Quan s’ataca a algú que consideres que està fent una bona feina et molestes. I quan aquest atac oscil-la entre la ironia i l’insult directe cap a la persona que valores, llavors no només discrepes sinó que creus necessari intervenir. Suposo que ens passa a tots, sense distingir colors, sigles o opcions polítiques. És una reacció plenament humana i crec que positiva, ja que engega uns mecanismes bàsics de solidaritat cap a la persona que creus que ha estat agredida injustament.
Això és el que he sentit al llegir l’article que el Sr. Quim Duran ha utilitzat per a, en una bona part del mateix, atacar durament i de forma personal a la Marta Figueras. Cert és que jo, com membre de Convergència i Unió, també em puc sentir molesta quan es critica la meva opció política, però és diferent: no s’està insultant a algú amb qui comparteixo espais de reflexió i de qui sé, amb certesa, que es pot esperar un treball, per Badia, seriós i decent (concepte que cada vegada s’utilitza menys i que potser caldria recuperar des de la praxis). El fet de coincidir amb la seva visió de les coses o de les solucions forma part d’un altre estadi: aquell que l’espai democràtic ens oferix des de la llibertat d’opció.
Pel que fa al seu tarannà, estil de treball polític i forma d’entendre la relació amb els altres, no crec necessari estendre’m massa. Tots els qui la coneixem sabem que rebutja els atacs personals com forma de fer política, que fuig del “no” sistemàticament com forma de desgastar políticament al contrari i que practica la crítica propositiva com forma de fer valer les propostes de CIU. Els que la coneixem sabem bé la incomoditat personal que li provoquen els enfrontaments personals (que no els polítics, “que van amb el càrrec”).
Així que jo, i molts i moltes més persones del que creuen alguns, vam avalar a la Marta Figueras tant personal com políticament. Així de senzill i de breu.
Però, una vegada tancat aquest tema, no voldria oblidar el que crec era l’autèntic objectiu del Sr. Quim Duran amb el seu article: desacreditar a Convergència i Unió enfront de la ciutadania de Badia.
Cert és que se’m va esbossar un lleuger somriure quan vaig llegir que intentava utilitzar aquest tan desgastat recurs de la “confabulació sociovergent”. Cert és també que, en aquest municipi, si s’aconsegueix que CIU quedi lligat a un PSC en clara decadència i desgast pots obtenir un rèdit electoral inqüestionable de cara a les properes eleccions locals. L’únic problema és que les persones que viuen a Badia tenen criteri i necessitaran una mica més que el discurs del senyor Quim Duran per a acceptar aquesta idea sense pensar-ho dues vegades.
Per exemple, si algú es llegix l’article de CIU en el butlletí que ha generat aquesta resposta àcida del simpatitzant de l’AEB, podrà observar que, sorprenentment, les acusacions polítiques més greus i dures anaven dirigides al PSC. Se li qüestionava la capacitat de lideratge en alguna cosa que hauria de ser tan senzill com consensuar el format d’un butlletí que hauria de servir únicament als interessos de la ciutadania. Aquesta ciutadania que, en definitiva és la que ho paga.
Ara bé, si coincidir puntualment en les crítiques a situacions concretes, o estar d’acord en ocasions amb certes propostes és sinònim de “coalició”, doncs potser sí. Ara bé, per pura coherència s’hauria de reconèixer també que AEB i ICV han actuat com “una gran coalició” en moltes ocasions. I puc suposar, si mantinc la coherència discursiva, que quan s’aprova una moció amb el suport de totes les formacions polítiques ens trobem davant un govern de concentració. Malgrat del desenvolupament lògic, no sembla excessivament coherent un plantejament d’aquest tipus. O a algú li sembla que sí?
No m’agradaria acabar aquesta part sense abans qüestionar certs mètodes de treball polític escrit que fan referència de manera reiterada a unes idees clau que, pot ser que ofereixin algun tipus de rèdit electoral encara que a CIU no ens interessi a aquest preuA nosaltres ens resulta lleugerament pesat l’estil que es sosté sobre:
- Un egocentrisme victimista (només a mi m’ataquen i sempre sense raó)
- Una reivindicació emocional que es refugia en principis comunitaris d’alta sensibilitat (altruisme en la lluita per Badia, responsabilitat i constància com pilars de l’existència de l’AEB, menyspreu per arribar al “ poder “- no té importancia quants representants s’aconsegueixin, suport popular com mostra de proximitat de la ciutadania…
- L’atac personal contra la figura (persona) que representa enfront dels ciutadans la formació política contrària. Atac que sol oscil•lar entre l’acidesa i l’insult clar i directe. A mi particularment em sembla que és una estratègia amb mancança d’una actitud positiva suficient i a l’alçada del que es necessita. Però és la meva humil opinió, res més.
I crec, finalment, que seria intel•ligent reprendre amb serietat la proposta que sí traslladava la Marta Figueras i CIU en el butlletí: apostem per reconduir la situació de manera políticament responsable i encaminem l’esforç de tots i totes per buscar solucions als problemes que estan patint molts veïns i veïnes d’aquest municipi. I això sí, cadascun des del seu espai polític; faltaria més.
Carme Mateu
Deixa el teu comentari