Actualitzat el 18/05/2011 a les 00:01h
Trau l'orella
Canal 9 acaba d'estrenar el programa Trau la llengua, l'adaptació valenciana del Caçador de Paraules que presentava Roger de Gràcia a TV3. La iniciativa mereix una felicitació: ja era hora que Canal 9 es decidís a parlar de la llengua en to divulgatiu i, al mateix temps, tan didàctic, tan àgil, tan ben concebut i realitzat. I també molt ben conduit per Eugeni Alemany. Els secrets més ben amagats del valencià, els dialectalismes en perill d'extinció tenen en aquest programa una cabuda preciosa que els dóna a conèixer a l'espectador mentre, al mateix temps, s'ho passa bé, s'hi diverteix, i prou que ho demostren les intervencions al Facebook del programa, plenes de felicitacions i suggeriments. Què us he de dir, com l'extraordinari Caçador de paraules del qual -ja es deu notar- em confesso admiradora incondicional.
Alerta, però, que l'arma és de doble tall: El programa parla de la “llengua valenciana”, i el títol mateix ja ho deixa prou clar. El català de Catalunya, allà, no hi pinta res. El mateix Alemany, en una entrevista abans de l'estrena del programa, explicava que la diferència amb Caçadors de Paraules era que “a la Comunitat Valenciana hi ha llengua pròpia” i que, per tant, el programa seria diferent. D'altra banda, alguna intervenció al Facebook donant per descomptada la unitat de la llengua ha estat immediatament desautoritzada pels altres usuaris. Després, silenci a l'entorn del tema: això de la unitat de la llengua és un tema tabú en determinats àmbits i, tal com reaccionen alguns sectors quan senten que algú en parla, la veritat és que no m'estranya gens que faci por pronunciar-se en aquest sentit.
Per tant, si bé és cert que Trau la llengua és un gran programa, ben treballat, i que ajuda a promoure i a reivindicar una llengua que al País Valencià mai no està prou promoguda i reivindicada, no ens ha de passar per alt que també està subtilment orientat cap a una separació del valencià respecte a la resta del català. I, tot i que estic convençuda -com ja he dit aquí mateix en altres ocasions- que, per coses de la política, en vint anys tristament parlarem llengües diferents els valencians i els catalans, també estic convençuda que ara mateix parlem la mateixa llengua. I me'n faig creus quan sento comentaris en sentit contrari fets per persones que hi entenen molt de lletra com el mateix Alemany que, segons sembla, és filòleg. Així que he arribat a la conclusió que això de copsar si parlem o no parlem una mateixa llengua, no deu ser cosa de l'acadèmia sinó de simple orella. Potser rau aquí el problema, el per què de tot plegat: és clar, si una persona no té orella, no li pots demanar que identifiqui si està parlant la mateixa llengua que una altra. Així que, disposada a col·laborar amb la causa i a donar un cop de mà als que van perduts en el tema i no saben exactament què parla el que conversa amb ells, us diré quin és el truc per saber si, qui s'adreça a nosaltres, ens parla en la nostra mateixa llengua. Preneu nota, si us plau: si no ens entenem gens, és que parlem dues llengües de diferents grups lingüístics; si ens entenem una mica, a trossos, és que parlem dues llengües diferents de la mateixa procedència lingüística; i si podem mantenir una conversa normal, malgrat haver de demanar el significat d'algunes paraules que no identifiquem de tant en tant, és que estem parlant la mateixa llengua en dos dialectes diferents. Oi que és fàcil? Doncs au, ànims, que no costa gaire. Només es tracta de parar l'orella. O de voler-la parar.