Ja vam avançar fa uns dies que publicaríem un debat sobre l’actual situació del mercat a la ciutat, de les hipoteques, del mercat de lloguer, de quines podrien ser les possibles solucions a la crisi que està patint en general el sector de la venda de pisos, entre d’altres temes. És per això que ens hem reunit amb les immobiliàries Egarpis, Gesfinques i Gesfinver, que són les que dia a dia conviuen amb totes aquestes qüestions. I també perquè són les que saben, millor que ningú, si existeix o no especulació al sector, si hi ha una llei que protegeix al arrendador dels possibles desperfectes i els impagaments davant l’arrendatari, etc. Per avui, publiquem una de les dues parts que té el debat. Demà més!!

Redacció Ègar

Més enllà dels que gaudeixen del poder, dels que tenen els diners, més enllà dels amos de les tribunes públiques i dels espais cívics domesticats hi ha els ciutadans del carrer. Ciutadans corrents que s’organitzen i que reclamen una democràcia més autèntica i més participativa, uns ciutadans que exigeixen que els polítics deixin de servir i serveixin a la societat que els paga el sou.

A Terrassa, l’allau de propostes dels disset partits que es presenten a les eleccions acaba atordint l’electorat, de manera que el soroll que es genera en campanya acaba encobrint el que no es diu. I el que no s’explica és el balanç autocrític del passat mandat, el que no s’explica té a veure amb els acords de govern del PSC que segresten el vot dels ciutadans, té a veure amb una tradició de malbaratament que hipotecarà el futur de la nostra ciutat, té a veure amb una oposició més pendent de la galeria que per oferir una crítica substanciosa. La primera preocupació dels ciutadans és la crisi i les seves conseqüències, però el problema és la pròpia classe política, i per donar resposta a aquesta preocupació els partits tradicionals es posen a xiular … El PSC mira a una altra banda quan se’ls recorda Pretòria, CiU practica el mateix, dissimular amb el cas Palau i el PP fa campanya com si Gürtel fos només una anècdota tèxtil. Per tractar aquest problema de manca de confiança, per posar un exemple, el programa de Pere Navarro en aquestes eleccions no aporta ni una sola proposta que combati o previngui la corrupció política. Està clar que amb aquests vímets la democràcia s’empobreix i es deixa oberta la porta al nepotisme i l’abús de poder, vicis practicats per aquest ajuntament des de fa lustres.

Ciutadans és l’únic partit que segueix sumant voluntats des d’una visió progressista, l’únic que, amb només la bandera de la llibertat i la igualtat, intentarà que el nostre ajuntament sigui un exemple de participació i transparència, que es converteixi en un referent per a tota la societat i un element de lideratge necessari i no una rèmora atropellada pels esdeveniments. Deia Tierno Galván que “les butxaques dels governants han de ser de vidre”. Doncs a això dediquem el nostre programa a Ciutadans, que la transparència en la gestió d’allò públic es converteixi en un hàbit i no en un destorb. És imprescindible que l’actual classe política sigui rellevada per una nova generació més representativa, noves persones que tinguin com a únic motor les preocupacions dels ciutadans corrents.

Javier González, alcaldable de C’s

La nit de l’inici de campanya ha quedat marcada a Terrassa per la fi del joc net dels mitjans de comunicació i en especial dels de titularitat pública.

A les municipals del 2007 sembla que no va suposar cap perill per al establishment que un partit com Ciutadans compartís espai en els mitjans locals amb els partits amb representació en el ple. No obstant això, el començament de la campanya del 2011 ha marcat una tendència que esperem no continuï pel bé de la democràcia.

Els partits polítics tradicionals es congratulen perquè l’oferta política s’ampliï, en les seves paraules escoltarem que estan a favor de la pluralitat i els seus desitjos coincideixen que una major presència política farà una ciutat millor, més participativa, més democràtica, millor. No obstant això aquests mateixos partits, l’equip de govern, el senyor Pere Navarro, alcalde del PSC de la nostra ciutat, ningú ha mogut un dit per exigir que els mitjans públics cobrissin la passada enganxada de cartells a totes les opcions polítiques que es presenten a les municipals, almenys aquells amb una presència significativa en la societat terrassenca i catalana, com Ciutadans.

La fi de la pluralitat és el símptoma clar de les pors dels de sempre a perdre el poder, la fi de la pluralitat és l’inici d’un nou cicle a la nostra ciutat en el que Ciutadans vol aportar la seva visió regeneradora, una visió que sustentada en la llibertat i en la igualtat d’oportunitats tractarà de retornar l’ajuntament als seus ciutadans.

Javier González, Alcaldable de Terrassa de Ciutadans (C’S)

La classe política en general té molt mala premsa entre la ciutadania, és un dels principals problemes que té el nostre país segons els sondejos. El nostre ajuntament fa molt poc perquè aquesta impressió sigui millor a Terrassa. En l’últim ple abans de les eleccions el responsable de cultura va tenir una ocasió d’or per deixar clara la política de subvencions a les entitats culturals de la nostra ciutat, no obstant això es va enrocar en una actitud que engreixa la percepció que se li dóna diners a qualsevol, de qualsevol manera i sense que l’oposició tingui accés a la informació sobre la gestió que el PSC i els seus socis duen a terme sobre aquest tema.

No només cal fer les coses bé sinó que cal transmetre-ho d’igual manera, perquè la conseqüència immediata és la pèrdua de confiança en la classe política, aquesta desafecció la paguen injustament govern i oposició, regidors corruptes i polítics honests.

Ciutadans vol donar-li la volta a la política de subvencions del nostre ajuntament des de la “A” a la “Z”, que no càpiga el menor dubte. De les que es donen perquè es donen i de les que no es donen perquè no es donen, més de trenta anys donant i llevant segons convingui és molt de temps com per pensar que no passarà gens rellevant el proper 22 de maig. I quan Ciutadans parla de subvencions parla de totes, la subvenció pública és un instrument important en bones mans però repulsiu quan només premia aquells que pensen igual o s’utilitza de manera coactiva. Les entitats que es puguin beneficiar d’una política de subvencions de l’Ajuntament de Terrassa hauran de demostrar que aporten un valor afegit a la cultura, a l’educació, al coneixement en general, i a l’economia i a la generació d’activitat encaminada a lluitar contra la crisi i la seva pitjor conseqüència, l’atur. Perquè tots ens entenguem, les tertúlies de cafè que se les pagui cadascú.

Javier González
Alcaldable de Terrassa de Ciutadans (C’s)

Fa temps que volia escriure un article parlant del tema, però fins que no s’ha fet oficial no he pogut fer-ho. Estic parlant de la renúncia de José Luis Rodríguez Zapatero a encapçalar la candidatura del PSOE per les properes eleccions generals de l’any que ve. Vaig a intentar ser el més breu possible.

Espanya perd un president, un home que ha fet les reformes que han estat necessàries per tal d’intentar que l’Estat del Benestar, o almenys els seus pilars fonamentals seguissin en peu. Els espanyols “tirem” un president per probablement portar a un que desperta moltes incògnites, i en molts casos temors.

Podem dir que Zapatero s’ha suïcidat. S’ha suïcidat políticament. L’home  que va arribar a la Presidència del Govern el 2004 tenia clar des del començament de la crisi que caldria actuar d’una manera decidida i contundent, en moltes ocasions renunciant als seus principis i a les seves idees amb només un objectiu: preservar l’esmentat anteriorment Estat del Benestar.

També és cert que Zapatero sabia des d’un principi que aquestes reformes tan impopulars i que segons les enquestes acabaran per costar-li el poder executiu tant a ell com al partit les podia fer ara o d’aquí a uns anys, en la següent legislatura. Però Zapatero també sabia que si Rajoy el 2012 és proclamat President del Govern, aquestes mesures totalment d’esquerres (encara que en alguns casos costi entendre) no es durien a terme, i posarien en seriós problema la estabilitat de l’actual sistema.

És això el que fa gran a un president. És això el que fa de Zapatero un home honrat, digne i admirable. Una persona que ha sacrificat el que li queda de carrera política per fer mal el menys possible al conjunt de la ciutadania espanyola es mereix, des del meu punt de vista, tots els respectes.

Vull acabar aquest article donant les gràcies al nostre President.

Gràcies per tot el teu treball!

Javi García , JSC Terrassa

Com tots sabeu, els dos pilars fonamentals de l’Estat del Benestar són la salut i l’educació. La salut per intentar millorar la qualitat de vida de les persones dia a dia, i l’educació, de cara al futur, on cada cop les generacions surten més i millor formades.

