joanignasielena

Ahir vaig tenir el privilegi de compartir amb molts vilanovins i vilanovines la 16à festa de la solidaritat. “Un dia per l’esperança”, festa que un any més ha estat organitzada per Intermón-Oxfam a Vilanova i la Geltrú.

Una festa per acostar-nos a la dura realitat d’un Món carregat d’injustícies i alhora sensibilitzar-nos sobre elles. Però especialment dirigida a apel·lar al nostre compromís per canviar les coses, a la nostra acció. Animar-nos a l’acció individual i col·lectiva.

Especialment important i necessària la petició que Intermón-Oxam ha fet al President del Govern Espanyol José Luis Rodríguez Zapatero a través del Manifest que convido a tothom a subscriure

http://www.intermonoxfam.org/es/page.asp?id=3715

L’acollida que any rere any té la Festa, indica fins a quin punt Vilanova i la Geltrú està compromesa activament en aquest anhel per un Món més decent.

Però aquesta aventura és possible gràcies a l’incansable treball de desenes de voluntaris i voluntàries que de forma desinteressada dediquen moltes hores a l’organització de la Festa. I a tantes altres activitats com les campanyes permanents de solidaritat, la botiga de comerç just (carrer de l’Havana, 8) i tot el conjunt d’activitats que desplega de forma incansable Intermón-Oxfam a Vilanova i la Geltrú.

Un agraïment molt especial per a ells, per a tots els voluntaris i voluntàries que ahir van fer possible que tots tinguem un xic més d’esperança, que tots i totes ens adonem que val la pena lluitar per un Món millor, que depèn de nosaltres, en definitiva, com deia el Manifest, que TOTS JUNTS PODEM ACONSEGUIR GRANS CANVIS.

Gràcies!

Avui és el dia de Sant Jordi, data amb un atractiu especial. M’agrada poder veure la Rambla Principal guarnida i engalanada per a l’ocasió. Centenars de vilanovins i vilanovines que des de primera hora del matí caminen a la cerca d’un llibre o rosa que compleixi amb les seves exigències, ja sigui per a ells o per a les persones estimades.

M’agrada especialment aquesta invasió cívica de l’espai públic, de les converses i tertúlies, el passejar col•lectiu, la trobada, saludar-se, la complicitat. Una manera d’entendre la ciutat, tranquil.la i amable, propera, que la nostra renovada Rambla ho facilita.

Pràcticament coincidint amb l’efemèride de Sant Jordi, ahir vaig presentar el dossier de biblioteques.

Que més de 27.000 vilanovins tinguin el carnet de la biblioteca no és un aspecte baladí sinó que, ans al contrari, ens anima a garantir una oferta interessant que satisfaci les demandes d’aquestes persones i, naturalment, animi a la resta de persones a treure’s el carnet de la biblioteca. Un carnet que permet sol•licitar llibres en préstec a d’altres biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona, oferint una molt àmplia oferta bibliogràfica. D’aquesta manera assolirem la democràcia cultural, un agent cultural que permeti el lliure accés a la ciutadania a la cultura.

La Biblioteca Joan Oliva i l’Armand Cardona incrementen usuaris. De fet, des que hi ha les dues biblioteques, la Joan Oliva té més visitants dels que tenia quan era la única. Aquesta experiència, que la podem transferir a qualsevol altre àmbit públic, demostra que l’arribada d’un nou equipament, no només fa que es reparteixin el nombre d’usuaris sinó que, a nivell particular dels ja existents, també augmentin.

Per aquesta raó, la creació d’una tercera biblioteca és avui una necessitat. Ens posarem en marxa i, en un termini de tres anys voldríem tenir aquest espai adequat per al seu ús.
Voldria destacar molt especialment la tasca que desenvolupen el personal d’ambdues biblioteques, les seves directores i la regidora de cultura i que garanteixen una oferta d’actes variada i interessant tot l’any, a l’abast de tothom. Prova d’això, les estadístiques demostren que no hi ha un perfil tipus d’usuari de biblioteques, doncs hi ha persones de totes les edats i barris. Això és, en definitiva, la democràcia cultural, la cultura com un dret universal, el fet de permetre el consum cultural a un públic, com més heterogeni millor.

