Sempre endavant

No hi ha dubte que les societats humanes més exitoses a nivell social i econòmic són aquelles que més seriosament es prenen el valor de l’esforç i les que més equànimament el recompensen. El premi just a l’esforç i la constància esquiva la desídia, detesta l’acontentar-se amb l’anar fent, motiva a anar sempre endavant i a millorar cada dia. El progrés individual és possible, teòricament, fins i tot partint de condicions socials adverses, perquè les societats més avançades tenen mecanismes per compensar raonablement l’adversitat. Al contrari, les societats més tancades en sí mateixes, més endogàmiques i amb un control social més ferri (un control que pot venir imposat des de l’autoritat política, l’esfera religiosa o les relacions econòmiques) són les menys igualitàries perquè premien les relacions de subordinació i de privilegi. Per entendre’ns: no prospera qui més s’hi esforça sinó qui més ben connectat està, i la posició social de partida acostuma a marcar el camí de la vida. La frustració que això genera és terreny abonat pels populismes i els extremismes, polítics i religiosos, però això és material per un altre article.

Tradicionalment, al nostre país sempre hi ha hagut qui s’ha esforçat per guanyar-se la vida. Però si abans ho havien de fer en el context d’una societat realment tradicional i tancada (el segon model), avui ho fan en el marc d’un país més obert, més meritocràtic i que mira al món més avançat per poder-li seguir el ritme (segon model).

Se m’excusi tota aquesta parrafada introductòria, però és que des de que he tornat el país m’ha sorprès. Gratament, vull dir. Acostumat potser a la desídia belga, proporcional al tipus de meteorologia de l’indret, m’ha soprès veure un país extraordinàriament actiu, on cada dia hi ha més talent, més idees i més creativitat. Un país on hi ha gent que mira endavant. I sort en tenim d’això, perquè el dia que una part del país perdi el valor de l’esforç i passi el dia lamentant-se i cobrant subsidis, el dia que majoritàriament els espvilats ho tinguin millor que els esforçats, aquell dia ens quedarem de cop i volta estancats, veient com la resta ens passa la mà per la cara. Amb una mica de sort el país mantindrà alguns trets de la cultura pròpia, més afeblida cada dia, però haurà perdut el motor de l’esforç.

El meu optimisme, però, és moderat. Hi ha factors que fan que el motor del país no acabi d’engreixar bé. A la base de la nostra piràmide, hi continuem tenint un problema de qualificacions i de productivitat. Hi ha massa persones encara que no se senten estimulades pel repte d’aprendre i millorar, cosa que hauria de ser un objectiu prioritari del nostre sistema educatiu. Així que, per qui sigui viu, serà cada dia més fàcil despuntar d’una massa abonada a l’autocomplaença i a les formes d’entreteniment més barat i estàndard. I això ens pot abocar cap a una separació social cada vegada més accentuada. El segon factor és que el marc institucional de l’estat, l’espanyol, objectivament ens frena, perquè ens xucla col.lectivament recursos i energies, i hem de fer un sobreesforç per aconseguir el mateix que d’altres països europeus assoleixen sense tants esforços. A més, som lluny encara dels països més dinàmics i pioners a nivell de recerca, de formació, de tecnologia, de qualificacions etc. Però mentre dins el nostre sistema de valors l’esforç hi ocupi un lloc preeminent, tindré l’esperança de que el país, com en els darrers anys, continuarà endavant. I el dia que ja no valgui la pena esforçar-se, haurem fracassat.

Entre les llums i la foscor

El combat entre la llum i la foscor ha acompanyat l’home des de que habitem, ja sigui a quatre potes o sobre dos peus, aquest planeta. El progrés és el resultat positiu d’aquest combat continu. La barbàrie, la derrota. I el factor clau per sortir-ne victoriosos ha estat, sempre, la ciència i els ideals de la il·lustració. Essencialment la llibertat, l’autonomia individual i la cultura. Però és curiós que amb el considerable bagatge que l’espècie humana ja té en aquestes qüestions, la barbàrie no deixi mai de renéixer de les seves pròpies cendres i els partidaris de la foscor facin acte de presència a tot arreu on poden. Posem que a una universitat de Virgínia o a les ciutats esgarrinxades de l’Iraq.

