de viduïtat fins arribar al 70% malgrat que s’ha fet un fart de d’anunciar que això era un nova promesa.

A tots aquests fets constatables, cal afegir la fugida endavant per part del govern socialista sobre pensions amb anuncis sorpresa sense respectar el consens de totes les forces polítiques com s’havia mantingut des de l’ inici de la democràcia. Amb les pensions no s’hi juga.

Sort que ara ens ho arreglarà tot aquest anunci que la Fundació “Confianza”  s’ha inventat i que és el famós estosololoarreglamosentretodos.org. A on la frivolitat del publicista i creatiu permet veure Pau Gasol, Andreu Buenafente, Àngels Barceló, animant a tots com si es tractessin d’uns humils treballadors que poden entendre en primera persona les dificultats de la crisi.

DAVANT LA CRISI ACTUAL NI FRIVOLITAT, NI AGRESSIVITAT

Sobra molta frivolitat i improvisació per part dels socialistes, i sobra molta agressivitat per part del PP, diu l’Artur Mas i té raó.
Les mocions de censura son agressivitat, i la improvisació permanent del partit i el govern socialistes no toca ara. Davant d’això cal reclamar grans pactes d’Estat, manifesta. Ara és moment de tenir certa altura de mires, i cal entendre el que passa al carrer i el que s’hi juga la gent.

Ni mocions de censura ni improvisació ni frivolitat permanents: grans pactes d’Estat, capacitat d’arribar a grans acords i de transmetre un missatge de tranquil·litat, capacitat de prestigiar l’economia estatal, i el lideratge per reclamar aquests grans pactes s’hauria de fer des de Catalunya, la llàstima és que tenim un govern de Catalunya que està ocupat en d’altres coses.

En el passat s’havien fet els pactes de la Moncloa quan hi va haver una gran crisi econòmica a finals dels anys setanta. Ara des de Catalunya hem de reclamar que aquests grans pactes per donar estabilitat i superar els problemes econòmics és tornin a produir, i es facin comptant amb Catalunya i les forces polítiques catalanes, perquè no és només un tema de PP i PSOE. Ja sabem que el PP és moció de censura i PSOE és frivolitat i improvisació. Han de comptar amb les altres forces polítiques i especialment amb la primera força a Catalunya i tercera a Espanya que és CIU . Es moment de grans pactes per donar serenitat i confiança.

Aquests moments tant i tant delicats només hi ha una resposta que és LA SUMA DE TOTS ELS PARTITS POLÍTICS per poder sortir-nos de debò d’aquest atzucac tan greu que estem patint.

La BONA POLÍTICA és aquesta Senyors Socialistes i Populars de vostès depèn. No més partidismes si us plau, 4 milions d’aturats (sense comptar els autònoms) són massa drames personals i familiars per seguir frivolitzant.

SOBRE EL SENTIT I EL VALOR DE LES PARAULES

Segueixo amb interès els dibuixos gràfics que fa Ventura & Coromina a La Vanguardia, sovint esdevenen autèntiques editorials. La capacitat de sintesi , comunicació i alhora ”reflexió” que aporten aquestes “postals relatives” com així els hi agrada definir-les als autors són d’una agudesa intel.lectual i pulcritud gràfica al meu entendre molt aconseguida.

Fa dies que volia fer un post en relació al valor de les paraules i em decideixo definitivament quan aquests humoristes gràfics fan una vinyeta a on apareix en Joan Laporta dient “Desastre NO, Canvi de Cicle “ per la seva part el Conseller Baltasar també apareix dient “Transvasament NO, Transfusió “ per acabar el gràfic il.lustratiu el Vice-President Solbes manifesta “ Crisi NO, Desacceleració “ , trobo molt il.lustratiu del moment -sobretot polític- que estem vivint fer aquesta vinyeta.

El 20 d’abril del 2006, ja vaig fer un bloc en relació a aquesta qüestió , de la degeneració del sentit i valor de les paraules posant com a exemple 4 mostres clares que ja a l’inici del nou Govern tripartit , anaven imposant/inculcant a la ciutadania, recordo literalment el que exposava:
Pel que fa a Sanitat .- De la denúncia a les llistes d’Espera que segons el tripartit ,els governs de CIU, no havien solucionat, ha passat el tripartit ha definir-les com “Temps de Resolució “.

Pel que fa a Infraestructures.- De la queixa constant sobre la suposada “Aturada de l’obra d’inversió” per manca de diners , segons ells, ara aquesta problemàtica esdevé “Replantejament de l’obra d’inversió “.

Pel que fa a Ensenyament .- De la queixa constant sobre la utilització de “barracons escolars “ hem passat a “Mòduls prefabricats normalitzats “ .