Avui iniciem un camí apassionant. Amb la signatura del protocol d’intencions per a promoure el Pla de Reordenació Hospitalària del Garraf, el conjunt de la comarca avança amb pas ferm cap a la millora dels serveis de salut. Aquest acord ens permetrà ben aviat disposar de dos centres hospitalaris d’alt nivell.

El Pla preveu la construcció d’un nou hospital d’aguts que s’ubicarà a Vilanova i la Geltrú. El que havia estat una vella aspiració de la nostra ciutat, un anhel, un somni col·lectiu el comencem a fer realitat a partir d’avui. El nou hospital serà un dispositiu al servei de la comarca, modern, accessible i pensat per a les necessitats d’avui i les de demà. Serà un hospital comarcal de referència que permetrà retenir talent i atreure’n de nou, augmentar el percentatge d’activitat econòmica i sobretot garantir serveis públics de qualitat adequadament dimensionats a les necessitats presents i futures.

D’altra banda, un hospital sociosanitari, un Sant Camil reformat, modernitzat amb les inversions necessàries per acollir la centralitat comarcal. En un àmbit emergent, en un sector de futur, com són els serveis sociosanitaris. Un plantejament que lliga decididament amb el Model de Desenvolupament Econòmic del Garraf que aposta per situar les activitats professionals vinculades al món de la dependència com un dels àmbits amb més futur econòmic de la nostra comarca.

És en aquests moments que cal fer esment de totes aquelles persones que han defensat sempre, amb perseverança i tenacitat, l’activitat hospitalària a la ciutat de Vilanova i la Geltrú. En especial, és de justícia recordar la feina feta per la plataforma “Salvem l’Hospital”, que durant tants i tants anys va reclamar un hospital general per a la nostra ciutat.

Ara no podem aturar-nos, cal seguir treballant per acomplir amb els terminis i per fer realitat una comarca dotada de millors serveis sanitaris. Disposem dels professionals, tenim el privilegi de comptar amb un excel·lent personal sanitari. I ara vindran les millores, els nous equipaments i les modernes instal·lacions que tant hem reivindicat.

És una gran satisfacció, és un èxit col·lectiu per Vilanova i la Geltrú. I per la comarca. Orgull de ciutat i capitalitat. Hem treballat conjuntament amb tots els ajuntaments, érem coneixedors del què ens hi jugàvem. Hem comptat també amb la implicació dels patronats de les dues fundacions hospitalàries, dels professionals, dels comitès d’empresa i de l’equip directiu del Consorci Sanitari del Garraf.

Amb tot, res hagués estat possible sense el compromís de la Generalitat de Catalunya, i molt especialment el de la consellera Marina Geli. Ara sí, la Generalitat ha sabut interpretar les necessitats del territori i ha respost afirmativament al clam de la ciutadania.

Us convido a iniciar plegats un nou camí de més salut i prosperitat.

Avui hem tingut a Vilanova i la Geltrú l'honor d'acollir la cloenda dels actes per conmemorar l'aniversari del naixement del President Macià, amb la presència del Molt Honorable President de la Generalitat José Montilla i de l'Honorable Vicepresident Josep Lluís Carod Rovira

FRANCESC MACIÀ: UN VILANOVÍ AL SERVEI DE CATALUNYA

Molt Honorable President, Honorable Vicepresident, diputats i diputades, senadora, alcaldes, alcaldessa, regidors i regidores, membres de la Comissió Organitzadora de l’any Macià, amics i amigues,

En primer lloc, voldria agrair en nom de tots els ciutadans i ciutadanes de la nostra vila, que el Govern de la Generalitat de Catalunya ens hagi ofert la possibilitat d’organitzar aquest acte a Vilanova i la Geltrú, ciutat on va néixer l’Avi Macià, el primer President democràtic de la Generalitat de Catalunya.

