Recordareu que la setmana passada la meva gata Colette va venir a auxiliar-me quan jo havia abdicat del món. La situació mundial no ha variat gaire en aquests vuit dies (jo diria que gens) i, per tant, objectivament no tinc cap motiu per haver desabdicat. Tanmateix, vull tornar-li el favor a la meva adorada gata, que es va portar tan bé quan la necessitava. I és per aquest motiu que escric aquest article.
Mahatma Gandhi deia que una civilització es pot jutjar per la manera que té de tractar els animals. I jo hi estic absolutament d’acord. La qualitat de la relació que siguem capaços d’establir amb la resta de pobladors del nostre planeta indicarà, sens dubte, no només el nostre grau de sensibilitat, sinó també el nostre nivell de civilització i cultura.
No és el primer cop que tracto aquest tema en aquests articles (he atacat la brutalitat de les festes tradicionals amb animals, de la tauromàquia, del maltractament i l’abandonament de mascotes), però avui vull aprofitar un exemple particular per aprofundir en la qüestió. Ho necessito com a purificació catàrtica de l’esperit i, alhora, li ho dec a la Colette. També li dec el títol de l’article, perquè la meva felina, molt afeccionada a les historietes d’Astèrix, sempre empra aquesta frase quan no entén la nostra manera “humana” de comportar-nos i de viure.
Fa pocs dies vaig descobrir a través de facebook un cas esfereïdor. Vull aclarir que jo pertanyo a molts grups que defensen la natura i els animals i que, per tant, rebo nombrosa informació sobre aquests temes. En aquesta ocasió, es tractava d’un gosset que havia estat descobert en unes condicions esgarrifoses a Puerto Madero, Buenos Aires. Puerto Madero és un barri privilegiat. Una mena de superportolímpicdebarcelona, però més luxós, que inclou una zona residencial, un centre de negocis, un indret de lleure i un paradís gastronòmic. Un lloc de “pijos” de la capital argentina, així de clar.
Doncs bé, aquest gosset (segurament abandonat) va pul•lular durant dies per aquesta zona, amb una ferida al cap, a tocar de l’orella, que se li va infectar i se li va omplir de larves de mosca. L’afecció s’anomena mèdicament “miasi” i consisteix en el fet que les larves de mosca, literalment, se’t mengen viu. Els “pijos” l’havien de veure per força, però ningú no va fer res. Va ser in extremis que algú va tenir consciència i va avisar els animalistes i els veterinaris que, escandalitzats per la cruesa de la situació, se’n van fer càrrec immediatament.
Van conduir el gosset a un refugi, “El campito”, on va ser tractat i curat. Li van arrencar els terribles cucs i el van operar a vida o mort. El seu estat va ser crític durant uns dies però, finalment, se n’ha sortit. L’han batejat amb el nom de Sánchez i, tot i haver-se quedat sense una orella, s’està recuperant força bé.
Davant de fets com aquests, que no són escadussers ni de bon tros, és quan la meva gata afirma que els humans som bojos. Perquè resulta difícil imaginar com es pot arribar a aquests extrems. Els casos que veig a Internet em fan treure foc pels queixals. Per això vull significar des d’aquí la tasca que fan tantes i tantes organitzacions animalistes, gairebé totes sense cap ànim de lucre, que dediquen els seus esforços a pal•liar les bestieses que duen a terme altres grups “humans” menys evolucionats. En aquest sentit, les xarxes socials representen una eina d’un valor incalculable. Promouen canvis legislatius, fan publicitat de les necessàries adopcions, recapten membres i diners, recullen firmes. Però, sobretot, denuncien la barbàrie. Com la que ha patit el pobre Sánchez, el sofriment del qual va arribar a ser insuportable.
Quan aprendreu de tot això? -em pregunta compungida la Colette mentre contempla a la pantalla del meu ordinador tant sofriment inexplicable-.
I jo sospiro, avergonyida. Em poso vermella i evito la seva mirada transparent i neta. Perquè una cosa tinc clara, per més que sigui un eslògan ja molt conegut: ells mai no ho farien.
En qualsevol cas, us adjunto dues fotos d’en Sánchez en procés de recuperació. Mireu que bufó. I ara que algú em digui si un ésser com aquest es mereixia patir tant.
Nota: Vull dedicar aquest article a tots els animalistes argentins i especialment als salvadors d’en Sánchez i a
la gent d’El Campito.
