La decisió recent de Dinamarca de reimplantar els controls de frontera posa en qüestió la Unió Europea tal i com s’havia anat construint en els darrers anys. Una de les grans fites d’aquesta nova Europa era l’anomenat Espai Schengen, que la Gran Bretanya i algun altre estat no van veure mai clar, però que la majoria d’estats signataris es van comprometre a defensar i aplicar. Entre aquests signataris hi havia Dinamarca, com també França i Itàlia, que ara han festejat obertament amb la mesura citada.

Les raons esgrimides per alçar barreres són similars en tots els casos; hi ha hagut allaus immigratòries importants (amb amenaça islamista a la motxilla, cal llegir entre línies), i la pressió dels partits xenòfobs ha obligat a fer front als esdeveniments per no deixar la política en mans dels racistes. La cançó de l’enfadós ja comença a cansar; com que tenim por dels feixistes, ens avancem i els copiem les receptes polítiques. El cas és que s’han sacsejat els fonaments de l’Europa del segle XXI, la qual crèiem que estava destinada a avançar inexorablement cap a un futur més lliure, més pròsper i més unit.

Doncs no, Europa ha retrocedit, i encara no sabem si el pas és temporal o definitiu. Els socis comunitaris, a més, han reaccionat com sempre davant una amenaça seriosa; han amagat el cap sota l’ala i han declarat que no n’hi ha per tant i que Schengen no està en perill. La mateixa actitud que amb la guerra als Balcans, que amb les amenaces terroristes, que els episodis que han conduit a l’actual recuperació de fronteres tradicionals. En el fons, estem parlant d’un fracàs; els europeus som incapaços de fabricar una autoritat forta i compartida, de tenir un president de debò, de dibuixar una política exterior i de fronteres... Arrosseguem una impotència política crònica.

Més enllà d’això, que ja hauria de ser lesiu per a qualsevol europeu conseqüent, la humiliació és doble per a un ciutadà d’una nació sense estat. Perquè el principal argument contra la llibertat de països com ara Catalunya era que amb els temps que corrien, el que calia i el que s’estilava era enderrocar fronteres, i no pas crear-ne de noves. Doncs ja ho estem veient. No desapareixen pas aquelles línies del mapa que, ens asseguraven, eren en vies d’extinció. Però la cosa és encara pitjor; es reforcen les de sempre, les dels estats constituents de la Unió, mentre s’intenta bloquejar les noves.

El problema és que les noves fronteres, les que podria proposar Escòcia o Flandes o Catalunya, són fruit de reivindicacions populars, basades en la sobirania, la llibertat i el dret a decidir de la gent. Parteixen del principi d’igualtat, en el sentit que un català reivindica la mateixa situació a Europa que pot tenir un danès o un luxemburguès. Les altres, les velles línies ressuscitades, però, obeeixen a instints del tot diferents, que passen per la preservació de la puresa ètnica, la por a l’altre i el temor al xantatge dels grups ultres. Les unes s’obren al futur, les altres es repleguen en la caspa del passat. Europa accepta les casposes i no vol ni sentir parlar de les renovadores.

Això equival a matar el futur d’Europa, i qui no se’n vulgui adonar o no faci res per canviar-ho n’acabarà sent còmplice.