Massa sovint les campanyes electorals no serveixen pel que se suposa que han de servir. El batibull d’informació, cridada més que no pas explicada, desorienta la gent i no contribueix al debat serè ni a la proposta assossegada. Contràriament, qui té més altaveus és qui la diu més grossa. Al final hi ha una certa pressió externa perquè els candidats s’atreveixin amb el que jo anomeno les “ofertes de supermercat”, és a dir oferir alguna cosa més que el rival. Confesso que mai m’hi he trobat còmode amb aquests tipus d’escenaris. Accepto que n’hi ha que ho deuen fer millor que jo.

Tanmateix, la política beu d’una certa immediatesa i les qüestions s’han d’afrontar ara i aquí. Això, també massa sovint, no contribueix a que s’expliquin els projectes de ciutat que defensa cadascú, de tal manera que moltes opcions polítiques o no tenen un projecte o no els interessa explicitar-lo, simplement actuen. I l’endemà de les eleccions, ja preparen les properes, de tal manera que les legislatures són llarguíssimes pre-campanyes.

A ICV-EUiA, d’això prou que ens n’hem cuidat durant anys, sí tenim un projecte de ciutat. El nostre Vic és el de la gent senzilla, és el dels qui treballen tota una vida i no se’ls reconeix (les medalles d’or i altres distincions sempre són per als mateixos), el dels qui porten els fills a l’escola pública, el dels que no poden permetre’s una mútua privada i necessiten una sanitat pública de qualitat.

És la ciutat que té en compte tothom a l’hora de repartir subvencions, que pensa en la gent que no té cap interès particular a l’hora de planificar l’urbanisme, que facilita l’accés als serveis públics a la gent de rendes baixes (escoles bressol, escola de música, etc), que treballa per la convivència sense discriminar ni estigmatitzar ningú, que no criminalitza els joves, que protegeix el seu entorn natural, que avança cap a una societat més sostenible, que pacifica el trànsit i protegeix el vianant, que potencia una economia respectuosa amb el medi ambient i al servei de les persones, que vol una Universitat enllaçada amb el territori (que innovi i que dinamitzi), que ofereixi oportunitats (i no només caritat) als qui tenen dificultats.

Ja sé que aquest és un concepte que no està de moda, però la ciutat que jo somio és la que sigui capaç de fer felices a les persones. Al cap i a la fi, no entenc quin sentit té tot això si no treballem perquè fins i tot el més pobre de Vic pugui tenir una vida digna, és a dir pugui aspirar a ser feliç.