Doncs bé, el nou govern de la Generalitat està duent a terme aquests dies una sèrie de mesures per reduir el dèficit on els sectors més perjudicats són la salut i l’educació. És cert que en moments de crisi els recursos que té un govern (ja sigui estatal, autonòmic o municipal) s’han d’administrar, i prioritzar uns elements davant d’altres, però des del meu punt de vista i m’atreveixo a dir des de l’esquerra en general, la salut i l’educació, així com qualsevol principi bàsic de la societat del benestar, són elements intocables, i creiem que s’ha de retallar per altres costats, com per exemple no havent eliminat l’impost de successions, on qui més pagaven eren els més rics.

De la crisi es pot sortir de dues maneres: des de l’esquerra, afavorint tot el possible els interessos del més necessitats i de la gent més humil, o des de la dreta, on els més beneficiats són una minoria que gairebé no pateix les conseqüències d’un problema que en gran part han sigut ells qui l’han generat. I és aquí on tornem a veure aquesta diferència entre la dreta i l’esquerra.

Per acabar vull reafirmar-me en l’opinió que la salut i l’educació son dos pilars, dos elements fonamentals de la nostra societat d’avui dia i que haurien de ser els últims en ser retallats, pel nostre bé i sobretot pel futur de Catalunya.

Javi García, JSC Terrassa

Els darrers dies s’han produït diferencies importants i públiques entre la colla castellera Minyons de Terrassa i el Servei de Cultura de l’Ajuntament relacionades en la participació de la colla en la Fira Modernista de Terrassa dels propers dies 6, 7 i 8 de Maig.

Aquestes diferències estant creant un clima de tensió entorn a la Fira Modernista, que és en un dels actes populars i culturals més reconeguts que organitzem a la nostra ciutat. Tot i que fa relativament pocs anys que s’organitza ha esdevingut un acte cultural de referència, no només a nivell de ciutat, ni de la comarca sinó a nivell del país. El cap de setmana de la Fira la ciutat pateix una transformació total, la implicació dels comerços, les entitats i la ciutadania és impressionant, i amb aquesta foto la manca d’enteniment entre la regidoria de Cultura i els Minyons no té sentit.

A la Fira Modernista hi caben totes les entitats. Si parlem dels Minyons, a més, podem afirmar que són una entitat reconeguda, responsable d’exportar el nom de la ciutat arreu, una de les capdavanteres en la difusió de cultura popular catalana, i que molts voldrien tenir en la seva ciutat.

Dit això, ERC no entra a valorar, perquè no ens toca, les causes i/o motius que han provocat aquestes diferencies.

Des d’Esquerra Republicana de Catalunya de Terrassa:

1. Demanem que s’acabin les gesticulacions aviat i es recondueixi la situació, en benefici de tothom; de la Cultura tradicional Catalana, de la Fira Modernista i de la ciutat de Terrassa.
2. Demanem a les dues parts d’aquesta polèmica que es posin d’acord, volem que trobin una solució perquè es pugui fer l’actuació castellera, la ciutat i la festa hi surti guanyant. Demanem més empatia, més comprensió i més col·laboració a les dues parts.

Amb tot això, el regidor de Cultura ha fet unes declaracions dient que els Minyons és l’entitat de cultura terrassenca que rep la subvenció municipal més gran i això l’hauria de fer més flexible a l’hora d’acatar els requisits per la participació a la Fira.

Des d’Esquerra Republicana de Catalunya de Terrassa:

1. Volem deixar clar que amb aquestes declaracions es barregen conceptes i no aporten res a la desitjable solució del conflicte.
2. Tampoc és del tot cert que els Minyons sigui l’entitat (popular) més subvencionada.
3. Els Minyons reben una subvenció de l’Ajuntament, sí!. Només faltaria que una de les entitats terrassenques més potent i reconeguda a nivell nacional en l’àmbit de la cultura tradicional no tingués un suport municipal suficient.
4. Entenem que la subvenció es dona (com en altres casos, ESPEREM!) perquè al darrere de l’entitat hi ha un bon projecte, una feina de difusió de la cultura popular, de treball per la convivència i la cohesió, perquè és una entitat amb molts anys d’existència, que engloba centenars de persones i que posa Terrassa al món.
5. Donar a entendre que la subvenció serveix perquè les entitats siguin més dòcils és un error de concepció que no compartim, que ens acosta més a un tracta “clientelar” entre administració i entitat. Les entitats es subvencionen pel seu interès i utilitat socials, i no per la seva docilitat.

ERC, Esquerra Republicana de Catalunya de Terrassa

Tal dia com avui ara fa 80 anys, Francesc Macià proclamava la República al balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, dos dies després que Esquerra Republicana triomfés a les eleccions municipals d’aquell any.

De la mateixa manera que quan Esquerra va ser forta a les eleccions municipals del 12 d’abril i va proclamar la República posteriorment, si Esquerra és forta el proper 22 de maig, farà avançar el país. I el farem avançar cap al republicanisme, cap a un sistema de valors basats en la llibertat, la tolerància i la igualtat.

80 anys després, com diem, aquest republicanisme no és només un moviment nostàlgic dels que els agradaria veure exiliats als monarques espanyols. Sinó que és un moviment molt innovador en la forma d’entendre la societat i el concepte de “ciutadania activa”. Avui en dia a la majoria de pobles i viles de la comarca els ciutadans voten un cop cada quatre anys. La ciutadania activa proposa que els ciutadans siguin veritables controladors de la gestió pública, crítics amb el govern municipal i creadors d’opinió i de propostes per millorar la ciutat. Proposem que els ciutadans puguin decidir molt més sovint sobre el dia a dia de la ciutat i que no sigui el govern municipal qui prengui les decisions sense tenir en compte el que vol el poble.

Cal que els i les ciutadanes entenguin que són co-responsables de la seva ciutat i que també han de poder expressar la seva opinió.

Amb aquest objectiu diverses entitats de Barcelona, Rellinars, Vallgorguina i un seguit de pobles del país van afegir-se el passat 10 d’Abril al moviment de les consultes sobre la independència de Catalunya, un exercici essencialment democràtic com és preguntar a la gent el que pensa, a l’estat espanyol i als partits que vetllen perquè tot continuï com fins ara, aquest exercici de normalitat democràtica els espanta i l’intenten desprestigiar. I no ens estranya sabent que l’estat espanyol és encapçalat per un monarca, dirigit per malabaristes, amb el beneplàcit dels grans terratinents castellans i influenciats per les grans empreses i bancs del país. Molt lluny del que va ser la República espanyola dels anys 30 i molt lluny del que des de les JERC defensem, una República Catalana a disposició dels ciutadans, oberta, transparent i àgil.

Fa 80 anys que Esquerra i les JERC lluitem per aquesta llibertat, tolerància i objectiu. Si aconseguim ser forts el proper 22 de maig, ho continuarem fent des dels ajuntaments de cada poble i ciutat!

JERC, Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. Vallès Occidental

Hi ha normes que, tot i no estar escrites en cap reglament, tenen una destacada rellevància, i el fet de aplicar-les o no, influeixen en la conducció del dia a dia, tant a nivell propi com per al del trànsit que ens envolta.

Una d’aquestes normes és la cortesia, però també la podríem anomenar educació.

Veurem unes situacions en les quals aquesta norma ens donarà una agilitat i una facilitat  per conduir, i que no estan descrites enlloc.

Anem circulant per autopista (o autovia) pel nostre carril de la dreta i veiem que en una propera incorporació a la nostre via, circula un vehicle que vol accedir-hi. No ens costa gens canviar al següent carril de la nostre esquerra (evidentment observant que no obstaculitzem a ningú i senyalitzant la maniobra), aconseguint  que el vehicle accedeixi sense cap problema a la via principal. Aquesta “facilitat” no està recollida en cap manual ni reglament. És simplement una cortesia per part nostre.

Anem circulant per la ciutat i estem fent cua, ja sigui per un semàfor o per aglomeració. En un carrer que conflueix amb el nostre i que té una senyal de cediu el pas, hi ha vehicles que també fan cua. Si deixem una mica d’espai entre nosaltres i el vehicle del davant i fem una senyal amb la mà (passi, passi) o un petit toc de llums, li donarem pas al vehicle que vol accedir al carrer per on estem circulant i agilitarem la congestió. Això tampoc consta en cap llei. És educació.

