Terrassa compta amb 20.668 persones sense feina, rècord d’atur, un altre any perdut. Quan Pere Navarro busca solucions a aquest drama humà, el primer que se li ve al cap és parlar de canvi del model productiu. Llavors comença el discurs dels parcs tecnològics, de l’Orbital 40, de la biotecnologia, de la salut, de la nanotecnologia .., expressions buides en llavis de gent que no sap de què parla. Anem per parts:
1. Terrassa aspira a desenvolupar el seu propi clúster de la salut. Bé, en el seu Pla Estratègic Sabadell aspira exactament al mateix. Per això Sabadell vol promoure el Parc de la Salut, un clúster l’eix serà el Cintamed (Centre per la Innovació en Noves Tecnologies Aplicades de la Medicina) amb l’ajuda del Sincotrón. Creuen vostès, senyors Navarro Bustos, que hi ha suficient massa crítica entre Terrassa i Sabadell per desenvolupar dos clústers de la salut? O és que tots dos clúster són el mateix, però ningú ho diu?
2. Les dades de desembre de 2010 ofereixen la següent distribució de l’atur per nivell educatiu en la demarcació de Terrassa: el 5% dels aturats té estudis primaris incomplets, el 9% estudis primaris complets, i el 64% tenen estudis generals. Les dades de contractació laboral a Terrassa ens diuen que l’únic segment educatiu on l’atur està baixant és entre els estudiants de FP. No obstant això l’Ajuntament segueix fascinat amb la high-tech, ignorant que la FP pot ser igual d’innovadora, però amb l’avantatge de permetre la inserció laboral més ràpidament.
3. La fascinació per la tecnologia és pròpia d’aquells que la coneixen imperfectament. Ningú de l’Ajuntament ha desenvolupat projectes de R+D i per això ignoren: que el time-to-market, és a dir, el temps que triga una idea a ser una proposta comercial pot ser molt llarg, que una cosa és la recerca bàsica ( necessària però no immediatament rendible) i una altra la innovació (per exemple, un cotxe low-cost és una innovació comercial que no necessita desenvolupament tecnològic), que els projectes innovadors no sorgeixen entre estudiants sense experiència professional, sinó entre treballadors en actiu que coneixen les mancances del mercat i detecten les oportunitats de negoci.
4. Finalment, l’assumpte dels parcs tecnològics cau de ple en el providencialisme administratiu: se suposa que creant un espai, vindran les empreses i, a més, del mateix sector. Si us plau, que en plena era d’Internet es suposi que la proximitat física és la clau de la competitivitat empresarial és un exemple de miopia pública. Senyors que governen en el nostre Ajuntament, els clúster del s. XXI es basen en l’existència d’un negoci comú, d’una meta compartida entre empreses diferents, d’un mercat objectiu (aquí o fora) compartit entre empreses que poden estar en el mateix municipi o en països diferents.
Entre 1997 i 2007 Terrassa no ha tingut un model productiu, sinó una bombolla immobiliària de la qual s’han beneficiat bancs, caixes, constructors, promotors immobiliaris i, per descomptat, l’Ajuntament. Si us plau, que ens expliquin això del canvi de model, perquè abans mai no ho va haver.
Javier González, alcaldable de Terrassa per C’s
el teu parer…