Les companyies creen marques per a consum compulsiu, luxoses temptacions, ximpleries prescindibles, articles de primera necessitat o atuells innecessaris. Els fabricants del món units, les grans corporacions, injecten en la meta data dels seus empleats la necessitat de fidelizar al client, atrapar-ho per sempre.
Els partits polítics no cuiden l'elector com haguessin de fer, no encerten amb el servei d'atenció al client, és més, li deixen tirat tot just començar. Quan fan caixa, quan tenen el vot en l'urna, s'obliden de les promeses de campanya, s'asseuen als llimbs i a governar per a tots o per a ningú: falten al compromís amb el client, amb el seu elector, despisten amb les seves lleis, criteris canviables, pactes contra la pròpia naturalesa de la seva marca per seguir governant a qualsevol preu.
En aquestes situacions de canvis de disseny, de modificacions substancials en la composició del producte, el client quan arriba el moment d'acudir als lineals amb les diferents opcions electorals ja no distingeix bé les ofertes. Amb la lectura de la lletra petita els ingredients semblen els mateixos. Hi ha marques blanques que no tenen ben clar el fabricant. Cada vegada és més difícil innovar, entrar al mercat amb propostes creatives, diferents. Els colors de les firmes tradicionals, de sempre, perden els seus senyals d'identitat, es barregen: el blau sembla vermell, el vermell té tons blaus. ¿A qui li estranya que en aquest regirat panorama l'elecció del producte se centri, solament, amb l'empaquetat o la grandària?