Anem a peu i volem travessar un pas de vianants. Mirem cap el cantó per on ens vénen els vehicles i un amable conductor redueix la velocitat i ens dóna pas. Evidentment que la preferència la té el vianant, però és aconsellable vigilar que ens han vist. No costa rés agrair-li el seu seny amb un simple gest. També al contrari: volem creuar i el conductor no ens observa i de cop ens veu. Per tal de no fer-li fer una brusca aturada (amb el risc de topada amb el vehicle que el segueix), li donem el pas i ens esperem un instant. No passa rés. O bé: volem creuar i els conductors no respecten la nostre preferència. Una senyal amb la mà indicant que volem passar, dóna avís de la nostre intenció. Col·laboració, en podem anomenar.

Un altre supòsit: un vehicle que està aparcat vol sortir del seu indret i posa l’intermitent per incorporar-se  a la circulació en un carrer on hi ha una petita retenció. És de sentit comú que algun vehicle li doni pas i li permeti accedir a la via.

I així d’altres circumstàncies en las que ens podem trobar i que, amb un senzill gest per part nostre, podem arreglar la situació. Posem per endavant la cortesia i tot serà més “humà” i menys complicat. Els vehicles son màquines, però sempre hi ha (o hi hauria de ser-hi) al manillar o al seient del conductor una persona. Que es noti.

Bartomeu Morral, Autoboris

A l’entrevista Cara a Cara amb Vicenç Villatoro, l’escriptor i periodista, a banda de fer-nos cinc cèntims de la seva vida personal i professional, va analitzar de manera clara i breu la situació actual de Catalunya.

Villatoro va ser contundent a l’hora d’expressar què li fa falta a la Catalunya actual. En aquest sentit, no va dubtar en afirmar que “en aquests moments a Catalunya li falta capacitat de decidir sobre coses que li són escencials, des de les seves infraestructures fins a aspectes vinculats amb la llengua, perquè pot venir una sentència del Constitucional i canviar-te-la -va afegir l’escriptor-, i també li falta capacitat política per decidir sobre nosaltres mateixos i l’ús dels propis recursos”.

D’acord amb l’afany personal de vetllar per la llengua i la cultura catalana, Villatoro va argumentar que “si l’objectiu és la pervivència del sentiment de pertinença i dels trets culturals que defineixen la catalanitat, no es pot fer sense que aquests valors vagin associats a dues coses -va puntualitzar l’actual director de l’Institut Ramon Llull-, al benestar econòmic i a la necessitat de decidir sobre el teu propi futur”. En la mateixa línia va afegir que “en aquest moments la relació Catalunya-Espanya té dos punts d’especial sensibilitat que són els de sempre: llengua i cultura, i relacions econòmiques”. “El nivell de dèficit fiscal que té Catalunya amb l’Estat no és raonable”, va afegir.

Villatoro va declarar que “el gran tema dels propers dos anys és avançar. On sóm és difícil quedar-nos perquè la situació en aquests moments és inestable -va assegurar-, aquesta situació o decantarà cap un increment de poder o cap un decrament  però on sóm no ens podem quedar”. Vicenç Villatoro va concloure que “cada sistema estructural té un grau de poder diferent però cap d’ells, ni l’autonomia, ni el federalisme, ni la independència és absolut, però tampoc és zero”.

http://youtu.be/kChx12Wxovg

Redacció Ègar

En aquests 100 dies de govern de la Generalitat, CIU ja ha començat a perfilar l’alternativa política dels propers anys, entre d’altres, el model sanitari. Porten tres mesos anunciant retallades i retallades que toquen, fonamentalment, el cor essencial de la societat del Benestar; la Sanitat i l’Ensenyament. Tot i no haver aprovat encara el pressupost llencen missatges descoordinats entre els propis consellers. La sanitat no es pot tractar en termes merament econòmics. És un Dret de les persones. Un dret pel qual va lluitar molta gent i que hem anat construint en el període democràtic fins aconseguir tenir un Model Sanitari Públic universal i d’excel·lència, dels millors valorats a Europa i arreu del món.

President Mas, el nivell de desenvolupament d’una societat ve determinada pel grau d’integració econòmica, cultural i social de la població, però fonamentalment, pel nivell de salut i educació. Nosaltres, el ciutadans i ciutadanes , els professionals de la salut no deixarem que aquestes retallades canviïn el model en el que creiem els i les socialistes: el benestar i la qualitat de vida, amb oportunitats d’accés par a tothom, és aquest el nostre sistema sanitari.

En només tres mesos hem passat d’inaugurar nous equipaments, nous programes de prevenció de salut : càncer de còlon, salut comunitària… a senyalar la sanitat pública com a causant del dèficit econòmic, però no ens diuen que el que volen és afavorir i potenciar la sanitat privada, parlen de desgravacions a qui es pagui una assegurança privada. Han retallat l’impost de successions a un 6% de les rentes més altes, als rics que no tenen problemes econòmics, però això suposa una disminució d’ingressos molt important per al conjunt de la societat.

No hi hauran substitucions, molts eventuals aniran al carrer, els professionals som el motor de la sanitat, així que aquestes mesures fomentaran encara més l’atur.

Hi haurà supressió de serveis, tancament de plantes, de quiròfans, de programes de salut mental que ja estava a mínims, quan sabem el difícil que és per les famílies amb persones amb discapacitat física i intel·lectual poder avançar en el dia a dia. Lleis com la de la dependència s’han de potenciar, hem de ser capaços de prioritzar recursos per ser solidaris amb qui té més dificultats. Aquest és el nostre model.

L’accés als especialistes, als serveis, a les proves i a les intervencions s’endarreriran molt més. El conseller ja va anunciar que el seu departament no pot garantir els 180 dies que s’havia fitxat com a límit d’espera l’anterior govern. Conseller, sap el què suposa per a una persona gran no veure-hi perquè té cataractes? o al no poder caminar perquè necessita ser intervingut del genoll o del maluc? Molts cops s’han de quedar aïllats a casa amb un grau important de dependència que fa que necessitin més recursos sanitaris (medicaments i demanda de professionals de la salut ), també de serveis socials (treballadores familiars). Tot això fa augmentar les despeses dels sistemes públics de salut i de polítiques socials. Conseller, vostè va ser el cap de la patronal d’hospitals, el seu objectiu no era potenciar i defensar els models públics de salut i d’educació? Doncs la política de dretes que estan aplicant, promou el benestar per uns pocs en detriment de la majoria de ciutadans i ciutadanes.
Nosaltres creiem que els recursos s’han d’optimitzar amb eficàcia i eficiència, la retallada no és el bon camí. Estic segura que tots els professionals, ciutadans i ciutadanes som conscients dels moments tan difícils que estem patint. La gran crisi econòmica i financera, per cert que no l’hem provocat nosaltres, recordem les hipoteques subprime, els mercats desregulats… serem els primers de treballar amb responsabilitat i austeritat, però sempre mantenint el model públic sanitari i de drets socials per la seva qualitat i per aconseguir el màxim nivell de benestar per a les persones.

Senyor Mas, les retallades en cap cas són la solució, així ho demostra el descontent generat entre els professionals i els usuaris de la sanitat, un sector que ja en més d’una ocasió ha sortit al carrer per protestar contra les mesures preses pel govern de la Generalitat.

Josefina Soler i Salut Hidalgo, Comissió de Salut del PSC Terrassa

Vicenç Villatoro va néixer a Terrassa l’any 1957. És escriptor i periodista i actualment dirigeix l’Institut Ramon Llull. Llicenciat en Ciències de la Informació, ha dut una vida a cavall entre l’escriptura i el periodisme. Ha escrit poesia, prosa, novel·la però també assaigs, articles d’opinió o lletres de cançons.

Dins el camp periodístic, ha col·laborat en molts mitjans de comunicació, entre els que destaquen, Serra d’Or, Revista de Catalunya, El Periódico de Catalunya, El País o el El Temps. La implicació amb la defensa de la cultura i la llengua catalana, l’ha portat a ocupar el càrrec de direcció del diari Avui així com de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i l’Institut Ramon Llull.

L’habilitat de Villatoro en l’escriptura l’han portat a obtenir molts premis literaris, com el Sant Jordi de novel·la (1981), el Ciutat de Barcelona (1987), el Documenta (1991), el Carlemany (2004) i el Ramon LLull (2010) per la novel·la Tenim un nom, que té com escenari la ciutat de Terrassa de la infantesa d’en Vicenç. Una Terrassa força diferent de l’actual en la qual l’escriptor ens recorda que “el centre estava ocupat fonamentalment per les fàbriques tèxtils” i on “tots els meus itineraris personals són itineraris entre aquestes fàbriques”.

