El Gitano de Balaguer

Cuándo queráis (maqueta)

La máquina de ensolfatar (01)

Bufador (03). Santos Traficante-K Industria

Joan Porta va néixer fa 37 anys. Ha exercit de vagabund a València i de mariner al iot d'un milionari. Superada aquesta etapa es va transformar en el cantautor canalla El Gitano de Balaguer i va enregistrar la maqueta Cuándo queráis. Al film Pau i el seu germà n’apareixen dos temes. L’any 2001 va enregistrar a Cuba el seu primer disc, La máquina de ensolfatar i ara publica Bufador

Introduir-se en l’univers d’El Gitano de Balaguer és un d’aquells viatges que o bé repugnen d’entrada o bé enganxen per a una bona temporada. I, si no, que ho preguntin al periodista Javier Ordovás del programa Diario Pop de Radio 3, que, seduït pel seu desvergonyiment, li va gravar als estudis de l’emissora la primera maqueta, que contenia temes com Me paso al jaco i La granja de flay mobil. Era l’any 1998 i El Gitano de Balaguer era un personatge ubicat entre la mala llet i la falta de pèls a la llengua de Robe Iniesta, l’originalitat d’Albert Pla i la toxicitat i la fragilitat psíquica de Manolo Kabezabolo. Després, l’any 2001, va marxar amb la seva guitarra i la banda, El Combo del Marqués de Sàrries, a Cuba, indret on va néixer La máquina de ensolfatar, un divertit i descarat experiment amb músiques de connotacions rockeres que exaltaven les seves estades en psiquiàtrics (Dr. Celda) i les drogues (Fúmate un canuto de esos del bar de al lado del California i Carajillo, canuto y raya). Amb tot, la maduresa com a cantautor underground, descarat, rebel, políticament incorrecte, arriba amb el seu segon treball. Bufador és una col·lecció de deu cançons que sintetitzen, en poc menys de trenta minuts, tot el que és actualment El Gitano de Balaguer: Un provocador aficionat a les substàncies il·legals que aflora a El perico i Colorao; un cantautor de lletres punks com a Mecagondeu i a Híncala; un descregut que fa una sàtira tremendament divertida de Manu Chao a El boig del parado i un entranyable personatge de món que també pateix Mania persecutòria. Pel que fa a la música, El Gitano de Balaguer també ha sabut agafar el millor dels seus anteriors experiments i sintetitzar-ho gràcies a una producció més que acceptable. Hi sona de nou la música d’arrel nord-americana, però acompanyada de sonoritats caribenyes, i s’atreveix amb arranjaments de jazz. Però que ningú es pensi que El Gitano de Balaguer fa apologia de les drogues i la mala vida. Ell explica des de la seva innocència genial les seves vivències, allò que li passa pel cap, allò que ell, que és qui firma les cançons, vol explicar. Tot un retrat costumista de la mala vida. I què?! Ningú ha matat cap boig després d’haver escoltat El boig de la ciutat de Sopa de Cabra, oi?

Rock & Classic de l'Avui. 22/10/03