Diumenge, 1.5.2011. 12:13 h

De fer nosa a tenir drets

«Tingues compassió, sóc cec», amb rètols que contenien missatges com aquest, moltes persones cegues demanaven almoina fa no pas gaires anys. Durant segles, les persones invidents han estat condemnades a l’exclusió social. No eren admeses al sistema educatiu –ningú no havia pensat que poguessin aprendre a llegir–, no ho eren tampoc al sistema productiu –què pot fer un cec? Deien– i, en fi, sovint eren bandejades de la societat i condemnades a la mendicitat. Com han canviat les coses, per a bé! Abans les persones amb discapacitat feien nosa a la societat, i les úniques atencions que rebien tenien la forma de caritat, productes de la benvolença i no pas de la justícia.

Però les persones discapacitades tenen els mateixos drets que les altres! Sí, però hem trigat molt a reconèixer-los-els. Les primeres escoles per a cecs i sords són del segle XIX, les primeres lleis que permeten el seu accés al sistema educatiu són del segle XX..., i encara resta molt a fer.

El cas és que ara ens omplim la boca parlant d’inclusió. Diem que les persones que tenen algun tipus de discapacitat física o intel•lectual tenen els mateixos drets que les altres i que hom ha de proporcionar-los la manera que els puguin exercir. La teoria és molt clara i resulta molt fàcil assumir-la fins que arriba l’hora d’implementar-la. En efecte, diem que tots hem de poder-nos moure per la ciutat, posem per cas, però quan ens trobem que perquè certs discapacitats físics o persones amb mobilitat reduïda puguin exercir aquest dret hem de fer rebaixos a totes les voreres, resulta que no és tan fàcil. És clar, dur a terme aquesta operació costa uns diners a l’erari públic. El mateix raonament es fan moltes comunitats de veïns quan han de fer adaptacions a les entrades dels seus edificis. I tanmateix, els drets han de ser iguals per a tots, i l’obligació de la societat és facilitar que aquests puguin exercir-se amb normalitat.

La mateixa Constitució Espanyola diu que tots els ciutadans tenen els mateixos drets. Formalment ja és així: totes les persones discapacitades comparteixen amb la resta dels ciutadans de l’estat els mateixos deures i drets civils que la resta. Però hi ha un dret que les persones que tenen dèficit visual no poden exercir en condicions d’igualtat: el dret al vot a les eleccions municipals.
La Llei Orgànica de Règim electoral General, a fi de donar compliment al principi d’igualtat, estableix que hom ha de disposar d’un procediment que garanteixi el secret del vot a les persones amb discapacitat visual. El problema ve del Reial Decret 1612/2007, que estableix aquest procediment de vot accessible per a tots els comicis –paperetes escrites amb sistema Braille-, però exclou expressament de la seva regulació les eleccions municipals, per motius econòmics. Amb l’ànim de corregir aquesta irregularitat, el grup d’ICV-EUiA vam presentar fa dos mesos una moció al ple de l’ajuntament de Lleida per tal de demanar l’esmena del decret. Va ser aprovada per unanimitat i la petició va ser cursada a les instàncies pertinents.

Amb tot i això, de moment no s’ha fet res per tal d’esmenar aquesta situació de manca d’equitat. Se’m dirà que el fet que les persones cegues hagin d’ajudar-se d’una persona de confiança que els llegeixi el text de les diferents paperetes electorals, si és el seu desig, o que els agafi la que ells ja tenen triada, no és una cosa de gran importància. Segurament totes les persones invidents que vulguin votar a les eleccions municipals del proper 22 de maig trobaran algú que les ajudi a exercir el seu dret. Però aquest no és el tema. En realitat és una qüestió de principi: han de poder exercir aquest dret en condicions d’igualtat, amb les mateixes condicions que les altres persones, de manera que el seu vot, com diu la llei, sigui secret i personal. I això no ho poden fer encara.