A banda de la faceta més professional, Vicenç Villatoro ens explica que tot allò que li agrada fer d’una manera o d’una altra acaba alimentant la literatura i el periodisme. Així, assegura que li agrada “veure món, veure el Barça quan fan el Barça o escoltar música no particularment moderna”. Unes aficions que no compten amb la participació en les xarxes socials. I és que el periodista terrassenc no té ni Facebook ni Twitter perquè tot i que “m’interessa molt la seva existència, jo no sabria què fer-hi”, expressa.

Part 1

Part 2

Redacció diari ègar

Existeix un component que tenim just al darrera del volant i molt proper als dits de la nostre mà esquerra, que amb el temps oblidem de fer-lo servir i que té molta més importància de la que a primera vista ens pensem. Es la palanqueta que (entre d’altres coses) fa funcionar els intermitents.

Ens diu el Codi de Circulació que totes les maniobres que efectuïn o es vulguin efectuar han d’estar correctament senyalitzades prèviament. L’experiència em demostra malauradament que els conductors sovint prescindim de senyalitzar les nostres intencions amb la suficient antelació, o simplement no les senyalitzem.

Sabem (però de vegades ens oblidem) que la circulació és un àmbit on tots estem implicats, que totes les nostres accions i maniobres afecten a tot el voltant del nostre vehicle, i que els altres usuaris de la via pública, ja siguin conductors o vianants, han d’assabentar-se de les nostres intencions i així poder preveure i anticipar les seves reaccions.

Quantes vegades veiem que el cotxe del davant es para al mig de la via i no sabem el motiu ni les seves intencions. No només origina una retenció inútil sinó que pot generar un seriós accident per no avisar de la seva maniobra. Actuant d’aquesta manera, es creen uns moments de dubte, inutilitzant la reacció dels qui ens precedeixen o ens envolten. Les causes d’aquesta manca de senyalització les hauríem de buscar en el tipus de vida que portem, molt a corre cuita; també un cert punt d’egoisme per no pensar amb la resta dels que comparteixen els carrers i les vies. Podem afegir-hi el fet de que quan circulem, no estem cent per cent concentrats en l’acte propi de conduir, i això predisposa a problemes seriosos, ja sigui per descuits o per manca greu d’atenció.

Els fabricants ens ho posen molt fàcil: posant els intermitents indiquem la nostre maniobra i just quan ja l’hem feta no cal que tornem la palanqueta al seu lloc, que ja retorna ella sola al seu lloc de repòs. Què més volem? Hi ha marques que donant un petit toc amunt o avall a la famosa palanqueta ens donen tres o quatre senyals d’intermitències. Volem més facilitats? També tenim els quatre intermitents. Molt útils per senyalitzar una circumstància anòmala com per avisar d’un perill, o també per fer-nos “perdonar” una falta lleu.

En els vehicles de dues rodes, també tenim instruments per avisar de les nostres maniobres, i si no disposem d’ells (com en el cas de les bicicletes), els nostres braços són uns elements que poden complir perfectament aquesta feina.

Conductors: fem servir sempre els intermitents. Tots en sortirem beneficiats, el nostre entorn ens ho agrairà i farem una mica més “fàcil” la conducció.

Bartomeu Morral, Autoboris

El regidor de normalització lingüística de l’Ajuntament de Terrassa, Màrius Massallé, va contestar a una carta de Santiago García (DdT 26/03/11) amb una altra publicada al mateix diari el 26 de març. En ella es fa un judici d’intencions sobre l’actitud dels funcionaris de policia de la nostra ciutat, un judici completament gratuït i que diu molt poc d’un soci del govern municipal en relació amb un cos de seguretat que vetlla pel benestar de tots, inclòs el del senyor Massallé.

Però el fons de la qüestió és altre, i és el cinisme demostrat en la resposta. El senyor Massallé s’empara en un suposat incompliment de la Llei de Política Lingüística per a retreure a funcionaris que vénen de la resta de l’Estat el desconeixement del català, amb mala destresa i antipatia. Doncs bé, ell mateix, i amb l’aquiescència de l’alcalde del PSC Pere Navarro, és el mateix que dóna suport a la insubmissió davant la sentència del Constitucional que anul·la la preferència de l’ús del català en l’Administració. És el mateix que dóna suport a la insubmissió de l’Ajuntament de Barcelona, el de Sant Pol de Mar o la Diputació de Lleida davant les resolucions del TSJC contra els seus reglaments d’usos lingüístics. És el mateix que ha equiparat impúdicament, sempre que ha tingut oportunitat, el tracte que ha de rebre el castellà en la nostra ciutat amb el quitxua o l’aimara, el mateix que defensa el arraconament del castellà en el reglament d’usos lingüístics de l’ajuntament de Terrassa i que Ciutadans proposarà modificar en el pròxim mandat.

Ciutadans denuncia el cinisme i la immoralitat que representa que un regidor de Terrassa tracti al castellà com si fos una llengua estrangera, amb el silenci còmplice d’un Pere Navarro més preocupat per conservar una cadira i un sou que alguns estem farts de pagar. Un alcalde que, en un esforç d’imaginació i lideratge, ha iniciat la seva campanya particular blandin l’estereotip d’una guerra entre esquerres i dretes per a no parlar que a Terrassa hi ha més de vint mil persones sense ocupació. En quant a la llengua Ciutadans ho té clar: en català sí, en castellà també.

Javier González, alcaldable de C’s a Terrassa

L’Ajuntament de Terrassa ha desaprofitat la recent restauració de la façana del Teatre Principal per catalanitzar-ne el rètol. Per aquest motiu la Plataforma per la catalanització del rètol del Teatre Principal de Terrassa es proposa:

1. Exigir el compliment de la normativa lingüística pel que fa a retolacions públiques.

2. Si cal, denunciar l’Ajuntament de Terrassa per incompliment de la legislació vigent.

El català a la Terrassa del 1911, com a la resta del país, era una llengua sense cap consideració legal (*2). I ara, cent anys més tard, de la mateixa manera que es va poder catalanitzar el rètol del Gran Teatre del Liceu, cal exigir la catalanització del rètol del Teatre Principal de Terrassa.

L’actual posició de l’Ajuntament s’agafa a informes parcials, sense seguir cap protocol i sempre a remolc d’accions ciutadanes individuals. (*3)

El resultat de les obres de restauració posen en entredit alguns dels pressupòsits d’aquests informes i als seus responsables. (*4)

Per tot això, fem una crida a totes les persones i entitats que vulguin adherir-se a aquesta plataforma.

Plataforma per la catalanització del rètol del Teatre Principal de Terrassa

Per més informació entreu a http://teatreprincipalcat.blogspot.com/

Hi ha molts factors que influeixen en l’estabilitat i en la seguretat del nostre vehicle (penso en les suspensions, els amortidors, etc.). Però en el darrer instant, l’únic element que ens “lliga” a la carretera i que és la base de contacte entre nosaltres i la superfície per on circulem són els pneumàtics.

És degut a aquesta situació, que tenen una vital importància tant el seu perfecte estat com les òptimes condicions de treball que hagin de suportar.

Puc assegurar per experiència que, un tant per cent molt alt dels vehicles que tenim circulant per els nostres carrers i per les nostres carreteres, presenten deficiències importants en l’estat general d’aquest vital component.

Des de la profunditat i uniformitat del dibuix de la banda de rodament, l’estat de la goma (resseca, esquerdada, caducada, etc.), la pressió d’inflat, la mida correcte recomanada per el fabricant….. i així uns quants paràmetres que hem de tenir molt presents per la nostre seguretat i per la dels que ens envolten.

Veurem ara que, d’aquesta llista de mesures, n’hi ha que són perceptibles amb una simple observació, però una de molt important requereix de la nostre intervenció o la d’un professional.

Legalment, l’alçada de la banda de rodament ha de ser d’un mínim de 1,6 mm a tot el perímetre, ajudant-nos a apreciar-ho les marques de desgast que porta el mateix dibuix del pneumàtic. El bon estat de la goma ve marcada principalment per l’antiguitat de fabricació del mateix pneumàtic, mitjançant la interpretació d’un codi de quatre números que està gravat en els seus flancs. Les mides han d’ajustar-se entre les que el fabricant del nostre vehicle ens dona, i que estan impreses a la documentació oficial (fitxa tècnica).

