Tinc un amic que és regidor a l’ajuntament. Ell compta que tornarà a sortir després de les eleccions d’aquest diumenge. Li direm Josep, perquè en Josep és d’aquells pocs que diuen que si a un poble no li cal un equipament, que si una piscina, que si un institut, que si una escola, doncs no es fa, i punt i llestos, que tot costa molt de mantenir.

En Josep és d’un ajuntament petit, d’aquests petits pobles que tenim a la comarca d’Osona i pertany a un grup municipal que pot fer bastant el que vol, sense més ambicions que mirar de servir la població que allí hi viu. És un poble privilegiat, no li falta de res, perquè a prop hi té d’altres pobles molt més importants i es pot repenjar en ells per a tot allò que potser no tenen els veïns allà mateix. Si fins i tot el pa l’han d’anar a comprar amb cotxe! Més que un poble, ja sembla una urbanització, com les de Sant Feliu de Codines, del meu naixement.

En Josep té un discurs que no el sento ni el puc sentir en d’altres regidors, tots són amics meus, que no se m’enfadin, que regenten, mai millor dit, pobles més grans i que s’han de fer veure perquè la gent els voti.

I certament que en pagaran, pagarem, el gasto! Qui ha de mantenir els instituts amb baixa qualificació formativa? O les instal•lacions esportives faraòniques? O les infraestructures doblades? I és que tots hi han caigut: els grans i els petits, els de dretes i els d’esquerres. En uns anys en què s’havia de preparar el futur, perquè hi havia recursos, en canvi, Diputació, ajuntaments, Generalitat, s’han dedicat a fer-se el gran, a estirar més el braç que la màniga i a deixar de banda la formació humana, que és la que de veritat tirarà el país endavant, malgrat les dificultats.

A Alemanya no hi ha crisi. I mentre els nostres joves més preparats no tenen feina aquí, perquè no hi ha iniciativa i els capitalistes tenen por d’invertir, en canvi, al país teutó absorbeixen els nostres millors especialistes: enginyers, metges, arquitectes, infermeres, no els falta feina al centre d’Europa.

I mentrestant, Catalunya, què? S’ha de reconèixer que el maremagnum, l’empenta generalitzada, el tsunami consumista de mà foradada, s’emportava tothom i no hi havia qui pronostiqués el gran ensorrament, sinó veus tímides i titllades de profetes de mal averany que s’han mostrat com a massa encertades.

El president Macià té una frase rotunda que resta impresa en el seu monument commemoratiu de la plaça Catalunya de Barcelona. Una afirmació d’aquelles que marquen el caràcter del nostre país. De tan certa, també tan incòmoda, que queda esborrada i, si  un dia hi aneu i us hi fixeu, us costarà molt de llegir.

Diu el president Macià: ‘AIXÍ HEU DE VOLER CATALUNYA, COM TANTES VEGADES JO L’HE PROMESA AL POBLE: POLÍTICAMENT LLIURE, SOCIALMENT JUSTA, ECONÒMICAMENT PRÒSPERA I ESPIRITUALMENT GLORIOSA’.

Per què no es pot llegir, avui, aquesta frase al monument de Macià? Doncs senzillament perquè en èpoques de bonança desenfrenada, a algú no li interessa de recordar-nos que el país i la societat té múltiples vessants, no tan sols l’econòmica, sinó també la social, la política i l’espiritual.

Caldria remarcar en lletres d’or, etern, o bé en vermell, de la sang de la vida, aquest missatge de Francesc Macià que, crec, retrata molt bé el que Catalunya vol ser i el que està cridada a ser. Tant com la del bisbe Torres i Bages, que avui no repetiré per sabuda.

A l’hora d’anar a votar, demanem-nos, doncs, què és el que necessita el nostre país i segurament trobarem la resposta. El nostre país i no tan sols el que vull jo, el que volen els altres, el que aspiren els partits polítics o els lobbys econòmics o, fins i tot, la meva família. No hi ha creixement autèntic sense l’avenç ferm i constant de la meva nació, de la família de famílies que conformem tots els qui compartim un mateix present i un mateix futur.

Les parròquies són la institució més antiga que existeix als nostres pobles. Aquí vull insistir en l’última línia de Macià: ‘espiritualment gloriosa, Catalunya’. Realment, si volem que el nostre país avanci, convé que també l’Església a Catalunya sigui ferma. Cal, en efecte, que els batejats assumeixin la seva part de responsabilitat i deixin de veure l’Església i la seva parròquia com a una propietat privada d’algú sinó el lloc bo perquè les persones es formin, preguin, caminin junts i es preocupin els uns pels altres. Come, reza, ama, deia l’última pel•lícula de Bardem i companyia.

I és que a Catalunya, massa sovint, s’ha mogut en estereotips marxistes, sobretot a partir de la transició democràtica, en aquest fenomen tan extravagant com és que els partits polítics que varen néixer a redòs i sota la protecció de l’Església, el primer que han fet ha estat allunyar-se’n i desfer-se del llegat espiritual que havien rebut les persones i el poble.

Tenim als nostres pobles d’Osona, però també arreu de Catalunya, temples i obres d’art que hem rebut de generacions i generacions, un llegat insubstituïble, que acompanya el tresor espiritual que ajuda que les persones arribin a trobar el sentit de la pròpia vida, a donar contingut a la pròpia existència. Què és, doncs, aquesta deixadesa espiritual que se’ns emporta?

Voleu una Catalunya forta? Doncs, desitgeu una Església potent, exigiu-la i comprometeu-vos-hi!

Als Estats Units, un dels països més forts del món, no s’entén una persona sense Església. Catalunya no se’n pot estar. No pot prescindir de demanar a l’Església que sigui far per a les noves generacions i que hi anem a buscar la inspiració necessària per a continuar endavant i vèncer els obstacles que la vida ens va posant. També les crisis.

Els pobles avançaran amb les seves parròquies. Sense, serien com un cos sense ànima, si seguim la intuïció de Macià. Al municipi, i massa sovint, s’ha pensat molt en desenvolupar el cos, la ment, però poc l’esperit, i per això s’inverteix més en poliesportius, en escoles per a guardar la canalla, però poc en patrimoni, en àmbit de sentit.

Com a conclusió d’aquest devessall de pensament que em brolla a cop de cor, primerament, voldria reivindicar el rol espiritual de la parròquia en el poble, ajudar a posar en relleu i rescatar la dimensió espiritual de la persona, que ha de respondre al sentit de la seva existència, en una feina que ningú no pot fer un altre.

I, segonament, voldria posar en valor aquells equipaments que no són per al cos, ni per a la ment, sinó per a l’esperit, com són els temples del nostres pobles, l’església de cada població, de cada parròquia. Perquè siguin, realment, un lloc de trobada amb un mateix, amb els altres, amb el món i amb Déu, que ens ha cridat a l’existència perquè visquem sempre amb comunió amb ell.

La parròquia, lloc on la bellesa, el silenci, l’art, la pregària, el cant, l’eucaristia i els sagraments, ens obren i ens duen a Déu, mitjans pels quals Déu ha triat d’arribar fins a nosaltres. Amén.