El moviment del 15-M és una fita en la història política i social de Catalunya, l’Estat espanyol i la Unió Europea. Hi ha un jovent –i no tan joves- que lluita per canviar les lleis (excloents) del mercat i el joc (trampós) de la democràcia constitucional representativa. Els ‘indignats’ catalans i espanyols reivindiquen, pacíficament però fermament, el seu protagonisme generacional i la seva manera radicalment diferent de veure i entendre el Món...

Fa uns dies, el president de la Generalitat, Artur Mas, va apel·lar a la majoria silenciosa. Va considerar legítima la protesta dels “indignats”, però va recordar-los que hi ha una majoria silenciosa, la que s’expressa a través de les urnes. És curiosa aquesta referència a la majoria silenciosa. Durant les protestes contra la guerra del Vietnam, el president dels Estats Units, Richard Nixon, va esmentar la "majoria silenciosa" formada per la gent que...

Aquest passat diumenge, Paco Ibañez cantava a la rebel·lia enmig d'una plaça disposava a "galopar" cap a un altre món possible. A les notes del cantautor valencià li havien precedit les paraules d'Eduardo Galeano, per qui els "indignats" són "la Vitamina E d'entusiasme en aquest món que convida a la desgana". Amb una oratòria tan lúcida com compromesa en els valors nobles, el pensador uruguaià s'asseia a l'àgora barcelonina...

Hi ha tertulians, columnistes i opinadors que, mosquejats, ja comencen a especular sobre la conspiració dels indignats. A qui respon aquest moviment?, es pregunten. Qui els paga? Qui mou els fils? I els dubtes sorgeixen des d’estaments i opinadors no necessàriament propers a això que coneixem per Brunete mediàtica, que, aquests ja sense contemplacions, asseguren que Rubalcaba en persona distribueix els sobres...

És cert que, en obrir el diari el dilluns 23 de Maig, vaig quedar espantat de com de blava ha quedat Espanya, fins i tot en la gran majoria de feus clàssics del Partit Socialista. Els populars, a ulls de molts, semblen haver-se imposat arreu, i és prou compartida la sensació que l'esquerra ha quedat condemnada a una etapa de marginalitat. Cap de les dues afirmacions són certes.

La irrupció de la indignació en plena campanya electoral ens ha agafat a tots per sorpresa i tinc la sensació que encara no l’hem acabat d’entendre. Dos expressions diferents de la indignació sortien al carrer una setmana abans de les eleccions. Sense que puguem passar per alt la massiva manifestació del dissabte, és obvi que la sorpresa és el 15m i sobretot les acampades posteriors que ja en són 194 arreu del món.

Amb aquesta frase el Partit Popular del País Valencià ha reivindicat, durant la campanya electoral, que català i valencià són dues llengües diferents. De res ha servit que el Govern de Camps hagi perdut els dos darrers recursos, interposats al Tribunal Suprem, per no reconèixer la validesa dels títols de Filologia Catalana per acreditar els coneixements de valencià, en les oposicions de professors i mestres.

En els últims mesos, i potser ja en els últims anys, paraules com Facebook, Tuenti i més recentment Twitter han passat a un primer pla. L’ajut de la mateixa moda, els mitjans de comunicació, una pel·lícula i la mateixa Internet han fet que el concepte “xarxes socials” sigui ja entre nosaltres. I s’ha establert entre nosaltres de forma definitiva. És a dir, ha arribat per quedar-se.