Pel que fa a Economia .- D’”un endeutament molt fort de la Generalitat “de llavors , ara en diuen el següent “Operacions financeres que no computen el deute “.
De la reivindicació constant per part de CIU del “dèficit fiscal que patia Catalunya” ara com ho han manifestat de manera reiterada “El finançament és insuficient i la reivindicació justa “.

Cal afegir a aquesta llista de l’any 2006 el tema de l’aigua doncs, ja sabeu que ara a més a més , els transvasaments són Interconnexió de xarxes.

És curiós com en una societat en la qual cada vegada –suposadament- estem més informats, determinats responsables de comunicació governamentals s’afanyen a dissenyar estratègies de distracció a la ciutadania que no és una altra cosa que amagar la realitat .

Demanar “Al Pa, pa i al ví, ví “ potser és excessiu , però a on anirem a parar quan les paraules i llur valor i sentit, ja no són el que eren, o si més no és el que pretenen alguns.

Són temps en que la principal estratègia de treballar, per alguns polítics, és idear nous eufemismes que amaguin o distreguin als ciutadans del que de debò s’amaga darrera la problemàtica existent.

No preocupa tant aportar solucions reals i a llarg termini sinó desdibuixar la realitat per amagar la seva incapacitat o la seva demagògia en altres temps.

POLÍTICA D'APARADOR

Fer política és intentar corregir les desigualtats socials i crear una societat més harmònica. Per organitzar-la hi ha les diferents administracions, que no ha de tenir altres objectius que les que la política marca.
La competència entre les diferents opcions polítiques és per veure qui està en disposició de desplegar la seva manera d’arribar a construir una comunitat millor; afortunadament molt sovint cal que pactin entre elles, que consensuïn, i ,encara que això és molt difícil, els resultats solen ser bons pel ciutadans.

Però no sempre és així.

Els serveis i les ajudes socials s’han tornat en un gran esquer per a intentar aconseguir el vot dels ciutadans. Les eleccions del passat 9 de març varen venir molt marcades per part del llavors candidat Zapatero , en una mena de subhasta constant ( el xec dels 400 €, per exemple). És una cínica competició de suposada sensibilitat social.

Aquesta competició no només existeix en el transcurs de la campanya electoral. Prenem com exemple la llei de la dependència; sota una noble causa , l’ajuda a les persones dependents, s’estableix una subtil carrera per atorgar-se els mèrits. El Govern Zapatero va llençar aquesta llei, envaïnt les competències d’ajuntaments i comunitats autònomes, amb l’objectiu que aquestes institucions no es poguessin endur cap mèrit i tot anés a parar al partit de govern. Aquesta llei és la sublimació de l’engany en política social i significa la gran estafa i el fracàs de la seva política social. És una llei aparador.

Una llei que ha generat tantes expectatives falses com frustracions en el moment actual. S’estan reduint les aportacions promeses, pel que al final, i en molts casos, el beneficiari surt perdent amb la nova llei respecte el que ja cobrava abans de la seva entrada en vigor, dos exemples clars:

Exemple 1 –Pensionista de gran invalidesa amb la pensió mitjana per incapacitat

Abans de la llei de dependència 21.012 €/any
Després de la Llei de dependència 18.127 €/any.

Exemple 2 – Persona amb gran dependència que necessita una residència

Abans de la llei 1.704 €/mes
Després de la Llei 1.308 €/mes

No hi ha res en pitjor en política que generar falses expectatives , això encara incrementa més el desengany dels ciutadans en el sistema política . El pitjor és que acabem arrossegant-nos tots , quan quí fa política d’aparador, té unes sigles molt concretes. PSOE amb el suport d’ERC i ICV.

Zapatero va fer d’aquesta Llei una aposta personal i en realitat s’ha traduït en, drets sense recursos per fer-los realitat i en el cas de Catalunya , no preveu el major cost de la vida i dels serveis a Catalunya, per la qual cosa encara, es cobra menys que en d’altres llocs de l’Estat Espanyol.

La política aparador que ha representat fins ara Zapatero, esperem que quedi anul.lada per l’acció d’ una política realista, sòlida, eficaç i que no utilitzi els drets socials i les prestacions justes com a plataforma d’un “Buenismo” que en realitat no existeix.

Cal denunciar la situació actual que s’està convertint en dramàtica per a moltes famílies catalanes i també per a molts ajuntaments, que es veuen desbordats per la descoordinació imposada pel Govern tripartit. Cal que la gent sàpiga els incompliments, els errors en la gestió, i el col.lapse que existeix.