La mesura que comentava abans que hem de controlar nosaltres, o bé fer-ho mirar per professionals, és la pressió d’inflat. Tornem al fabricant del nostre vehicle: ell ens aconsella unes xifres segons l’ús i les persones (o càrrega) que portem. Hem de pensar que una baixa pressió penalitza el consum, la durada, l’estabilitat i la seguretat a la frenada. També una d’excessiva penalitza la durada i la comoditat.

Bàsic: controlar o fer controlar la pressió dels nostres pneumàtics, i fer-ho a tots (recanvi inclòs) i sovint. En fred i amb aparells fiables i fàcils de fer servir. I si s’ha de substituir tant per motius de desgast, o perquè la goma ja estigui esgotada o malmesa, o bé perquè presentin talls o deformacions, doncs fem-ho. Sense dubtes. Posem-nos a les mans de professionals de la nostre confiança.
No ens pensem que estalviar en aquests elements del nostre vehicle ens pot donar beneficis. Al contrari: com altres articles, a més preu, més qualitat i més seguretat. No fer-ho així ens pot perjudicar molt seriosament i tots ens hi juguem molt, la nostre seguretat, la dels nostres acompanyants i la dels que ens envolten estan en joc.

Bartomeu Morral i Rubiella, Autoboris

C’s porta quatre anys treballant a Terrassa i en aquest temps ha estat fàcil constatar el que la majoria de conciutadans ja intuïa, que els que governen aquesta ciutat ho fan només pensant en uns quants.

I és lamentable haver de fer pública aquesta reflexió però a través de múltiples entrevistes amb veïns, amb persones pertanyents a associacions i amb comerciants, el soroll de fons sempre és el mateix. El desastre econòmic ens ha posat a tots en una situació crítica, però això s’agreuja per la nul·la capacitat de resposta als problemes de l’alcalde del PSC Pere Navarro, en bona mesura determinada per tres factors: manca de recursos degut al malbaratament en temps de bonança, incapacitat en la presa de decisions, allunyament de la realitat de la ciutat.

El nostre ajuntament amb prou feines pot fer-se càrrec de la despesa de manteniment de carrers, places i jardins. Places tan emblemàtiques com la de Catalunya pateixen abandonament, les ajudes a autònoms i comerciants s’han reduït a la mínima expressió i l’afany per recaptar s’ha imposat com a solució necessària. El nostre ajuntament no és capaç de prendre una decisió mínimament compromesa, mareja la perdiu del “mercadillo” del Vapor Gran, és incapaç de fer complir la llei de culte catalana i ni tan sols pal·lia les situacions d’ocupació de la via pública al voltant de l’única mesquita de la ciutat, les botellades se succeeixen fins a altes hores fent més evident la deixadesa en el manteniment de la via pública, els problemes de convivència els tracta de solucionar conscienciant a reunions veïnals que ells són els que han de fer l’esforç d’integració. El nostre ajuntament es preocupa per donar de menjar els seus afins col·locant-los en llocs de lliure elecció a empreses municipals, al Consell Comarcal o en ajuntaments amics, crea problemes on no els hi ha fent perdre el temps a tots com amb els llums de Nadal, o donant bandades amb la zonificació escolar, i ni què dir de la insensibilitat traïdorenca d’ignorar que més de la meitat de la població és castellanoparlant (menys en campanya electoral és clar). Els tres factors s’han il·lustrat amb uns pocs exemples, n’hi ha més.

C’s vol posar punt i final a més de trenta anys d’un règim que tenalla fins la medul·la una de les ciutats amb més potencial de Catalunya, fent de l’ajuntament un exemple de gestió i no malbaratant els diners de tots, prenent les decisions atenent a les causes objectives dels problemes i no pensant en si molestaran els amiguets, i amb la proximitat de qui tracta els ciutadans sense importar quina llengua oficial fan servir.

Javier González, alcaldable de Terrassa de C’s

No, no és la seqüència d’un compte enrere. Són els límits de velocitat que tenim i que ens volen canviar, modificar, inculcar, imposar… i demés.

Sentim i sentirem opinions a favor, en contra. Opinions i estudis positius, negatius, alguns de moralitzadors i d’altres que ens tracten als conductors quasi d’assassins en potència. No és aquest el camí.

Arguments favorables al límit de 120, contraris a l’augment a 130, ara a 110 per reduir el consum, … Total: un desgavell, rés de clar, i al final de tot una lluita “política”. Per variar.

Anem a pams. Circular per una autopista a 120 pot ser perillós tant si estem immersos en un trànsit intens com també sense cap cotxe a la vista. És a dir, el problema no radica en la xifra dels “120″: el què marca la diferència són les circumstàncies i l’actitud i decisió del conductor. És el mateix conductor el que pot circular a 120 per la C-58 (Manresa- Terrassa-Sabadell-Barcelona) plena de gom a gom a les 9 del matí, com el que pot anar per l’Autopista dels Monegros (zona entre Lleida i Saragossa famosa per la seva absència de trànsit) a la mateixa velocitat, quan el que existeix entre les dues situacions són circumstàncies totalment radicals, però el mateix límit.

També fent idèntic recorregut, amb el mateix conductor i les mateixes condicions de trànsit, es pot anar circulant amb un vehicle fabricat fa uns vint anys o amb un d’actual. Consumeixen igual? O bé amb un utilitari o amb un cotxe mitjà-gran. O bé plovent o amb un sol brillant. És el mateix? Tenen la mateixa seguretat?

Posem ara un exemple de la nostre ciutat. Resulta que podem anar a la mateixa velocitat a l’Avinguda del Vallés o al Passeig 22 de Juliol que al carrer Pantà, al carrer Arquímedes, al carrer Colom o al carrer Col.legi. És lògic?

Hauríem de ser els conductors els que decidíssim (evidentment dins d’uns termes i condicions raonables i amb unes ajudes externes que facilitin la nostre circulació) la velocitat adequada a cada situació, però això es una utopia. No hi ha ni la capacitat, ni la voluntat, ni la formació ni l’educació vial per aconseguir-ho. És més fàcil limitar i castigar que ensenyar i educar.

He llegit unes afirmacions d’algú que, comparant-ho amb els vehicles, comentava que una bala per sí sola no mata. El què la converteix en letal és la velocitat. També succeeix en els vehicles: “mata” la velocitat. Exactament és així, assegurava l’il·luminat.

Si em permeten i, fent un paral·lelisme senzill, un bon polític-gestor ha d’estar al servei del poble al que representa i treballar per aquesta noble causa. El que li dona credibilitat o no, són: el seu encert, la seva total dedicació i la seva bona voluntat. En cas contrari es
converteix en un titella, en un bocamoll i ens “mata” de cansament i d’avorriment.

Bartomeu Morral, Autoboris

Terrassa compta amb 20.668 persones sense feina, rècord d’atur, un altre any perdut. Quan Pere Navarro busca solucions a aquest drama humà, el primer que se li ve al cap és parlar de canvi del model productiu. Llavors comença el discurs dels parcs tecnològics, de l’Orbital 40, de la biotecnologia, de la salut, de la nanotecnologia .., expressions buides en llavis de gent que no sap de què parla. Anem per parts:

1. Terrassa aspira a desenvolupar el seu propi clúster de la salut. Bé, en el seu Pla Estratègic Sabadell aspira exactament al mateix. Per això Sabadell vol promoure el Parc de la Salut, un clúster l’eix serà el Cintamed (Centre per la Innovació en Noves Tecnologies Aplicades de la Medicina) amb l’ajuda del Sincotrón. Creuen vostès, senyors Navarro Bustos, que hi ha suficient massa crítica entre Terrassa i Sabadell per desenvolupar dos clústers de la salut? O és que tots dos clúster són el mateix, però ningú ho diu?

2. Les dades de desembre de 2010 ofereixen la següent distribució de l’atur per nivell educatiu en la demarcació de Terrassa: el 5% dels aturats té estudis primaris incomplets, el 9% estudis primaris complets, i el 64% tenen estudis generals. Les dades de contractació laboral a Terrassa ens diuen que l’únic segment educatiu on l’atur està baixant és entre els estudiants de FP. No obstant això l’Ajuntament segueix fascinat amb la high-tech, ignorant que la FP pot ser igual d’innovadora, però amb l’avantatge de permetre la inserció laboral més ràpidament.

