No sé si afrontar un article des de la incomprensió i el mal humor és una bona pensada, però no ho puc evitar, perquè l’article l’haig de lliurar avui i el mal humor trigarà a passar-me. Possiblement, després de llegir aquestes ratlles, el meu grau de popularitat (si és que en tinc algun) minvarà sense remei. Tanmateix, no seria jo mateixa si això m’importés. Odio la hipocresia i la contemporització. Per tant, en un article d’opinió, escriuré allò que penso. Com sempre.
El cas és que anit arribo a casa i poso la tele. TV3. La nostra. I em trobo amb el programa anual, organitzat pels Matins i el Periódico, on trien el català de l’any. No és que jo sigui gaire partidària d’aquest tipus de rànquings. Però ahir, mentre sopava una mica, vaig decidir veure què passava. Després d’un parell d’actuacions, va arribar el moment decisiu i en Cuní i la Melero van passar a anunciar els finalistes.
- El doctor en medicina i cirurgia Joan Pere Barret, director de la Unitat de Cremats i Cirurgia Reparadora de l’Hospital Vall d’Hebron, cap de l’equip que va dur a terme el primer trasplantament complet de cara del món.
- L’escriptor Emili Teixidor, autor de més de 30 novel•les i amb una ja dilatada carrera com a home de lletres, triomfador darrerament amb “Pa negre”.
- David Miret, cap de colla de (i cito textualment) “la millor temporada de la història dels Castellers de Vilafranca” (i aquí començo a flipar) en l’any en què la Unesco va declarar els castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat (cap problema).
En la meva ingenuïtat naïf (la redundància és deliberada, perquè és clar que me la mereixo), de seguida vaig pensar que el metge era el candidat idoni. Em va semblar inqüestionable. Es tracta d’algú que contribueix a l’avenç de la ciència, que fa el bé a les altres persones, que eleva la categoria científica del país a nivell mundial, que ha dedicat hores i hores a estudiar i a formar-se, que dirigeix un equip de professionals impressionant, que ha tingut la valentia d’innovar, que ha obert un camí per a molta gent amb problemes. Algú que fa quelcom important per a la humanitat. Quelcom útil.
Al cap d’uns segons, vaig pensar que el segon candidat a votar era l’escriptor. Un artista, un home amb talent, un personatge creatiu que dignifica amb l’escriptura la nostra llengua, triomfador reconegut, capaç de donar vida a uns personatges esplèndids que han traspassat fronteres literàries i, de retruc, cinematogràfiques. En fi. Algú que crea i treballa per la llengua, la cultura i la literatura. Algú que ens ensenya, amb les seves obres, quelcom sobre la condició humana.
I tot seguit, fent gala d’una olímpica ignorància, ni tan sols vaig contemplar la possibilitat que el casteller pogués guanyar. Per què havia de guanyar? Què coi havia fet per la humanitat i per la condició humana, a banda de passar-s’ho bé amb el seu grup d’amics?
I vagi per endavant que no tinc res contra els castells ni els castellers (algun cop fins i tot m’han posat la pell de gallina), tot i que mai no he recolzat una activitat que col•loca menors d’edat en posicions de perill. En una societat on les criatures estan tan protegides, ho considero una incongruència important. Però bé, ja s’ho faran els pares. No vull jutjar. Tinc veïns i amics castellers. Boníssimes persones.
Tanmateix, activitats d’esbarjo i culturals n’hi ha de tots colors. Potser també pot ser català de l’any el president del grup de poesia on jo recito cada dimecres i que fa més de 30 anys que existeix, o la responsable de l’associació de puntaires del meu barri (que també preserva una tradició ben nostra).
No donava crèdit a les meves orelles quan vaig sentir que aquest tercer, el cap de colla de Vilafranca (????), havia guanyat. De sobte, em vaig sentir terriblement avergonyida. Ja sé que la decisió es va prendre per votació popular (per tant, m’imagino que devia mobilitzar-se tota la societat castellera del país), però per això em vaig sentir encara pitjor. Com podem ser tan pobres d’esperit, provincians i injustos? Quina mena de Catalunya estem construint?
Una servidora pensava innocentment que els catalans érem diferents de la resta de l’Estat. N’estava convençuda. Creia que aquí valoràvem de debò, per damunt de l’anècdota (per més nostrada que fos), allò que realment té importància. Que ens acostàvem més a Europa i que estàvem més avançats (no com altres societats on viuen tot el dia abocats a la festa i que no vull anomenar perquè m’hauria d’empassar amb patates les meves paraules). Sincerament, la decepció va ser enorme.
No entenc res. Però em sento profundament disgustada. Ja sé que molts opinareu com jo. Però també sé que molts no m’entendreu. Em molesta sobiranament pertànyer a un país on es premia una activitat com els castells (per més cultura popular que sigui) per sobre de l’estudi, l’esforç, la cultura, el talent, l’art, la investigació, el treball continuat i la lluita per millorar. I+D, senyors.
Quina vergonya! I el casteller en qüestió (poca broma) ha guanyat per un 60’36%. Mentre aquestes coses no canviïn, la disjuntiva em corseca. Ja havia abdicat del món, però ara no n’hi ha prou. Enmig d’aquesta situació, ja no sé què haig de fer. Ajudeu-me, si us plau. Em tallo les venes o me les deixo llargues?
