De la indignació a l’acció propositiva!
Visc amb complicitat el malestar i la indignació de milers de ciutadans concentrats a places i carrers d’arreu del país durant els darrers dies. És veritat: les coses no van bé. Massa atur, massa desequilibris en el repartiment de la riquesa, partitocràcia i mediocritat de molts polítics, desafecció política de la ciutadania, pèrdua de valors en general. En hores de tensió i manifestacions, però, és important de recordar que la nostra societat és la societat més lliure, més democràtica i més justa de la història de la civilització. Ningú com les democràcies occidentals ha sabut trobar un equilibri tan just entre llibertats individuals i projecte col·lectiu. Res com l’economia de mercat ha sabut generar tanta riquesa i extendre-la tan significativament. A banda d’aquests aspectes substantius, però, penso que encara hi ha una altra virtud essencial que hem de saber recordar en aquests moments: la capacitat del nostre sistema polític de reformar-se i evolucionar contínuament. Per això, penso que és l’hora de passar de la indignació a l’acció propositiva, positiva i reformista! Perquè els reformistes eficaços sovint són els més grans revolucionaris!
27 maig, 2011 a les 21:55
Tot el que vulguis, però avui, els revolucionaris de veritat (que no hem deixat que fossin grans..), els homes i dones que havien passat de la indignació a l’acció propositiva, positiva i reformista i estaven fent evolucionar el sistema han estat desallotjats violentament de plaça catalunya.
Un espai referència de l’autogestió pacífica, el treball cooperatiu i paradigma d’una de les virtuts del nostre sistema polític.
Santi, ens hem passat de frenada.
Violència gratuïta, desproporcionada, prepotent, de “ven aquí si tienes huevos”, bales de goma a boca de canó, i porres a tort i dret.
No se li ha acudit al govern dels millors que potser caldria haver-hi anat abans. Sense policia, ni seguretat personal? No a dialogar per tal de desallotjar la plaça, si no a participar activament en les comissions, amb llibreta i llapis, amb les camises arremangades i disposats a fer feina, a sumar, a fer evolucionar el sistema.
Bueno, que te de dir, no deu estar en el conveni.
Vinga, nano, us heu cobert de glòria. Vosaltres si que sou autèntics!
Quan baixi per Figueres et faig un truc, fa temps que no fem unes birretes!
28 maig, 2011 a les 2:06
Primer: El fet que l’economia de mercat ens hagi portat a uns nivells de riquesa superiors (en PIB absolut sens dubte, però no estaria de més contabilitzar la petjada ecològica, i la justícia social) no ens ha d’evitar explorar noves vies (terceres, quartes o cinquenes) i diferents models econòmics, perquè està més que demostrat que l’actual no és sostenible i és que el fet que un creixement continuat no pot ser infinit ho enten fins i tot un estudiant de primària.
Segon: La llibertat. Aquesta llibertat no hauria de permetre també que el govern no tingués la necessitat de fer exercicis semiòtics per a trobar termes que no sonin tant durs com desatllojament i parlin de “neteja”. Si us plau diem les coses pel seu nom. Alguns hi estaran d’acord, alguns hi estaran en contra però em sembla que la transparència en l’actuació política és quelcom essencial.
Tercer: Les retallades. A mi em sembla que CiU estava donant un exemple de maduresa política aplicant les mesures que creia necessàries un cop va prendre el govern de la Generalitat. Però he sentit una vergonya molt gran quan el govern de Catalunya s’ha dedicat a posposar qualsevol mesura d’estalvi (les tant cacarejades retallades) fins que no passessin les eleccions municipals… al més pur estil populista berloscunià.
