S’han esgotat de veure

Plou blanament i la tarda s’escola lenta i silenciosa. Els meus ulls cremen.

He fet un passeig per la xarxa. Ja us en vaig parlar un dia, d’aquests recorreguts. Avui, mentre baixava avall i més avall de la pàgina d’inici, he tornat a reviure una estranya certesa: hi ha molts mons en un de sol. Però tots són aquí, a tocar de nosaltres.

Em pregunto què faran amb la pluja els indignats de la Plaça Catalunya. Tindran un bon recer per aixoplugar-se? Espero que sí, sota els tendals novament muntats després del despropòsit del darrer divendres. Ben mirat, ja han passat el pitjor, amb aquella casposa “autoritat legalment constituïda” aplicant-los de franc ancestrals prebendes que mai no caduquen. Un poc d’aigua fresca no els serà cap problema.

Hi ha qui suggereix fer una cassolada a la porta del domicili del conseller en qüestió. I per què no?, em pregunto. No se’ls omple la boca de dir-nos que no reprimeixen? També hi ha qui demana la seva dimissió. Un grup força nodrit, val a dir per ser exactes.

Després veig plataformes que expressen moltes queixes, que reclamen suport, que volen que els ajudin. I tiro encara avall i trobo corrupció, mentides i fal•làcies. I un munt de sigles buides que mai no aprenen res. I que no ens representen. Polítics d’ego inflat decideixen destins amb tisores de ferro. I la mà no els tremola, no cal que passeu ànsia. La xarxa també ho diu: sempre reben els pobres.

Un senyor de bigoti ha escrit que ja comença la cursa pel poder. I ha penjat dues fotos. Tant se val de qui siguin. La paraula “poder” ja ens desvetlla l’enigma. I si han de fer una cursa, més val no refiar-s’hi. Quelcom no anirà bé, si més no per a nosaltres.

Llegeixo que a València (la Comunitat Valenciana, insisteixen que es diu) el govern que ha sortit elegit altre cop –oh, regne de l’absurd!– vol carregar-se, impunement, la llengua. Se’m regira l’estómac i em bull la sang de ràbia. El fàstic em domina. I em revolto i em dic que ho faré saber aquí, perquè tothom en parli i trobem la manera de lluitar-hi tots junts. De plantar cara sempre, com deia un dels meus mestres.