3. La fascinació per la tecnologia és pròpia d’aquells que la coneixen imperfectament. Ningú de l’Ajuntament ha desenvolupat projectes de R+D i per això ignoren: que el time-to-market, és a dir, el temps que triga una idea a ser una proposta comercial pot ser molt llarg, que una cosa és la recerca bàsica ( necessària però no immediatament rendible) i una altra la innovació (per exemple, un cotxe low-cost és una innovació comercial que no necessita desenvolupament tecnològic), que els projectes innovadors no sorgeixen entre estudiants sense experiència professional, sinó entre treballadors en actiu que coneixen les mancances del mercat i detecten les oportunitats de negoci.

4. Finalment, l’assumpte dels parcs tecnològics cau de ple en el providencialisme administratiu: se suposa que creant un espai, vindran les empreses i, a més, del mateix sector. Si us plau, que en plena era d’Internet es suposi que la proximitat física és la clau de la competitivitat empresarial és un exemple de miopia pública. Senyors que governen en el nostre Ajuntament, els clúster del s. XXI es basen en l’existència d’un negoci comú, d’una meta compartida entre empreses diferents, d’un mercat objectiu (aquí o fora) compartit entre empreses que poden estar en el mateix municipi o en països diferents.

Entre 1997 i 2007 Terrassa no ha tingut un model productiu, sinó una bombolla immobiliària de la qual s’han beneficiat bancs, caixes, constructors, promotors immobiliaris i, per descomptat, l’Ajuntament. Si us plau, que ens expliquin això del canvi de model, perquè abans mai no ho va haver.

Javier González, alcaldable de Terrassa per C’s

Commemorem un any més el Dia Internacional de les Dones en un context difícil, però ple d’esperança. Perquè el 2011 serà, segons tots els pronòstics de persones expertes, l’any en què s’iniciï la recuperació econòmica. I perquè això succeeixi, serà fonamental comptar amb la força, la determinació, la saviesa i el poder de les dones.

En aquests moments de crisi de l’Estat de Benestar és més necessari que mai que reflexionem sobre la manera d’aconseguir un model social més igualitari, més productiu i eficient, que comporti la dissolució de les desigualtats entre homes i dones. Hem de teixir una nova xarxa de polítiques socials més concordants amb la realitat social de les dones en la nostra actual societat, i dissenyar un nou catàleg de polítiques públiques que generin més benestar social i més ocupació, sense renunciar a la cohesió social i que redueixi els desequilibris entre dones i homes.

Commemorem el 8 de març amb l’orgull i la confiança d’haver arribat, com a societat, a les més grans quotes d’Igualtat –política, legislativa, social– en la història del nostre país. Les lleis i els plans aprovats en aquests darrers anys de Governs socialistes són, en si mateixos, instruments extraordinàriament valuosos i positius que ens permeten encarar el moment actual en millors condicions que mai. Però també ho fem amb alerta perquè l’arribada de la dreta al govern de la Generalitat pot suposar un pas enrere de grans dimensions. No ha estat necessari arribar als cent dies de govern per comprovar que el veritable programa de Convergència i Unió es basa en el desmantellament de les polítiques socials que l’anterior govern, encapçalat pel PSC, havia afermat.

Hem passat d’un govern que va duplicar els recursos destinats a la lluita contra la violència de gènere, que va apostar per crear resposta a les situacions concretes de les víctimes a través del desplegament de la Llei dels Drets de les Dones contra la Violència Masclista, que va dotar de recursos als Ajuntaments per crear i consolidar els Serveis d’Informació i Atenció a les Dones, que va creure en la necessitat d’establir mecanismes correctors en el mercat de treball creant una Direcció General d’Igualtat d’Oportunitats, que va impulsar l’elaboració de Plans d’Igualtat a les empreses, que va facilitar oportunitats através de projectes com Jo, Directiva o la Xarxa de mentoria Ariadna, treballant per la incorporació de dones en sectors on es trobaven subrepresentades i tantes altres accions d’aquests darrers anys, a un govern que ha desmuntat ja l’estructura que fonamentava tot aquest treball.

Històricament el protagonisme en la política per la igualtat ha estat dels Ajuntaments, principalment els governats pels i les socialistes. La tasca municipal ha estat durant molts anys la sustentadora de les millores en la condició de vida de les dones i només durant els darrers anys ha rebut suport de la Generalitat de Catalunya, a través del programa de subvencions a ens locals i el Contracte Programa signat amb l’Institut Català de les Dones per recolzar els Serveis d’Informació i Atenció a les Dones, accions sobre les quals l’actual govern encara no s’ha pronunciat i que resulten cabdals per a molts ens locals en aquests moments de crisi. Cal reivindicar el paper de motor de l’administració de Catalunya per continuar treballant en aquesta línia a tot el país.

Hem assolit el reconeixement “formal” de la participació de les dones en igualtat i en tots els àmbits, però la realitat és tossuda i seguim arrossegant un gran desequilibri en la participació i en la presa de decisions. La responsabilitat en l’àmbit privat segueix sent nostra i si no assolim que els homes es conscienciïn i comparteixin les responsabilitats familiars, les dones seguirem estant en clar desavantatge. Perquè la igualtat “real i efectiva” passa per la incorporació de les dones a una ocupació de qualitat en les mateixes condicions que els homes, i això exigeix un repartiment igualitari de l’esfera privada, dels assumptes domèstics i de la cura de les persones dependents. Només amb una veritable responsabilitat entre homes i dones s’equilibraran realment les oportunitats per a aquestes. La responsabilitat en l’àmbit privat i l’apoderament de les dones en el públic són els instruments que ens permetran remoure positivament les estructures socials condicionades per la mentalitat masclista.

Oblidar el potencial i la força de la incorporació laboral de les dones a un mercat de treball estable i de qualitat, és conduir les reformes iniciades al fracàs més absolut i a la ruptura de la cohesió social. Evitar aquest fet ha d’esdevenir una lluita col·lectiva. És el conjunt de la societat, dones i homes, el qual ha de prendre les regnes de la transformació d’aquest país, no només per sortir de la crisi actual sinó també per protegir-se i evitar que torni a repetir-se en un futur. Per a això és necessari que la coresponsabilitat de la vida personal, laboral i familiar es converteixi en la pedra angular del nou model social, laboral i econòmic del nostre país. En aquest 8 de març de 2011, des del PSC volem reconèixer el valor de la lluita de les dones per la Igualtat –tal vegada, la transformació de més gran importància duta a terme en el nostre país en les últimes dècades– , i fer una crida per treballar tots i totes solidàriament per una Catalunya millor, més justa i més igualitària.

PSC-Terrassa

Enguany celebrem el Dia Internacional de la Dona immersos en una situació econòmica i social difícil, en una conjuntura que ha produït un canvi radical en l’estil de vida de moltes persones i, per extensió, de moltes famílies. I aquestes dificultats econòmiques han portat a moltes dones a assumir el rol de cap de família i a esdevenir el pal de paller per a la subsistència de la llar.

Les dones són unes autèntiques expertes en la cultura de l’esforç i en saber superar dificultats. Històricament han demostrat una capacitat acreditada davant qualsevol situació de crisi i, alhora, una gran adaptabilitat davant noves realitats, tot i que aquestes puguin ser adverses.

Les darreres dades relatives a l’atur ens mostren un percentatge d’atur masculí d’un 19,23%, front a un 16,49% de femení. Malgrat que aquestes xifres semblin indicar que les dones han aguantat millor en temps de crisi, no hem d’oblidar que moltes d’elles estan desenvolupant tasques que abans exercien els seus superiors amb millors honoraris i també que les contractacions femenines registren un major índex de temporalitat, entre altres factors.

En qualsevol cas, en la nova societat que estem bastint a partir d’accions per a la superació de la crisi actual, les dones i els homes hem de tenir les mateixes oportunitats reals d’accés als llocs de presa de decisió i de treball, en igualtat de condicions. Està més que demostrat que les capacitats i habilitats de les dones no són menors a les del gènere masculí i, alhora, una visió diferent de les coses sempre enriqueix el conjunt. Hem d’implementar mesures perquè la conciliació de la vida personal, familiar i laboral de les persones sigui una realitat, amb la complicitat de les institucions i els agents polítics, socials i econòmics. I, sobretot, hem de posar en valor les noves masculinitats, aquelles que tenen el ferm convenciment de què la suma de dos representa més benestar i millor qualitat de vida per a ambdues parts. Per a tot això, i més, hem de fer una gran tasca pedagògica i hem d’assumir i exercir cadascú de nosaltres una ferma implicació en l’assoliment d’aquest repte, perquè res no resulta més convincent que predicar amb l’exemple.