Avui els ciutadans de Vilanova i al Geltrú, en representació de tots els catalans i catalanes, ens sentim molt orgullosos de poder homenatjar una vegada més al fill predilecte més estimat de la nostra ciutat. El President Macià, apreciat i admirat arreu del País i de les generacions.

És un privilegi per tots nosaltres, poder acollir, en aquest renovat Teatre Principal, l’acte de tancament de l’Any Macià. Un any ple de moments històrics i entranyables a nombrosos indrets del nostre País per recordar a aquest vilanoví que amb intel·ligència, determinació i cercant totes les complicitats possibles, va aconseguir que es restablís la Generalitat i que el Govern d’Espanya acceptés l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Ara fa pocs dies, a la inauguració de l’exposició “Macià a prop de casa”, comissionada per Jordi Medina, recordàvem el Francesc Macià veí, veí de Vilanova i la Geltrú. Ciutat que el va veure néixer i on va passar els primers anys de la seva vida. I a la que mai va oblidar tornant-hi en nombroses ocasions i no nomes en actes oficials. A Macià li agradava gaudir de les nostres platges, visitar als amics o participar en les tertúlies que es desenvolupaven al vestíbul de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

També recordàvem el Francesc Macià humà, amic dels seus amics. Alguns vilanovins i vilanovines, avui encara ens expliquen els records que en tenen i les vivències que ells o els seus familiars, van compartir amb l’Avi Macià.

Però el seu llegat més important el trobem en el món de la política, en la història de Catalunya. El compromís polític, que no és més, ni menys, que el compromís amb els altres, amb la teva societat. Macià va sacrificar la seva vida pel seu amor i el seu compromís amb la nació catalana, amb la justícia social i en la defensa dels drets de tots els catalans i catalanes.

És just reivindicar avui en aquest acte de reconeixement a la figura de Francesc Macià, que l’actual autogovern del que gaudim i els seus Estatuts (1979, 2005) tenen molt a agrair a la tenacitat, convicció i capacitat de diàleg d’aquest home elegant i ferm, que va saber defensar, exigir i negociar sempre al servei dels interessos nacionals de Catalunya i de la seva gent.

I a la de milers de catalans anònims, que durant les dècades de foscor ho van donar tot pel restabliment de la democràcia, la llibertat, els drets nacionals i la dignitat de les persones.

Es des d’aquest exemple de Macià i de tantes persones, que defensem, units al costat del nostre President, la plena validesa de l’Estatut del 2005, el qual de forma majoritària el poble de Catalunya li va donar el seu suport el mes de juny de 2006.

Es cita al peu del monument a Macià, que gràcies a un ampli moviment ciutadà es va aconseguir instal·lar als anys vuitanta al capdavall de la Rambla, que

‘Estimo tots els vilanovins sense distinció de classes ni partits’.

Amb aquest esperit i com cada any renovarem el nostre homenatge de la ciutat de Vilanova i la Geltrú al President Macià, demà a les 12 del migdia.

Abans d’acabar voldria agrair la feina que la Comissió de l’any Macià a Vilanova i la Geltrú ha realitzat. Comissió que va ser creada a partir d’un acord del Ple Municipal i en la que, al llarg de tot aquest any, hi han participat activament diferents entitats de la ciutat i representants de tots els grups polítics. Gràcies per tota la feina que heu fet i les activitats que heu organitzat. El vostre treball ha estat el millor homenatge que li podíem fer a aquest fill il·lustre de la nostre ciutat.

President, amics i amigues, moltes gràcies de tot cor.
Bon Nadal
Millor any
I Visca Catalunya.

