Divendres passat, l'expedició de la basca Edurne Pasaban a l'Everest avortava l'atac al cim. Xerpes amb problemes, un vent que no s'aturava i un equip anímicament ressentit, van decidir l'equip a tornar del camp 4 al camp 2 i després al camp base. Si seguiu el twitter del vigatà Ferran Latorre, veureu que, un cop allà, van estar molt pendents del rescat d'una persona d'una altra expedició, Manolo González, que baixava del Lothse i que sembla que es va fracturar una cama. I és que primer van les persones, siguin de l'equip que siguin.
 
Osona estava pendent de l'ascensió de Latorre, encara que ell, pel que m'ha semblat entendre llegint el twitter, no formés part de la cordada que atacava el cim. Però si la seva expedició tocava el sostre del món, segur que a en Ferran se l'hauria rebut com un heroi quan tornés a Vic. Ara, en canvi, potser no serà així... i jo penso que precisament, més que mai, sí que hauria de ser així.
 
Edurne Pasaban, al twitter, és més parca de paraules; Latorre, en canvi, enllaça els seus titulars amb llargues explicacions on es pot seguir força al detall el que estava passant. També es pot seguir el que passa pel cap dels expedicionaris en general, i pel del vigatà en particular: primer són el seny i el sentit comú, diu.
 
Potser sembla de lògica que digui això des de menys de mil metres sobre el nivell del mar però, a alta muntanya, de vegades el sentit comú és el menys comú dels sentits. La febre del cim, com ja glossava fa anys l'alpinista Jon Krakauer, atrau irremissiblement les ments i els cors dels que s'han proposat atrapar-la. Les grans heroïcitats sempre s'acompanyen de gosadies i temeritats i, en el cas de l'alta muntanya, però, i sobretot en el cas de l'Himàlaia, l'heroïcitat és precisament la capacitat de saber aturar a temps un gran somni que ha costat molts mesos de preparació. Segur que en la ment de Latorre, quan prenia una de les decisions més tristes de la seva vida, hi havia, a banda de tantes altres desgràcies individuals, la de l'Everest com a tomba col·lectiva de tants expedicionaris alhora el 1996, els que va veure morir Krakauer sense poder fer-hi res. Perquè mana la muntanya i, quan ella diu prou, és prou.
 
Enhorabona, doncs, pel seu seny heroic, a Ferran Latorre. Que, quan torni, se li facin els honors que mereix tal decisió, perquè no és fàcil. Tu sí que has fet el cim, Ferran.