La commemoració d’aquest 8 de març de 2011 la volem dedicar, molt especialment, a totes aquelles dones que estan sent l’autèntic motor de cohesió i benestar de les seves famílies i, així, rendir un sentit homenatge al gran coratge que estan demostrant en moments difícils.

Les Dones i els Homes de Convergència i Unió seguirem treballant per eradicar les desigualtats entre les persones i per construir, entre totes i tots, una Catalunya millor.

CiU-Terrassa

El ex president de la Generalitat Jordi Pujol va estar el passat 2 de març donant una conferència a joves, pares i mestres a l’escola concertada Tecnos de Terrassa. L’excusa era parlar de l’època que li va tocar viure al poeta Maragall, però va acabar fent un repàs de la situació econòmica i política actual, i sobre la independència de Catalunya.

Tal com es recull al Diari de Terrassa, i davant d’un auditori ple, va dir que “Catalunya és un país especialment maltractat dins el conjunt d’Espanya”, “en la situació actual no podem seguir perquè Espanya ens ofega”, “vivim moments d’una certa confusió i decepció, falta de confiança, un moment en què Catalunya està maltractada i estrangulada per Espanya, de manera que ja veurem què passarà en el futur “, “(la independència) dependrà molt de la vostra generació “.

El nacionalisme català ja no s’amaga, el Jordi Pujol del segle XXI és independentista. Ja no es tracta de posar en valor una identitat singular i fer política d’ella i per a ella, es tracta d’atrinxerar amb ella i buscar el moment just per l’enèsima batalla final. A la trinxera no es pot perdre el temps, cal formar els joves en aquesta doctrina que els alliberarà de l’invasor espanyol. L’escola, és un element essencial que està en el manual bàsic d’instruccions per a qualsevol poder que pretengui modelar una societat en funció dels seus interessos ideològics (els mitjans de comunicació són l’altre). A Catalunya, aquesta creuada té múltiples i aguerrits promotors en la societat civil, no són pocs els que posen l’espatlla, molts d’ells subvencionats fins a la obscenitat.

No existeix la democràcia perfecta, però la que tenim és prou madura com per observar que es donen manifestacions contradictòries amb el pròpia essència d’un Estat de Dret sense que ningú hagi de espantar per això. Que Jordi Pujol vagi a una escola a donar una conferència i es passi al míting, que digui que Espanya explota els catalans i que ho faci a més davant de joves en formació que havien vingut a una altra cosa no és casualitat. La invitació parteix d’un centre que va ser part activa en el referèndum independentista de la pròpia ciutat, de manera que és fàcil imaginar que la direcció sabia perfectament a qui convidava i per què. Però la qüestió no és aquesta, CiU pretén aglutinar el descontentament per la crisi, per després canalitzar en línia amb l’interès de les elits que suporten el seu discurs rupturista amb la mateixa democràcia que els acull. Les pròximes eleccions mesuraran el descontentament per la crisi, però també podran mesurar la capacitat dels ciutadans de ignorar el marc mental que els obliga a passar de Guatemala a Guatepeor apostant per opcions que no participen d’aquest cínic poder establert a Catalunya i en la majoria dels seus municipis.

Javier González, alcaldable de Terrassa per C’s

L’any 79 Terrassa era una ciutat grisa i trista. Una ciutat que reflectia tan a nivell urbanístic com social la seva condició de ciutat derrotada, perduda després de 40 anys de franquisme. Una ciutat que no sabia ni podia digerir uns creixements demogràfics desmesurats i feia de la seva desestructuració urbanística una de les seves principals característiques. Dèficits de serveis, problemes de cohesió i poca consciència ciutadana. A tot això caldria afegir-li una important crisi industrial, estructural, amb nivells d’atur asfixiants. Aquest era el punt de partida l’any 79. Tot i això, la realitat és que, i per sort, hi havia una ciutat, i una ciutadania, que volia superar aquella realitat i volia refer-se. I aquesta voluntat era força transversal i patrimoni d’un ampli ventall de ciutadans de diferents sensibilitats, enquadrats en el moviment veïnal, polític i sindical. Ara, i reconec que és molt fàcil dir-ho ara, tot aquest procés hauria pogut anar molt més lluny, hauria d’haver anat molt més lluny, si totes aquestes energies que naixien de la ciutadania més compromesa, s’haguessin canalitzat cap a la voluntat de canvi real, de transformar la ciutat, no només urbanísticament sinó també socialment, i no, com es va fer, prioritzar sectors pels quals el canvi no era l’objectiu sinó el camí per seguir manant.

Aquesta reflexió és història; però no només és història. És una de les explicacions del perquè tenim la ciutat que tenim. Aquests anys acaben amb grans transformacions urbanístiques, la ciutat ha canviat, ha millorat però s’ha quedat a mig camí del que hauria hagut de ser el canvi real. Ara, trenta anys després, estem disposats a obrir un nou període on la transformació social de la ciutat prengui tot el protagonisme. Amb una manera diferent de fer les coses, d’aproximar-se a la realitat i al ciutadà, d’analitzar la ciutat, i en la qual la modernitat, la transparència i l’eficiència siguin valors lligats a una nova forma de fer, a una nova forma de governar.

Terrassa és una ciutat que en 60 anys pràcticament ha multiplicat per quatre la seva població. El 1950 érem 58.000 habitants; el 1970 138.000; el 1990, 160.000 i el 2010 som 212.000. Una comarca, el Vallès, cridada a ser, ja ho és de fet, una de les comarques més habitades del país, amb una forta pressió urbana i industrial; un terme municipal ampli, una ciutat ben comunicada, amb una situació geogràfica envejable, ha facilitat els creixements; però també ho va facilitar una voluntat política clara de voler esdevenir la segona ciutat de Catalunya en nombre d’habitants, com si això, per definició, fos positiu, partint de confondre creixement urbanístic i demogràfic amb creixement del benestar i millora de la qualitat de vida. Un creixement que ha mostrat, i demostrat, i no ara sinó des de fa molts anys, ja, les evidents dificultats en incorporar els nous terrassencs vinguts de lluny al projecte de ciutat.

Terrassa és una ciutat viva, mai acabada, mai definida del tot. Amb capacitat d’adaptació a les noves realitats i a les necessitats autèntiques, no a la utòpica realitat desitjable. Però Terrassa no és aliena a la crisi, tot el contrari, la seva història fa que encara la vivim d’una forma més dura i profunda. Per tant, ens hem de reinventar, reconduir, replantejar i reestudiar. I hem de ser polítics, societat civil, persones no organitzades, empreses, tots en general, capaços d’analitzar cap on volem anar per poder fer les passes decidides en aquesta direcció. Perquè durant masses anys hem anat, com l’increment de població, a batzegades, a cops de timó, a tres passes endavant, dos salts cap al costat, com si balléssim la ienca.

Isaac Albert

Tinent d’Alcalde i Portaveu del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Terrassa

Amb els 18 milions d’euros del Pla de Barris pel Districte II, s’ha comprat el  terreny on s’han construït diverses pistes esportives, de pàdel, petanca, etc. S’ha rehabilitat el C. P. Sant Cristòfol, d’explotació privada i s’han modificat diversos carrers i algun pont, però sobretot s’ha construït una passarel·la de vianants que és molt bonica, però no sabem molt bé quina és la seva funcionalitat.

Totes aquestes inversions, inclosa la implantació de la zona blava, no responen a les necessitats reals assenyalades pels veïns de Ca n’Anglada que porten anys reivindicant la construcció d’una residència pública per a gent gran, tenint en compte que a Terrassa només hi ha una residència pública, la de Mossèn Homs, i data de l’època franquista. Ca n’Anglada necessita un CAP per cobrir les necessitats de més de 14.000 persones que viuen al barri. Més places de guarderia i d’educació infantil. Ampliar i millorar les instal·lacions del Poliesportiu Municipal de Ca n’Anglada i habilitar més espais d’ús públic per millorar la convivència i fomentar la cohesió social.

Ca n’Anglada ha crescut demogràficament de forma considerable, però no s’ha creat ni un sol equipament per donar cobertura a l’increment massiu de ciutadans que s’han instal·lat al nostre barri.

Un dels projectes aprovats per l’Ajuntament és el de la reordenació del tram nord de Ca n’Anglada. Una zona degradada per la falta de manteniment i on les ajudes del pla de barris han passat totalment de llarg. El projecte contempla el enderroc de 9 blocs de pisos dels més de 70 blocs de pisos que també pateixen patologies estructurals per aluminosi, alguns encara amb la teulada d’uralita de  amiant i tots ells sense ascensor, amb el que això comportaria un greuge comparatiu amb els propietaris de la resta dels blocs afectats.