En el cas de la matança de Virgínia, la foscor és doble. Pels joves que de cop ja no hi són, però també pel cinisme dels polítics nord-americans, que miren cap a un altre costat o parlen de millorar la seguretat a les universitats en comptes d’anar a l’arrel del problema, que és la lliure tinença d’armes. Sempre hi haurà pertorbats mentals disposats a fer desgràcies, però els serà més fàcil si poden adquirir armes com aquell que es compra un microones, o si la llibertat d’armar-se passa per sobre del dret a que un sonat no et clavi una bala al cap. El posicionament de la majoria de polítics nord-americans en el debat sobre les armes em recorda al posicionament de l’església catòlica sobre la sida. La solució existeix, és ben senzilla i estalvia milions de vides, però trenca els seus dogmes. L’actual revifalla de les crítiques, procedents de sectors del cristianisme, a la teoria darwiniana de l’evolució de les espècies – i que ja ha guanyat la batalla a algun estat dels EUA, on no es permet que sigui ensenyada a les escoles- és una altra mostra de que, al món occidental, la llum no ha guanyat encara del tot la partida.

La foscor a l’Iraq és encara més negra. És curiós com la nostra capacitat d’horroritzar-nos davant la barbàrie és inversament proporcional a la freqüència en que aquesta es perpetra. Ja gairebé ni ens immutem quan al telenotícies cada vespre ens diuen el nombre de morts que avui ha causat l’atemptat suïcida de cada dia. Ni tan sols quan ens expliquen que el que incomprensiblement alguns encara s’entesten a anomenar “resistència” fins i tot és capaç d’utilitzar nens amb deficiències mentals per perpetrar els atacs suïcides. L’expressió més crua de la foscor al món d’avui entra als nostres salons per la tele. Una estesa de cadàvers en nom d’un déu en un país estripat on hi viuen creients del mateix déu. L’Islam que fa explotar vides pròpies i alienes a la recerca d’antics califats i de la glòria eterna abans d’hora és la part més fosca del món d’avui. I no podem deixar que s’escampi. No sé si aquesta fe es pot il·luminar mentre s’imposin els impostors, els que promouen una interpretació literal de les seves escriptures, perquè saben que així ells podran descansar sobre la ignorància dels altres. El progrés, és a dir la llum, només arribarà com arriba sempre. No a punta de pistola, sinó quan la millora de les condicions de vida provoqui un canvi cultural que posi la dignitat de la persona per sobre dels fanatismes religiosos i ideològics. Que és el que ens va passar, no fa pas tant, als que estem a l’altra banda del televisor escoltant cada vespre el balanç diari de la barbàrie.

Adéu Europa

Em fa la impressió que, en un cert sentit, l'estat espanyol està fent marxa enrera i s'allunya d'Europa, almenys d'aquella imatge que a tots ens ve el cap quan parlem d'Europa i que reflecteix la frase de Salvador Espriu: allí on "la gent és neta i noble, culta, lliure, rica, desvetllada i feliç". L'estat espanyol ha fet, en les darreres dècades, un progrés econòmic enorme, i això ens ha fet una mica més rics, una mica més nets i una mica més desvetllats. El cor del continent ha deixat de ser aquella inabastable terra freda que, en els anys 60 de l'Espriu, i en contrast amb el dissortat país que teníem aleshores, simbolitzava el progrés material i cultural de pobles europeus molt propers al nostre, però que se n'havien sortit millor. Ja no idealitzem aquesta Europa, que ja veu l'estat espanyol com un bon indret no només per passar-hi les vacances sinó també per treballar-hi o jubilar-se. I no cal fer-ho, perquè idealitzar és enganyar-se. Però sí que cal seguir mirant nord enllà perquè encara ens queden moltes coses per aprendre.

Perquè l'indubtable progrés material de l'estat espanyol no ha anat acompanyat d'un canvi cultural, de mentalitats i d'actituds, que ens situï a tocar dels millors països d'Europa i de la millor tradició política liberal del continent. Les actituds viscerals en política, la frivolitat del discurs públic i dels suposats lideratges polítics, la manipulació desacomplexada de l'opinió pública, una qualitat paupèrrima de la informació i dels mitjans que la fan circular, la politització extrema del poder judicial, la feblesa dels sistemes educatius i del nivell cultural, el repartiment partidista de les institucions de l'estat, els despropòsits i els motius inconfessats de les reformes estatuàries, l'enorme corrupció urbanística, la brutal destrucció del paisatge, l'ús incendiari de l'anticatalanisme per guanyar vots o de les víctimes del terrorisme per complicar el procés de pau, l'omnipresència asfixiant del discurs políticament correcte, les traves més o menys subtils a la llibertat d'expressió (cas Oleguer)... tot això només són exemples d'un estat que mentre posava al dia les carreteres no ha posat al dia la seva cultura política, descuidant la defensa de les llibertats i la maduresa democràtica. Són exemples que ens allunyen de l'Europa més avançada en termes de democràcia, en termes de civilització i en termes de cultura. I ens acosten, en canvi, a la nova Europa, la dels 27 estats membres, que s'ha estirat tant que ha acabat, per dir-ho així, reduint la mitjana aritmètica de la qualitat democràtica dels seus sistemes polítics. Hem acceptat al club estats que encara no tenen ben interioritzats els mecanismes de la democràcia i la llibertat, estats que, com l'espanyol, entraran a la cursa de la modernització econòmica i deixaran en un segon terme la modernització democràtica i cultural, que aquesta va més lenta.

