Miquel Estruch Traité
Hola,
Em dic Miquel Estruch Traité i vaig néixer al carrer d’en Cueta, a Baix a Mar, el 16 de gener de 1955. Em vaig casar molt jove i tinc cinc fills adults i un nét que és una joia.
Pertanyo a una família molt arrelada i vinculada a la societat civil de la nostra ciutat amb la qual em sento plenament lligat i identificat.
La meva formació en les etapes infantil i juvenil la van patir els soferts/es mestres de l’Escola Minguella de qui en servo records entranyables i un agraïment immens per la seva infinita paciència amb mi.
De ben petit vaig formar part de l’aspirantat del Círcol Catòlic, en l’època d’en Ramon Salvans, en Ramon Casals i en Gepi. Vaig començar a aprendre a estimar el País de la seva mà. Anàvem de colònies a Sant Jaume de Frontanyà, a la casa que hi havia al costat del Santuari dels Oms, al peu del Faig i Branca.
Als dotze anys vaig ingressar a l’Agrupament Escolta de Santa Maria on hi vaig fer el meu jurament com a Pioner, “Sempre a Punt”, a Coll Formic, apadrinat per en Jaume Oliveras. Aquells anys, amb en Claudi Mans de cap d’Agrupament, vaig consolidar el respecte per la natura i un profund sentit de País. Van ser els anys de xiruca i Kumbayà.
Vaig acabar els meus estudis ordinaris a l’Institut Albèniz i, per circumstàncies familiars, vaig haver de començar a treballar als setze anys, com a meritori a Can Monfort. Us en recordeu d’aquella serradora que hi havia a la riera d’en Canyadó? En Monfort, el “senyor Pepe”, com li deia jo, era un personatge singular. Amb un geni de mil dimonis i una pipa eterna sempre als llavis. M’estimava molt aquell home! Em va ensenyar pler de coses que no s’aprenen a cap universitat i que ara formen part de mi.
Vaig estudiar comptabilitat, també a la Minguella, i vaig completar els estudis d’anglès a l’Institut d’Estudis Nord-americans a Barcelona. Això em va servir per guanyar unes oposicions per entrar a la Caixa de Sabadell.
Abans però, vaig haver de fer la mili, a Madrid!! Però millor no us en parlo, d’això.
Just en tornar, a finals de l’any 1977 en vaig afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya, de la mà de l’Agustí Costa i dos antics professors meus, en David Aubà i en Josep Arpí.
Vaig anar per feina i, als vint-i-set, ja tenia quatre fills, era director d’oficina a la Caixa de Sabadell i president d’Esquerra a Badalona. A la Caixa em vaig formar molt. Recordo que tenia la dèria d’apuntar-me a tots els cursos de formació que endegaven. Va ser una època molt profitosa des d’un punt de vista professional i també personal.
D’Esquerra en vaig marxar l’any 84, formant part de l’escissió anomenada dels “Renovadors” que vam confluir amb Nacionalistes d’Esquerra i un grup d’independents liderats pel socialista Felip Soler Sabarís per fundar un nou partit que s’anomenà Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (ENE). Hi vaig estar poc temps fins que, decebut, vaig deixar la política l’any 85.
L’any 86 vaig entrar a formar part de la Junta Directiva del Club Natació Badalona on hi vaig estar quatre anys amb l’Artur Serra de President. Per aquestes dates vaig deixar la meva feina a la Caixa de Sabadell per integrar-me en un projecte empresarial del món tèxtil que va ser un dels pioners de la “Pronto Moda” de Badalona.
Xavier Estruch Serrat
El 88 em vaig incorporar a la Junta Directiva del Club Joventut Badalona, entitat de la qual el meu pare en fou un dels fundadors, i vaig estar al capdavant de la seva Escola de Bàsquet . Vaig ser el directiu delegat de fer el trasllat de l’antic pavelló d’Ausiàs March al Palau Olímpic. Va ser la junta de les dues lligues, de la final four d’Istambul, de l’Open de Paris amb els Lakers i de la Copa d’Europa de Tel Aviv.
Quins temps! “Coooornyyyyy!! Cooornyyyyyy!!!”
