Qui analitzi els resultats de les eleccions d’ahir, a primera vista, es fixa en la davallada de vots socialistes, l’augment de CiU i PP i la desaparició d’ERC. Però els resultats d’aquest diumenge a Terrassa es poden llegir més enllà i tenen una clara interpretació: la ciutadania de Terrassa està cansada dels partits de l’stablishment. És a dir, la “indignació” que ha protagonitzat acampades arreu de l’Estat està ben arrelada a Terrassa, probablement això faci que l’acampada de la ciutat sigui la segona més gran de tota Catalunya.
Bé doncs, els factors claus per interpretar la indignació a les urnes del passat diumenge és l’augment d’un 114% del vot de càstig, considerant vot de càstig tots els vots en blanc, el vots nuls i els vots a les candidatures que no tenien representació. En quatre anys, aquest tipus de vot, que no s’avé amb els partits institucionals de la ciutat i que va des de l’extrema dreta xenòfoba fins a l’extrema esquerra independentista, ha passat de recaptar 6299 vots (el 9,54% dels vots) a sumar el passat diumenge 13509 vots (el 18,54% dels vots totals).
És a dir, pràcticament un de cada cinc terrassencs que ha decidit anar a les urnes ha decidit que cap dels partits que habitaven l’Ajuntament “no ens representa”, com es coreja a les concentracions de Democràcia Real Ja. Aquestes xifres són espectaculars, dignes de ser analitzades per tots els partits polítics que pretenen donar una resposta propera a la societat de Terrassa. Ni CiU ni PP, en realitat la força que més ha crescut ha estat el càstig a les institucions actuals.
El vot en blanc ha augmentat un 50%, el vot nul un 232% i els vots a les altres candidatures un 15%. En total, el vot de càstig a les institucions actuals ha acumulat més vots que les llistes de PP, ERC o ICV, i en un hipotètic repartiment d’escons comptabilitzant tot el càstig en una sola llista aconseguiria 5 regidors.
Però la indignació no té encara un camí únic a seguir i es tradueix en dispersió de vot, la qual és responsable que el PSC no perdés més regidors tot i deixar-se un 11% dels vots i de l’ascens de 3 regidors de CiU tot i haver pujat només un 4% dels vots.
Si algun partit sap canalitzar tota la indignació i la incomprensió dels ciutadans de Terrassa respecte de l’stablishment polític pot arrabassar una part important de l’electorat que ara mateix es troba orfe d’opcions polítiques. Per això tant Pere Navarro (PSC) com Manel Pérez (ICV) van expressar la nit electoral que com a partits d’esquerres volien recollir la indignació dels ciutadans i transformar-la en polítiques concretes. Era significatiu que hi hagués més gent al Raval de Montserrat a l’Acampada de Terrassa que a qualsevol seu dels partits ahir a la nit.
No podem saber quin impacte tenen les concentracions i acampades en aquest creixement espectacular del vot de càstig, ni si continuarà o cristal·litzarà en una opció unitària, però sembla evident que s’està produint un allunyament clar entre la ciutadania i els partits. És difícil saber quina seria la recepta ideal pels partits, per apropar-se a la ciutadania, però la tendència a l’allunyament és molt perillosa per a ells. Una altra cosa és que els ciutadans farts de la política actual es deixin seduir per algun dels partits actuals, ja que de moment sembla que únicament en fugen.
Albert S. Carmona