Si el nostre país ha avançat (i ara parlo, és clar, de Catalunya) és per l'esforç de la seva gent, perquè no es resignaven amb el que tenien. Mentre la gent del país s'esforci per millorar continuarem mirant a fora, buscant els millors models, imitant els millors exemples per construir un país no només pròsper; també culte i lliure. Haurem de continuar mirant el cor d'Europa si ens en volem sentir part. Jo mateix deixo ara aquesta Europa i me'n torno a aquest país, però tenint ben clar on mirar. En canvi, si ens en volem allunyar, només cal anar fent, mirar-nos el melic i continuar creient que tot comença i acaba en aquesta Espanya tan i tan superficialment moderna.

De cínics, frívols i irresponsables

Em dol dir-ho, però crec que la democràcia espanyola no està preparada encara per afrontar un repte tan profund i seriós com el procés de pau a Euskadi. Personalment he estat escèptic, des del primer moment, sobre les possibilitats de posar fi, definitivament, a l’absurda lluita armada a Euskadi. I malauradament els fets han demostrat que els que van reaccionar amb esperaça al comunicat de març passat dels terroristes, anunciant la “treva incondicional”, es van precipitar. Per descomptat que la responsabilitat primera de que, de moment, tot se n’hagi anat en orris, és dels terroristes. Si no vols fer mal a ningú, no col.loquis una furgoneta amb 200 kilos d’explosius en un pàrquing. Ves-te’n a passejar pel bosc. O proclama la revolució fent un míting a la concha de Donosti. Però no facis volar pels aires tot un pàrquing, matis a dues persones i després diguis que aquí no passa res i que la treva va endavant. Sincerament, no veig com això pot anar endavant amb una gent tant cínica com aquesta.

Però jo, amb la vènia del tribunal, reparteixo culpes. La voladura del procés de pau ha posat ben al descobert l’enorme frivolitat del govern Zapatero. El del “tarannà” ja ens ha pres el pèl als catalans amb un estatutet que no s’assembla pràcticament en res al que va aprovar el Parlament de Catalunya. Ha pres també el pèl als espavilats dirigents de CiU, que van donar el seu suport a un estatut regionalista a canvi de poder comptar amb el suport dels socialistes per recuperar la Generalitat. I ara volia prendre el pèl a uns personatges que a la mínima estan disposats a acabar amb la vida d’algú senzillament per demostrar que ells encara estan vius. No és tan fàcil com aixecar la camisa als catalans, que al final encara li acaben votant el seu estatut. Al predicador de l’Aliança de civilitzacions, una mena de pau perpètua mundial, li va ben gran el procés de pau en un país tan petit com Euskadi. Ha tingut molts mesos per fer un mínim gest als terroristes o convocar la mesa de partits i ni s’hi ha vist amb cor. Ha permès al seu ministre d’interior posar pals a les rodes dient que la constitució no es toca ni una coma, un clàssic dels nacionalistes espanyols, i que ni la territorialitat ni l’autodeterminació hi caben en aquesta norma, pel que es veu, sagrada. Doncs ja m’explicaràs de què parlareu. A més, els cossos de seguretat i la justícia han continuat actuant implacablement contra l’entorn abertzale, com si aquí no hi hagués una situació nova que requeria ser tractada amb tacte i prudència per part de tothom. I en Zapatero, en aquest paisatge, s’hi ha acabat perdent. Si vol la pau, que es mulli.

Els tercers culpables en aquest joc dels disbarats han estat els del PP post-aznarià, un partit sense cap mena d’escrupols ni ètics ni morals que no té cap problema per boicotejar el procés de pau mitjançant una crida decimonònica a les essències patries. Que no, home, que no, que no es pot utilitzar la ràbia ben comprensible de les víctimes del terrorisme ni les banderes bicolors espanyolíssimes per desgastar al govern i frustar la pau, un valor que hauria d’estar molt per sobre de la vostra obsessió, que ve de lluny i d’un lloc molt fosc, per la unitat. Que no tot s’hi val per guanyar les properes eleccions. Que el “problema” basc no és només un problema de violència terrorista o d’ordre públic, és un problema de tipus nacionalitari per més que vulgueu fer veure que no ho sabeu, d’un mal encaix d’un país dins d’un estat que es fa el despistat a l’hora de reconèixer la plurinacionalitat i els drets col.lectius. I tota la dimensió d’aquest problema només s’acabarà abordant de veritat si tothom parla amb tothom i si es deixa parlar a la societat basca. Que, com totes les societats democràtiques, majoritàriament no vol extremistes de cap tipus. I a qui li fa vergonya ser pràcticament el darrer lloc d’Europa on, entre els uns i els altres, les armes passen encara per davant de les paraules.