Espanya serà plural o no serà. No té cap altre remei. Les nacionalitats –la catalana, la basca i la gallega- no som cap entelèquia, ni cap invent; no formem part de cap contuberni, ni servim a cap interès obscur.

Per tant, admetre o negar, propiciar o bloquejar el desenvolupament de la concepció plural d’Espanya és la clau de volta de la situació que vivim avui.

Sens dubte, la situació en que es troba el Tribunal Constitucional -amb membres “caducats”, altres recusats i algun traspassat- és francament preocupant.

L’editorial conjunt publicat pels principals diaris del país la setmana passada en defensa de “la dignitat de Catalunya”, posava el dit a la nafra sobre aquestes i altres qüestions.

S’ha escrit i s’ha dit infinitat de vegades, es tracta d’una situació inèdita des de la restauració democràtica de 1977. Mai fins ara, l’alt tribunal s’havia pronunciat sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

Això genera preocupació i inquietud en la societat catalana. No podia ser d’una altra manera. Tenim motius per no refiar-nos-en. La temptació d’acabar amb la complexitat espanyola sembla ser que s’ha convertit en el veritable eix vertebrador del debat que mantenen els 10 jutges amb dret a vot des de fa mesos.

Que ningú es confongui, Catalunya anirà a la una a l’hora de defensar, si cal, la seva dignitat. La mostra d’unitat dels principals rotatius del país n’és la millor prova. Els catalans no restarem immòbils en front d’una eventual retallada de l’Estatut que suposi fer marxa enrere. Les nostres aspiracions d’assolir majors quotes d’autogovern segueixen intactes i la majoria considerem que l’Estatut referendat a les urnes és la millor eina per avançar cap a l’assoliment d’aquest objectiu.

Un increment inacceptable

S’ha conegut aquests dies la pujada de les autopistes del nostre País. En concret la C-32 s’ha incrementat en un 4’6%. Ara doncs, els ciutadans/es de Vilanova i la Geltrú per anar a l’àrea metropolitana de Barcelona haurem de pagar 5’30 euros d’anada i el mateix per tornar. Total 10’6 euros per dia!. Una vergonya i una greu discriminació greu si tenim en compte que a partir de Castell-defels és gratuïta i que l’alternativa són les Costes del Garraf.

El greuge ho és per les famílies que es veuen sotmeses a aquest cost i també per la competitivitat del nostre territori per atraure activitat econòmica. Doble discriminació.

El preu no és just i naturalment, la pujada menys. Agreuja la situació. És per això que el Govern Municipal ha presentat una Moció pel proper Ple del dia 19 de gener de 2009, de rebuig a l’increment i d’exigència de rescat del peatge fins a fer-lo homologable al cost mig per Km dels peatges de Catalunya.

En concret diu el següent:


‘1.- Que la Generalitat de Catalunya, en el marc de la política de rescats de peatges que està impulsant, promogui reduccions del peatge de l’autopista C-32 fins que aquest assoleixi un preu homologable a la mitjana de preus de les autopistes de Catalunya.

2.- Rebutjar l’increment d’un 4’6% del peatge pel que suposa d’incidir més en el greuge que pateix el nostre territori.

3.- Que la Generalitat de Catalunya iniciï un diàleg amb els ajuntaments de la comarca del Garraf i les altres afectades, sobre les reduccions de velocitat impulsades pel Govern.

4.- Instar a l’Ajuntament a que difongui a les institucions i a la societat civil del Garraf i al conjunt de l’opinió pública aquestes propostes i les traslladi al Govern de la Generalitat de Catalunya’.

Es demana de forma explícita, al Govern Nacional determinació en la resolució d’aquest greuge. I es fa, a proposta del Govern Municipal, perquè més enllà de sigles hi ha la defensa del que és just i la lluita per denunciar i canviar el que no és de rebut.

