El que està ocorrent a les nostres ciutats no es quedarà en una simple anècdota. Encara és aviat per pontificar sobre si arribarà o no a fer honor al qualificatiu de ‘revolucionari' amb el qual ho han batejat els seus instigadors, però és evident que alguna cosa s'està coent a Espanya. Els joves (i no tan joves) han pres el carrer com en temps dels grisos per mostrar el seu rebuig a l'status quo imperant, en el qual bancs i multinacionals marquen la política a seguir malgrat ser els causants del daltabaix global. El semàfor vermell als nostres governants, ¿és només per la gestió de la crisi econòmica, per l'atur, els embargaments o la tisorada? No sembla. Els que avui acampen a les nostres places són parats, mileuristes o desnonats que se senten units per la frustració de saber-se condemnats a una vida sense esperança, sense sostre, ni treball ni futur. Condemnats a viure indignats. Decebuts, saben que el sistema no funciona i que la democràcia és, de fet, una partitocràcia en la qual ells, ciutadans, exerceixen de secundari passiu. I els nostres polítics, un dels principals problemes dels espanyols, segons el CIS, ¿com responen? Com si les protestes els haguessin agafat per sorpresa, amb rostres pesats i paraules vàcues. Però, ¿en quin món viuen? Només sembla preocupar-los a qui d'ells els passarà factura en major mesura diumenge que ve, quan el que realment està en joc és la democràcia mateixa. I el paper que com a ciutadans volem, podem, necessitem, exigim exercir.