Un altre conte de Nadal

Tota aquesta gent. Sota un cel de llums de colors pensava, mentre caminava amb la vista perduda i les mans a la butxaca, protegint-les del fred de l’hivern, poc rigorós però present, pensava si tota aquest gent anònima que es creuava pel carrer era feliç. Si era més feliç aquests dies de Nadal que la resta de l’any. Si era més feliç perquè tocava, perquè ho deien els anuncis i totes aquestes postals de Nadal que ara omplen les bústies electròniques, més anònimes i fredes que les tradicionals. Si la seva felicitat era inversament proporcional al saldo que els quedava a la tarja de crèdit després de tanta compra nadalenca. O si el sentiment de felicitat, en cas de que hi fos, - i d’això no n’estava del tot segur- era sincer i autèntic.

Després va pensar que qui era ell per jutjar si un sentiment és autèntic o no. Què carai, li agradava l’esperit nadalenc. I li importava un rave si tant de sentiment i tanta solidaritat i fraternitat eren un altre producte de la societat de consum. O un xantatge emocional. O un muntatge artificial. Millor això que res. Millor que la gent pugui, ni que sigui un cop a l’any, sentir-se envoltada de gent a qui estima i que l’estimen. Això es una immensa sort i no tothom es afortunat. Millor que la gent, encara que només sigui un cop a l’any, de cop i volta pensi en els altres. Encara que s’hi vegin gairebé obligats amb tanta campanya publicitària d’ONGs sacsejant-los necessàriament la consciència. Encara que l’estimació s’hagi de demostrar aquests dies amb regals, i com més millor. Ara passa per davant d’una dona que demana caritat asseguda a la vorera. Que li preguntin a ella si és millor això que res, va pensar.

Potser és que de mica en mica estava deixant de ser jove, tot i que avui en dia les definicions estadístiques del concepte “joventut” siguin molt generoses. Quan era més jove volia canviar el món. I ràpid. Després va pensar que per canviar el món, abans havia de mirar d’entendre’l. I s’hi va posar. I ara que han passat uns anys i ja entén una mica més de què va el món –només una mica-, ara pensa que, fet i fet, és gairebé un miracle que tot plegat funcioni raonablement, almenys en aquest racó de mon. És un miracle que, en un món fet al capdavall de partícules elementals i forces contradictòries i recursos limitats, la majoria de la gent de per aquí ja no passi gana i que ens haguem inventat maneres de posar-nos d’acord que no sigui a base de garrotades i que la gran preocupació dels que pugen sigui tenir l’últim model de mòbil per no quedar en evidència davant dels companys de classe. Molt bé, no és un món ideal. Però que li expliquin qui s’ha cregut realment que això d’aquí ha estat mai un paradís. Que repassin la història i m’entendran, va pensar.

Es va aturar de cop. Com podia ser que s’estigués empassant tota aquesta parrafada mental i hagués passat de llarg com qui res de la dona que demanava diners? No no, no vol ser un de tants que van pel món apuntant-se a totes les escridassades i amb una actitud negativa i que després es desentenen de l’esforç individual per canviar allò que és possible canviar. Va tornar enrera. La dona encara hi era. Li va posar una moneda a la mà. Ella va alçar el cap i a ell li va semblar percebre un lleuger somriure, però la dona no va dir res. Què volia, que li cantés una nadala? Feia fred, amb el que havia recaptat aquell dia no en tenia ni per un àpat calent i ella sí que tenia raons per estar rebotada amb el món. Ella formava part dels perdedors. Ell ho va comprendre i es va prometre que durant tot l’any miraria de ser solidari i de no treure’s del cap la mirada d’aquella dona. Però que, si els maldecaps de la feina i de la hipoteca i tot plegat feien que se n’oblidés, com a mínim pel Nadal que ve tornaria a ser generós i amable amb el món. Amb aquest pensament se’n va anar a comprar el darrer regal que li quedava. Es moria de ganes de veure la cara que posaria, quan li donés el regal, la persona que més estimava.