Aquest cap de setmana he estat llegint dos articles força interessants: ”Elecciones primarias en España: ventajas, ambigüedades y riesgos”, de Carles Boix; i “Downs and two-party Convergence”, de Bernard Grofman. En l’article elaborat per Boix s’analitza el procés electoral de primàries que el PSOE va celebrar per a escollir el candidat del partit en les següents eleccions generals de 2000, com a reacció davant la derrota que va partir el 1996. L’autor reflexiona sobre els costos que un partit ha d’assumir si vol tirar endavant un procés de primàries. Com avantatge, d’una banda, trobem el fet de reduir o eliminar les notícies negatives vinculades a la pèrdua de les eleccions generals del PSOE, i focalitzar l’atenció dels mitjans en un procés intern de primàries, fet que atorgaria al partit d’una banda, publicitat, i de l’altra permetria dur a terme, o com a mínim, presumir de realitzar un procés de reflexió interna i d’obertura del partit a la participació dels militants i simpatitzants a l’hora de redissenyar el full de ruta. De fet, aquest factor és un dels trets comuns entre les primàries del PSOE al 1998 i les del PSC a Barcelona l’any 2011. En el cas de les primeres, es van realitzar com a conseqüència de la pèrdua del govern. Les eleccions primàries al candidat per a l’alcaldia de Barcelona no es fan després d’una pèrdua del govern pertinent (a Barcelona el PSC no ha perdut –o com a mínim, encara no ha perdut- l’alcaldia). Aquest és un punt de divergència. Però alhora, també pot ser una similitud, en tant que aquestes primàries venen provocades pels pitjors resultats que el PSC ha tret mai a la història en les eleccions autonòmiques catalanes. Per tant, sembla que els processos de primàries dels partits estan estretament lligats a moments de davallada del suport popular.
Lògicament, el mateix procés d’eleccions primàries té una lectura negativa, i és que pot provocar escissions dins del mateix grup. I a més, donat que les eleccions primàries del partit no són pures, sinó mixtes (utilitzant la terminologia de Boix), això implica que els diversos candidats no es centraran a marcar massa diferències ideològiques entre ells (donat que això provocaria una polarització dels votants en aquests cas socialistes, i després seria molt difícil per al candidat guanyador defensar un programa que pogués unificar els dos sectors, donat que si es separa de que ha defensat a les primàries per tendir cap al centre dels dos grups, la seva credibilitat seria posada en qüestió. I si es mantingués en el que ha defensat estrictament durant el procés de primàries, la part defensora del candidat alternatiu perdedor estaria possiblement allunyada ideològicament del que defensa el candidat guanyador), i això implica que els criteris per a votar a un o altra candidat tenen més a veure amb aspectes no vinculats a un programa electoral. Si això és així, un dels criteris que es posen sobre la taula a l’hora de votar al candidat de les primàries també pot ser aquell que tingui més possibilitats de guanyar les eleccions posteriors, en aquest cas les generals, i això vol dir que no s’escolliria al candidat en base al resultat d’un debat ideològic intern (inexistent). Possiblement per això, en cap dels processos de primàries abans esmentats hi ha veritablement una discussió ideològica destacada (no interessa), sinó que la selecció es duu a terme per altres criteris. I de fet, la similitud més destacada que trobo en els dos processos és, precisament, la vinculada als criteris aplicats per la militància i pels simpatitzants a l’hora d’escollir el seu candidat.
En ambdós casos, el candidat guanyador de les primàries (tan Borrell com Hereu) és aquell que no ha estat una “imposició” (directa o indirecta) per l’aparell del partit, encara que això costi perdi les eleccions següents. En el cas de Borrell, al retirar-se, no podem comprovar-ho. Però en el cas de les primàries a Barcelona, Jordi Hereu, és el candidat que, segons les enquestes, menys possibilitats té de guanyar al seu màxim adversari, el candidat Xavier Trias. Montserrat Tura, en canvi, tenia a nivell estadístic més possibilitats de guanyar el candidat convergent, però els militants han utilitzat altres criteris, com la proximitat, premiar la vinculació a Barcelona o fins i tot la sublevació a donar suport algú “de fora”, que sembla tenir en el seu full de ruta l’ambició a ser secretària general del partit, en comptes de tenir com a aspiració “final” l’alcaldia de Barcelona.
En relació a aquest punt, cal tenir en compte els factors que segons Grofman, en el segon dels articles citats, limiten la convergència partidista. Segons Downs, hi ha diversos punts (en concret 15) que expliquen el motiu pel qual dos candidats a unes eleccions acaben convergint en el mateix punt, a saber, a prop del votant medià, com poden ser el fet que només hi hagi dos partits (o en aquest cas, candidats), que hi hagi només una volta de votacions, que els candidats només es preocupin de guanyar les eleccions (…) o que els votants –i els candidats- no mirin més enllà de les següents eleccions. Grofman, en el seu article, analitza cadascun dels cinc factors de Downs, i mostra com la majoria d’ells no es donen en unes eleccions “reals”. 
Arrel de tot això, Grofman defensa que, de fet, el més lògic és que hi hagi divergència política entre els candidats, donat el fet que les condicions de Downs per a la convergència no es compleixen. Tanmateix, i pel que fa als processos de primàries dels partits, les condicions potser sí que es compleixen. Trobo especialment rellevants el fet de que es presentin només dos candidats (és el cas de les dues eleccions que hem tractat), que no es miri més enllà de les primàries en qüestió (els candidats guanyadors no semblen ser els que més possibilitats tenen de guanyar), però sobretot, el fet que els candidats es situïn en la proximitat del votant medià, pels motius anteriorment explicats.
I de fet…penseu-ho: algú té clar quina diferència hi havia, a nivell ideològic, entre el candidat Hereu i la candidata Tura a caps de llista del PSC a l’alcaldia de Barcelona? Jo no.
Deixa el teu comentari