En aquesta campanya municipal han pres protagonisme les persones anònimes, emergint de les xarxes socials, manifestant-se sobre temes diversos, també a favor de l’abstenció. “No els votis” sembla un crit contra el sistema, però l’abstenció sol afavorir els partits conservadors, perquè el seu vot és més fidel; i es pot donar entrada a formacions petites, perquè la barrera electoral s’ha d’aplicar sobre un nombre menor de vots. Que sapiguem, doncs, que sense alternativa, una alta abstenció no farà més petit el “pastís” dels polítics. Se’l repartiran igual.

La crisi també ha posat en la campanya un tema que es recull al programa de molts partits: Fernández Díaz diu que no li agraden els polls dels immigrants, Gomà continua pensant que aquí hi cabem tots, Trias i Hereu fan veure que mai pactaran amb Plataforma per Catalunya però no ho descarten, perquè saben que s’ha fet un forat dient una bajanada i ja se sap que en política municipal qualsevol pacte sembla acceptable.

“Primer els de casa” diu l’eslògan que posa nervioses totes les formacions, i ja molta gent no té complexos en dir que hi està d’acord. Corren vents favorables a Europa i molts arribistes a casa nostre comencen a treure pit després de temps de dissimular la seva ànima. S’ha de buscar un dolent i, tornant a violar la Constitució que diuen defensar, els nous “xenòfobs” parlen amb paraules antigues. Perquè qui són avui “els de casa”? Qui no treballa “perquè el subsidi d’atur em dóna el mateix”? Qui no estudia “perquè a casa em mantenen igual si no faig res”? Qui condemna la prostitució mentre ven la seva ànima (i una part del cos) per continuar agafat a l’escó? Aquests són els de casa que haig de defensar? Per mi no van primer si la seva casa es l’abús, la barra, la indolència o el vici.

Els de casa meva són els que s’esforcen, treballen i compleixen. Aquests tenen obertes les meves portes. I si Europa no fa aquesta distinció, si aquí tampoc la fem a l’hora de votar, els desgraciats que compren un lloc en la política atiant la nostra pitjor part seran la nostra responsabilitat, com ho és la d’aquells que amb la seva inconsciència han despertat una ràbia, comprensible, que ja comença a passejar-se pels carrers.