Catalunya porta anys tenint índexs d'abstenció molt per sobre de la mitjana espanyola en tot tipus d'eleccions, però especialment en les autonòmiques i les municipals. Aquest fenomen es veu agreujat pel fet que els partits amb més implantació, CiU i PSC, obtenen cada vegada menys vots. En les últimes municipals, CiU ha obtingut 778.000 vots d'un cens de 5.307.000 electors, el PSC, 720.000. En conjunt han votat un total de 2.919.000 persones.
Si a aquesta baixa participació i pèrdua de representativitat dels partits majoritaris unim la tendència a formar governs minoritaris tenim com a conseqüència que les nostres institucions representen a molt pocs. L'Ajuntament de Barcelona pot acabar sent governat en solitari per una federació a la qual han votat 1,5 de cada 10 ciutadans. De la mateixa manera, la Generalitat està governada en solitari per una força política a la qual van votar al voltant de 1,9 de cada 10 persones amb dret a vot. Si comparem, per exemple, aquests casos amb els de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón i Esperanza Aguirre representen més de tres madrilenys amb dret a vot. No és molt però és pràcticament el doble que a Catalunya.
Ja sé que el problema no és nou, però s'agreuja cada dia. Una de les reivindicacions del moviment del 15 de maig ha estat una nova llei electoral. A Catalunya no hi ha excuses, perquè ni tan sols tenim una llei electoral pròpia. I en aquest cas no es pot acudir a donar les culpes al malvat Madrid.
L'analista de 'La Vanguardia' Carles Castro explica en el seu llibre 'Retrat electoral de Catalunya' que en el territori català hi ha una minoria determinant que resta fidel a un partit i que a més abstenció més poder obté. Els altres partits col·laboren a què això sigui possible. Fins quan?