Vaig deixar la junta l’any 91, per desacords amb el pressupost i amb la manera que el Club havia fet la seva adaptació a la Llei de Societat Anònimes Esportives. Recordo que en Marcel Riera em va dir: “Ets l’única persona que conec que dimiteix de les coses quan no hi està d’acord”. Ell ho deia, com sempre, amb un punt d’ironia però jo m’ho vaig prendre com un compliment, perquè sé que també ho era.
L’any 1993 em vaig treure la Diplomatura Superior en Direcció Bancària, a l’Institut d’Estudis Financers, i vaig tornar a la Caixa de Sabadell on vaig recuperar la feina de director d’oficina fins al 1999, quan vaig plegar de nou, aquesta vegada per muntar un petit negoci d’assessoria empresarial i informàtica amb el meu fill gran, en Marc.
El 1995 havia estat escollit president del Club Natació Badalona i he romàs en el càrrec fins a setembre de 2009, quan vaig ser escollit president d’Esquerra Republicana de Catalunya a Badalona, partit al qual m’havia reincorporat el 2003. L’any 2005 vaig ser distingit per aclamació de l’Assemblea General de socis del Club Natació amb el nomenament com a President de Mèrit.
Durant aquesta etapa (2001-2004) he estat també president de l’Associació Deportiva Internacional de Propietaris de Patins de Vela (ADIPAV) en la que vaig ser l’impulsor de la Copa d’Europa de Patí de Vela que enguany ha celebrat a Badalona la seva Xª edició. Durant la meva presidència, els patinaires catalans van poder competir en les regates internacionals amb la denominació CAT a les veles, fet que no s’ha tornat a repetir des d’aleshores. També en aquesta època vaig ser membre de la Junta Directiva de la Real Federación Española de Vela (RFEV). Una experiència difícil de descriure. Fèiem les reunions a Madrid, asseguts a la mateixa taula física que havia estat la del Consejo de Ministros d’en Franco!!! Aquella taula em feia posar la pell de gallina.
També he estat membre de l’actual Junta Directiva de la Federació Catalana de Vela (FCV) i de la Comissió de Conflictes de la Federació Catalana de Natació (FCN)
De sempre m’han apassionat la Història, la Llengua i la Literatura i, d’un temps ençà, em va agafar la dèria de continuar estudiant i estic tirant endavant, al ritme que em permeten els compromisos i la butxaca, el grau d’humanitats a través de la UOC. Des del 1999 que faig recerques genealògiques i sóc membre de la Societat Catalana de Genealogia (SCGHSVN) i he publicat alguns articles en revistes especialitzades.
M’ha agradat molt l’esport. He fet una mica de tot i, malgrat no haver destacat mai en res, me n’he sortit amb mitjana traça en la natació, el bàsquet, el muntanyisme, l’esquí, el ping pong, el frontennis, la pilota a mà, l’squash i el meu estimat patí de vela. De tant en tant, quan la vida em cou, necessito sortir una estona en marc, dalt d’un patí, a sentir l’alè del vent a la cara i a escoltar l’anima del mar, que em xiuxiueja a cau d’orella contes d’argent i escata i m’explica històries de vells pescadors que feren els seus camins per entremig de tots els caladors de la nostra costa.
El setembre de 2010 he estat escollit candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals de maig de 2011.
Francesc Estruch Almirall
Assumeixo aquesta responsabilitat amb tot el meu entusiasme i amb la ferma determinació de consolidar i reforçar al consistori els valors republicans, catalanistes i d’esquerres que ja hi va defensar el meu avi, el “Barber Lleig”, des del seu escó a la segona dècada dels anys XX, com a president de la UFNR, durant el mandat de l’alcalde Josep Casas, i dels quals em declaro hereu.
Badalona és el meu indret, el meu món, la meva vida. La meva Catalunya és aquí, a regueró de les ones i a redós dels arboços de la serralada de Marina, entremig de mar i muntanya, on hi viu una gent magnífica, oberta i acollidora que lluita per fer-s’hi un lloc on construir-hi un futur digne.
Crec en això i em bolcaré per ajudar en tot allò que pugui des d’una visió catalana, solidària i social.
Badalona, dieu? i tant que sí!
