Mollerussa

Autor/a: Mercè Rivadulla Gràcia

Càrrec de l'autor dins d'ICV: membre d'ICV Terres de Lleida

Mitjans on s'ha publicat l'article: SEGRE

Certament, el món en què vivim i, sobretot, el món en què -si això no s'arregla- viuran els nostres fills i néts, esdevé un lloc cada dia més inhòspit, especialment per als col·lectius més febles: la seguretat, la confiança social envers la solidesa de l'Estat del benestar, s'enfonsen i, malgrat que els pobles de la pròspera Europa vivim infinitament millor que "els desheretats de la terra", en terminologia de Frank Fanon, tanmateix comencem a sentir com de mica en mica van caient els pilars sobre els quals durant molts anys s'ha sustentat la garantia de la igualtat d'oportunitats.

Que lluny queden ara les asseveracions que repetíem, com una mena de mantra, al començament de la crisi, afirmant que els efectes del desastre econòmic els haurien de pagar els seus responsables, els bancs i els especuladors, i no les seves víctimes: petits empresaris, autònoms, treballadors i l'Estat del benestar que sustenta les capes més marginades de la societat!

Dos anys després del seu inici, les conseqüències han estat nefastes per a grans sectors de la població, imolt especialment per als joves, un 40% dels quals estan a l'atur; per a gran part de la classes mitjana i treballadora, algunes famílies de les quals han estat desallotjades d'unes cases que, finalment, eren dels bancs...; les persones immigrades i totes les que d'una manera o d'una altra necessiten els ajuts públics.

L'agressió que suporten en aquests moments els principis socials que considerem irrenunciables, exigeix respostes rigoroses, alternatives, que ens permetin millorar els excessos d'una societat emmirallada en l'opulència fictícia d'on venim, tot mantenint i prioritzant la dignitat de les persones i el dret inalienable a la igualtat d'oportunitats.

Recentment, però, a aquests col·lectius en situació de risc, hi han estat afegits els animals de companyia; amb la diferència que el perill que ells corren és un perill de mort. Perquè això i no altra cosa és el que ha propugnat el president de l'Associació de Municipis de Catalunya. El senyor Esteve -així es diu el president- ha començat per anomenar "llei dels animals" la "llei de protecció dels animals": acte fallit? A aquesta representativa veu s'hi han sumat les dels alcaldes de diversos municipis, tot al·legant que els seus pressupostos no els permeten mantenir els centres d'acollida municipals, i que s'hauria d'anar pensant a modificar la llei que prohibeix el sacrifici dels animals que hi són acollits.

Són els mateixos alcaldes que, en les èpoques de vaques grasses, no havien manifestat la més mínima voluntat de realitzar una gestió correcta de la tinença dels animals de companyia; són els mateixos alcaldes que han considerat sempre les protectores d'animals dels seus municipis, no com les seves principals aliades, sinó com a adversàries que com a gota malaia els recordaven els deures competencials en aquest tema.

Segurament es podrà dir, i amb raó -malgrat que a les dues darreres legislatures es van donar tímids passos per corregir aquesta anomalia-, que la llei els va traslladar unes responsabilitats que no anaven acompanyades del pressupost corresponent per dur-les a terme. I essent això cert, la veritat és que, no considerant prioritari aquest tema, els alcaldes han estat més preocupats pels excrements que els propietaris de gossos deixen als carrers de les seves ciutats i pobles, que no pas per reivindicar els recursos suficients per al manteniment digne de les instal·lacions d'acollida d'animals abandonats.

Ara, l'excusa és la crisi econòmica. Però quants missatges recorda el lector o la lectora que, provinents dels alcaldes, motivessin la ciutadania a ser responsable en la cura i tinença dels animals de companyia? Quines polítiques serioses s'han dut a terme per planificar amb eficàcia l'esterilització dels animals de companyia i la seva identificació amb xip? Quantes sancions s'han imposat sobre els infractors d'aquestes normes? Quins reconeixements han fet les administracions públiques de la tasca ingent i generosa que duen a terme les associacions protectores d'animals? El cert és que, per a la immensa majoria dels responsables de les administracions locals i altres ens supralocals, aquest ha estat sempre un tema enutjós i del tot menor.

Al meu entendre, la forma d'afrontar aquest problema passa per establir una moratòria en la venda d'animals de companyia i, si més no, exigir que abans de permetre'n la compra, les persones interessades hagin de visitar, prèviament, els centres d'acollida municipals i les protectores de la ciutat o la comarca; establir un pla seriós d'esterilització i identificació amb xip amb un control eficaç, i determinar sancions a les persones que incompleixin aquests deures; la realització d'un cens actualitzat que estableixi de forma veraç el nombre d'animals de companyia i, molt especialment, dels gossos que estan en mans dels caçadors. I, finalment, establir relacions de col·laboració amb les entitats de protecció dels animals, ja que la sinergia que aquesta relació produiria, milloraria l'atenció dels animals i contribuiria, sens dubte, a reduir substancialment els costos d'aquest servei públic a les administracions corresponents.

Són només algunes de les propostes que, amb voluntat política, han d'enriquir el debat que, democràticament, s'ha de dur a terme, amb l'objectiu de resoldre,com ho han fet altres països, la convivència i el respecte envers uns animals amb els quals, des de temps ancestrals, ens fem mútua companyia.

Permetrem la crueltat que, justament les persones i entitats a les quals hem encomanat la custòdia dels animals abandonats pels seus propietaris, siguin les executores de la seva mort?