Sorprenent també algunes reaccions. I especialment curiosa és la d’Artur Mas. No m’hi extendré massa perquè ni en la picabaralla, ni en la cultura del ‘tu més’, es resolen les coses, ni s’avança. Ara bé, que el qui fou Conseller de Política Territorial, d’Economia i Conseller en Cap del Govern que va adjudicar i fixar les condicions de la C-32 critiqui ara els peatges, supera en molt el ridícul. Però, en fi, així li ha anat.

Dit això, toca que lluitem el conjunt del territori i al capdavant els Ajuntaments, perquè en la política de rescat de peatges que el Govern Nacional està negociant amb el Govern d’Espanya, es rescati part del peatge que patim i que en conseqüència, es vagi homologant al cost mig per Km dels peatges de Catalunya.

No oblidem, però, que els acords que en el seu dia es van fer a l’adjudicar l’autopista, hi ha uns compromisos que fer-los enrera (això és finalment el rescat), suposa haver de pagar quantitats milionàries als titulars de la concessió. Però creiem que cal fer-ho, com el Govern ja ha començat a fer-ho a d’altres indrets del País, per molt que els costi i molesti reconèixer aquest fet als qui ara alcen la veu i abans ens farcien a peatges. Efectivament cal abordar-ho, pels arguments plantejats, per la discriminació i per llast que té aquest peatge pel desenvolupament econòmic de la nostra comarca.

Hem de fer sentir la nostra veu, alta i clara. Pel bé del nostre territori i també del País. No serà gens fàcil, però hi ha esperances. Per reduir el peatge cal rescatar-lo, vol dir pagar amb els impostos de tots, el que deixen de guanyar les empreses adjudicatàries. Així va fixar el Govern anterior les condicions. I són molts i molt diners. Però creiem que és de justícia que el Govern incorpori el peatge de la C-32 entre els que cal reduir per totes les raons que anteriorment hem exposat.

Josep María Socías Humbert


Aquest matí ha mort Josep María Socías Humbert. Com han destacat els mitjans de comunicació durant tot el dia, ha estat un home d’una llarga trajectòria política. Però per sobre de totes, Alcalde. Alcalde de la ciutat que estimava i coneixia com poques persones. Alcalde de Barcelona. Coneixia tots els seus racons, però sobretot a la gent. A una Barcelona que despertava de la llarga nit del franquisme i a la que ell, amb determinació i arriscant molt, molt!, li va donar ales. Prou ho saben els qui van viure i compartir aquells anys amb ell. Prou que ho saben els qui van lluitar per les llibertats durant aquells anys. A cap d’ells els sentiran dir algunes injustícies que es van arribar a afirmar quan merescudament li va ser lliurada la Creu de Sant Jordi pel seu admirat José Montilla, Molt Honorable President de la Generalitat. Prou que no li va perdonar mai la dreta la seva fermesa i compromís.

Jo he conegut a En Josep María Socías Humbert, advocat. Però em consta que no era diferent al polític. Anys compartits al despatx del qual ell era titular. Un record inesborrable. I un aprenentatge impagable. Amb Socías hem aprés que les coses només surten bé quan es treballa, que per opinar s’ha de saber, que els papers s’han de llegir, que les opinions s’han d’escriure i contrastar. Que tot no val i que el rigor és una dimensió essencial en l’exercici de qualsevol professió, però que en la política és un deure. Un deure vers a les persones que han dipositat la seva confiança amb nosaltres. Treballar, estudiar, llegir, formar-se, esforçar-se. Aquest és el camí. Efectivament, aquest és el camí.

Un home sòlid, fet d’una peça, riguròs, treballador sense límit, amic dels seus amics (sobretot quan les coses els anaven malament), i honest. Els qui com jo li debem una part molt important de la nostra formació personal, no l’oblidarem mai i li esterem, també sempre, agraïts.

El Diputat Campuzano

Una esmena del Diputat Carles Campuzano ha permés que a partir d’ara l’Agencia Española de Cooperación Internacional incorpori a l’Índia com un País dels receptors de l’ajuda espanyola en cooperació.