El projecte pretén requalificar uns terrenys d’ús públic com són el Poliesportiu Municipal de Ca n’Anglada i les zones verdes de l’Avinguda del Vallès en sòl urbà edificable. El poliesportiu, per a traslladar a les 184 famílies dels blocs enderrocats, i les zones verdes de l’Avinguda, per construir més pisos, per a més especulació immobiliària. Tot això sabent que a Terrassa hi ha més de 8.000  habitatges buits.

Entenem que l’Ajuntament ha de complir amb la promesa de lliurar un nou pis a aquestes 184 famílies amb les quals es va comprometre, a més de compensar pels perjudicis que la paralització del projecte els està ocasionant, però ha de tenir en compte dues coses: la ubicació i el greuge comparatiu per a les altres 1.200 famílies.

Antonia Medina Restoy, presidenta de l’AVV per la Millora de Ca N’Anglada

Hola.

Ahir vaig rebre el programa de Carnestoltes de Terrassa… Crec que aquesta vegada us heu passat una mica amb el tema reivindicatiu. Potser es que no ho interpreto com toca, però considero que, si aquestes són les vostres idees (que és totalment respectable), no tenen per qué ser les de tota la ciutadania, no creieu? I se suposa que organitzeu aquestes coses per TOTA la ciutat…

Les imatges que heu fet servir al programa em semblen totalment ofensives i una falta de respecte a una gran part de la societat en la que vivim, tant pel mal gust d’alguna d’elles (com la dels nens o la religiosa), com per l’àmbit reivindicatiu (la última). Penso que no toca en aquesta festa fer aquestes coses…

Una altra cosa és: Per què sempre heu d’enfocar el carnestoltes amb qüestions de sexe que moltes vegades es poden considerar ofensives i de mal gust? Crec que us aniria bé veure com es fa el carnestoltes a altres localitats icomprovar que no tot són tites, culs, pits i conyets… a vegades val més ser original, per molt que la festa sigui’Petarda’ (que ho és, per suposat). Als carnestoltes més famosos del país no he vist mai aquest ’enfoc’.

És molt possible que això no serveixi de gaire, però us puc dir que, al meu entorn, aquestes coses no agraden, i ben català i jove que sóc.

Igual que m’estic posant en contacte amb vosaltres, també ho faré amb l’ajuntament i amb diversos diaris electrònics terrassencs per estendre el meu malestar.

Una salutació,

Oscar

http://www.carnestoltes.org/cat/programa/index.php

La crònica que es pot llegir aquests dies sobre el resultat de les primàries del PSC a Barcelona passen per alt el nivell de participació dels seus votants.

Un partit com el PSC, pel nombre d’afiliats i simpatitzants, per la capacitat d’organització i per la repercussió mediàtica, no ha pogut mobilitzar a les seves bases en una convocatòria tan transcendent com era la de triar al seu alcaldable en les pròximes municipals. Els números són incontestables, va anar a votar la tercera part del cens, Hereu i Tura no emocionen ni als seus, aquestes primàries són la metàfora de la qual se li ve a sobre el PSC. Ni tot el màrqueting del món sembla que els salvarà de repetir el desastre de les passades autonòmiques, i en el cas d’Hereu, i per la seva desgràcia, la reforma de la Diagonal serà el bumerang que acabarà per esborrar un somriure que és ja només una posat gelada.

Les pròximes eleccions s’evidenciaran que el PSC va cometre un error en no reinventar anticipant seu Congrés. Mentrestant seguiran desgastant els seus candidats en batalles condemnades al desastre, mentre se sent de fons la remor sobre si han de ser més o menys catalanistes. El PSC segueix sense reconèixer que són actors principals del cansament ciutadà, una ciutadania que segueix esglaiada per una crisi que des de fa tres anys duen anunciant que s’acabarà al mes següent.

Convé recordar que Pere Navarro, l’alcalde de Terrassa, és del PSC, ho dic perquè de vegades sembla que les sigles es volen mantenir allunyades. Forma part, per tant, d’aquesta maquinària, d’aquesta indústria, d’aquesta fallida empresa de col·locació que tracta de salvar els mobles posant bona cara allà on van. Els deutes es paguen, es va anticipar un dèbit en les passades autonòmiques i el segon termini venç al maig.

Javier González , alcaldable de C’s per Terrassa

Trenta-tres anys d’ajuntaments democràtics ens han portat una evident i profunda transformació de les nostres ciutats. Terrassa n’és un clar exemple. Aquest avenç, aquesta transformació, no amaga els dèficits que encara tenim. Tres dècades després, i immersos en una crisi profunda de models, de model econòmica, financer, social i, també, de model polític; es fa necessari, urgent i indispensable adaptar la política, el projecte i model de ciutat a la complexitat de les noves realitats. És l’hora de plantejar-nos nous reptes, d’acord amb els canvis socials que es van produint a la nostra societat.

Terrassa és la ciutat on vivim, on dormim, en molts casos hi treballem, on intentem anar al cinema i a sopar, on els nostres fills van a l’escola, on plorem, on riem, on en definitiva passem la major part del nostre present i on volem passar la major part del nostre futur. Terrassa és un projecte viu, un projecte en construcció, que reinterpreta la realitat diàriament. Una ciutat que transforma la seva estructura social i econòmica, amb molta rapidesa. El procés de globalització econòmica, primer, la immigració i la crisi actual han comportat i comporten canvis importants a la ciutat. I hem de saber donar respostes. Hem d’estar preparats per fer front a aquestes noves situacions i problemàtiques d’una societat cada cop més complexa. Un atur elevat i estructural, un creixement desmesurat de la ciutat, la gestió de l’espai públic, l’envelliment de la població, els joves i les seves demandes i necessitats, el paper dels serveis socials, el paper de l’educació, les polítiques de seguretat, d’habitatge i les comunicacions, la nova realitat econòmica, la busca d’un nou model productiu capaç de reduir la taxa d’atur, l’aposta per infraestructures del coneixement, suposen desafiaments de present i de futur molt importants.

I som a principis del segle XXI, del segle digital, del segle, en molts casos, virtual. I algú creu que encara pot moure’s en paradigmes antics, que ja no corresponen a la realitat. Ha començat a canviar el paradigma en què ens movíem fins ara. Estem en un moment d’incertesa, de dubtes. Aquest canvi de paradigma és múltiple: és econòmic, social i polític. El món econòmic viu immers en una profunda crisi financera, amb canvis sense precedents en el món industrial i bancari, on queda clar que les coses ja no tornaran a ser com eren. Les tecnologies de la informació i la comunicació ens ofereixen l’oportunitat de dialogar amb molta gent i de molts llocs en peu d’igualtat i de tu a tu, en primera persona.

I volem, per necessitat, però també per convenciment, seguir impulsant polítiques per a les persones, insistint en la cohesió, en les polítiques socials, en el creixement sostenible, en la convivència i en la identitat municipal i de país. Seguim apostant per una economia diversificada ─amb apostes sectorials concretes─, intensiva en coneixement, i sostenible socialment i territorialment. No volem ser la segona ciutat de Catalunya en nombre d’habitants, volem ser la primera en qualitat de vida. I per això hem d’adequar l’organització, els discursos i els projectes; i cal que vetllem per tal que la modernitat, l’eficiència, la transparència, l’agilitat administrativa, la proximitat, la informació, la comunicació i l’eficàcia siguin els valors que l’actuació municipal transmeti a la ciutadania.

Per tot això proposem un acord per Terrassa, un acord per fer de Terrassa una ciutat de progrés, sensible i amb ambició. Un acord obert a tothom, a partits, a col·lectius i persones a títol individual. Un acord que sumi, que fugi de canvis buits de contingut o de falses estabilitats conservadores. Un acord que superi realitats ja caducades. Un acord que allunyi l’extrema dreta, racista i xenòfoba de l’Ajuntament de Terrassa i que impedeixi que la dreta espanyola pugui ser decisiva en un futur immediat. Un acord que engresqui i desperti la ciutat amb un projecte nou que sàpiga d’on ve, on és i on va. Un acord de present i de futur que prioritzi les persones, les famílies, la creació de feina i la voluntat de pertinença a un projecte de ciutat i de país sense deixar de ser el que un és. Un acord, en definitiva, per mirar endavant, avançar i transformar, per anar més lluny i per progressar.

Isaac Albert i Agut. Tinent d’Alcalde i Portaveu del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Terrassa