#usfelicitofills
30 maig, 2011 a les 13:24
Concentracions i campaments d’indignats. A qui representen, realment, a parts d’ells mateixos? Aquesta és la Democràcia Real que proposen? Més que un moviment polític reivindicatiu sembla uns campaments de perroflautes embriagats de protagonisme. Son simpàtics? Potser. Se’ls ha de deixar fer el que els doni la gana? No ho sé. Qui són per sostreure als barcelonins la seva plaça Catalunya? Revolució? O una mostra més d’una joventut original a l’hora de crear eslògans ben trobats però incapaç d’articular i treballar autèntiques alternatives? És més còmode l’adhesió incondicional per sentir-se progre, falsament jove i net d’esperit que treballar àrduament en nombrosos projectes buits de voluntaris i de participació? Quanta d’aquesta gent fa treballar realment les neurones (buff, quina mandra!) i s’implica realment (amb compromís) en coses tant properes com són les CUP, les associacions veïnals, culturals o juvenils? Em sembla que és més fàcil fer una festeta com la de la Plaça Catalunya que treballar tot l’any en coses que realment valen la pena. I em sembla, també, que és més còmode deixar-se endur pel corrent simpàtic d’adhesions als indignats que l’esforç de nedar contracorrent i preguntar-se críticament a què portarà tot això. Comparteixo la indignació que ha portat tanta gent al carrer i conec molta gent que comparteix aquesta indignació però que treballa tot l’any per canviar la societat des de diverses associacions, polítiques i veïnals. Per a ells, tot el meu respecte. I en conec molta més que durant tot l’any comparteix la mateixa indignació però no fot ni brot, i el seu treball el dediquen en guanyar quatre duros que gasten sense ni preguntar-se com gasten ni el perquè? Aquests l’´única neteja efectiva és la que aconseguiran amb la rentadora i Detersolín, Ariel o Colon. Quan acabi tot això, com és de preveure, veuran que l’esperit no el tenen més net sinó més desenganyat perquè em sap greu, però el que res no costa, res no val. I no estic parlant de diners!
Dit això, penso que en Felip Puig es va equivocar. El discurs que des del govern de Catalunya s’ha de fer és el que exposes, Santi, no el de la violència i les carregues a cops de porra!
31 maig, 2011 a les 21:20
Les meves simpaties i solidaritat amb els indignats de tantes i tantes places. I la meva enhorabona perquè han disipat qualsevol imatge de ser “antisistemes violents” o qualsevol altra etiqueta que podria justificar la seva dissolució. Felicitats perquè també han fer desaparèixer aquell lloc comú que diu que a la gent jove no l’interessa res més que anar de festa i consumir. Segueixo a distància el contingut d’algunes de les assemblees i s’està parlant d’assumptes seriosos i amb rigor. També cal valorar l’organització interna feta des de l’espontaneïtat, sense recursos econòmics i amb molta imaginació.
Dit tot això i per no fer-me pesat, crec que els post de l’alcalde i la pregunta que ens fem molts és cap a on evolucionarà aquest moviment.
S’està pressionant als indignats per tal que prenguin partit, que es posicionin, que el seu enuig quedi clar cap a on va. I al llarg de la campanya de les municipals i autonòmiques tots els partits, d’una manera o una altra, han proposat als indignats que votin la seva opció.
Que els indignats valoren la democràcia és obvi atès el sistema que s’atorguen en les assemblees. Possiblement no creuen en els polítics a l’ús, els de la comissió, el sobresou, els favors als amiguets, els fossilitzats en la poltrona, els que només van als mercats en campanya, els desconnectats del món real, els que petonegen iaies per obligació del guió….
I crec entendre que tampoc combreguen amb els beneficis astronòmics dels bancs i caixes ni amb els sous dels seus directius. Tampoc entenen el benefici empresarial més enllà de l’ètica del negoci.
Al meu entendre, la cosa va en aquesta direcció. Un indignat pot decidir o no passar a l’acció propositiva. Un indignat està emprenyat. Pot proposar o no. Però em fa l’efecte que polítics àgils, audaços i preparats han de saber llegir el missatge de la mateixa manera que jo mateix, un ciutadà que s’ho mira amb interès, però des de la barrera, ho veu.
O canviem algunes de les regles del joc democràtic o trobarem gent disposada a estripar les cartes en favor d’una democràcia més acostada al sentit de “poder del poble”.
Estan disposats el polítics actuals a canviar aquells aspectes que li demanen les places?
1 juny, 2011 a les 11:43
La manifestació dels indignats respon a un malestar que apunta desafiaments propis del segle XXI. La política, inevitablement, hi respon poruga i matussera, amb paràmetres del segle XX. Hem d’estar disposats a grans canvis…