La iniciativa del Carles té el seu antecedent en els contactes que ha mantingut amb col.lectius i entitats que treballen a la India.

Tot plegat en el mateix moment que la India s’incorpora a la carrera de l’espai. L’Índia està en un procés d’evolució extraordinàri en tots els ordres. Econòmic, científic, cultural. Però malauradament el ritme de reducció de les desigualtats no és el mateix. Milions d’homes i dones, nens i nenes de la India, segueixen patint fam, malalties i viuen en la més absoluta de les desesperacions. L’ajuda per ells és essencial.

Són molts els projectes de cooperació impulsats per catalans i espanyols i que han donat llum, esperança i un futur amb dignitat a milers d’homes i dones de l'Índia. Persones com Vicens Ferrer, el Pare Sopeña, el Pare Carsi, el Pare Jordi Ribas i centenars de monges com les germanes Maya, Ángeles, Fausta, Tere Bericat…. Persones plenes de generositat, de vitalitat sense límits i amb una intel.ligència que ha fet crèixer imperis del bé, de la solidaritat i de la prosperitat allà on només la pobresa i la discriminació semblava tenir espai.

És doncs una bona notícia i un motiu per felicitar al Carles i naturalment la sensibilitat del Govern per acceptar la seva proposta.

Una mostra més que l’acció política té sentit i que la feina ben feta té recompensa. En aquest cas la satisfacció del Diputat Capuzano de saber que gràcies a la seva iniciativa ha contribuit a donar un impuls al magnífic treball d’aquells que han donat la seva vida per ajudar l’Índia i la seva gent.

És doncs de justícia felicitar-lo i reconèixer novament que el seu capteniment polític, més enllà de les militàncies de cadascú, està al servei de la gent i de les causes justes.

LI QUEDA UN ANY

Aquesta setmana fa un any que es va suspendre el servei de rodalies RENFE a la línia C-2 Sud. Milers de persones van patir durant mesos el despropòsit provocat per la imprevisió i la manca d’inversió durant anys.

A Vilanova i la Geltrú vam viure amb especial intensitat aquesta fallida del sistema ferroviari. Són moltes les persones que necessiten del tren per anar a treballar o estudiar, i que tenen com a única alternativa una autopista desproporcionadament cara. De fet, la més cara de Catalunya. Més de 10 euros per anar i tornar!!!!.

Ara fa un any, però no oblidem algunes coses. Aquesta fallida té responsables. En concret els diferents governs de l’Estat. Els governs Aznar que durant 8 anys van abstenir-se de fer cap inversió a la línia i també els de Zapatero, que tampoc va abordar les necessàries inversions a la línia durant tres anys.

Tampoc oblidem els compromisos. El President del Govern va prometre compensacions a les ciutats que vam patir durant un any llarg, dificultats greus. De moment, res de res. De fet, cap dels responsables polítics del Govern de l’Estat és capaç de respondre què volia dir el President Espanyol quan va prometre les compensacions. Esperarem...

I finalment no oblidem el darrer compromís. El President va afirmar que resoldre la situació requeria temps i demanava dos anys, tot garantint que en aquest temps gaudiríem d'un sistema de rodalies exemplar. De moment exemplar no ho és. Les estacions segueixen en un estat lamentable, seguim tenint poca freqüència, retards i altres dificultats que hem posat en evidència i denunciat de forma sistemàtica.

Hi ha les condicions per fer-ho possible. Un govern de la Generalitat capaç i disposat a assumir la competència (acompanyat naturalment dels recursos per fer les inversions que no s'han fet durant anys) i un conjunt de professionals del Ministeri de Fomento-Adif-RENFE solvent. És possible, doncs. Cal la voluntat política del Govern Espanyol. Veurem.

Se’m fa present la frase que llegia a la premsa d’avui de Saramago ‘Que nuestras constituciones sean algo más que una simple declaración de intenciones’.

Demanava dos anys. Doncs molt bé, li queda un!!