Opinió

El que diré ara pot semblar una ximpleria, però per a mi no ho és. Els futbolistes, perquè no tenen permís de paternitat quan són pares?

Ja sé que els futbolistes no són treballadors com ho som la resta de mortals, i no cal que estiguin regulats per cap conveni -amb el que cobren, només faltaria!-, però sí que són persones.

Ser pare és incomparable, és un moment únic, i ni tots els diners del món fan que la sensació de tenir un nadó als braços els primers dies de vida sigui diferent entre Messi i jo.

Doncs perquè Messi, però en general tots els futbolistes, no poden agafar-se quatre, cinc o deu dies de descans per compartir amb la seva dona-parella l’experiència de ser pare els primers dies? Els que no vulguin, allà ells, però els que vulguessin agafar-se uns dies, i per tant, perdre’s un o dos partits oficials, ho podrien fer? Jo crec que no els deixarien.

El futbol professional ha d’estar renyit amb ser una persona i difrutar de l’experiència de ser pare? Crec que és per coses com aquestes que veiem els futbolistes tan allunyats de nosaltres, com uns extraterrestres. I ells tampoc fan res per canviar aquesta imatge acceptant coses com aquestes.

Sense Messi, contra el Celta i al Camp Nou, algun culer hauria patit per la victòria?

Dissabte vaig veure el partit entre el Barça i el Sevilla al Sánchez Pizjuán. A la zona de premsa no hi ha pantalles de televisió per veure les repeticions de les jugades, com sí hi ha al Camp Nou. En directe no vaig veure la picabaralla entre Medel i Cesc que acaba amb l’expulsió del sevillista, i acaba sent decisiva per la victòria blaugrana. La jugada la vaig veure el diumenge, al Telenotícies migdia, i no em va agradar.

He llegit que algú defineix el que va fer Cesc Fàbregas com a “picardia”, i no ho nego. Va treure profit d’una errada de Medel que va buscar-li el cos a cos –bé, el cap a cap, com els cérvols–, exagerant-ne el contacte. L’àrbitre, o l’assistent van picar, i el Barça va poder remuntar jugant contra 10 homes. Si acceptem això com a part del joc, com una manera de ser més llest que el rival per acabar guanyant, no ho criticaré, però llavors el Barça es converteix en un equip igual que els altres.

En aquests quatre anys fantàstics amb Pep guardiola a la banqueta s’ha lloat tant els títols com la manera com s’han guanyat. I la manera de guanyar no es refereix només a l’estil de joc brillant, que també, sinó a l’elegància amb què es guanya i es perd. Mai m’ha agradat quan Busquets i Alves feien més teatre del compte, i ara m’alegro que hagin moderat aquesta conducta. Tenir al costat a gent com Xavi, Puyol o Iniesta que mai exageren, que mai es tiren al terra sense raó, serveix d’exemple per la resta, i això s’acaba contagiant.

Per això no em va agradar el que va fer Cesc –ho va fer mai a la Premier? Ho desconec, però apostaria que no–, igual que no m’agrada quan Alexis es tira a la piscina massa sovint dins de l’àrea. Els valors que tant pregona el Barça també són això.

Estic segur que Cesc quan s’ha vist a la televisió tampoc s’ha agradat –no s’haurà reconegut, com deia aquell–, i no ho tornarà a fer. I si no se n’adona sol, Xavi i Puyol li ho faran veure.

“Si les lleis de la guerra no indiquen una victòria segura, és adequat no entrar en batalla” és una de les frases cèlebres del llibre ‘L’art de la guerra’ de Sun Tzu escrit 500 anys abans de Crist. Ahir el portaveu del Barça, Toni Freixa, va fer una adaptació lliure d’aquest aforisme clàssic en parlar d’Ángel María Villar: “No volem entrar en una guerra amb algú que té més poder que nosaltres en el futbol espanyol”.

Però aquesta frase prudent, que jo aplaudeixo coneixent la manera d’actuar de Villar, topa amb les ganes d’una part important del barcelonisme –que no significa necessàriament que sigui també una part important dels socis–, que vol que la junta directiva planti cara de debò a Madrid amb l’amnistia a Mourinho, i al Madrid. No és una papereta fàcil. Potser el cos els demanaria marxa –”Estem emprenyats”, deia ahir Freixa–, però Rosell sap que un enfrontament frontal amb Villar és sinònim de fracàs.

El despatx del president de la Federació Espanyola de Futbol està ple de cadàvers d’adversaris –esportius i polítics– que han intentat prendre-li la cadira o prendre-li poder, i han fracassat estrepitosament. A vegades pot semblar que Villar no hi toca massa –quan diu “fulbol” enlloc de “futbol”– però és molt més intel·ligent del que alguns es pensen, ja que per aguantar 24 anys al mateix càrrec has de ser molt hàbil, per dir-ho amb un eufemisme.

Si el Barça vol canviar les coses ho ha de fer poc a poc, sibil·línament, i empassant-se alguns gripaus pel camí, i aguantant la crítica dels teus cada cop que se n’empassi un. Per guanyar una guerra s’han de perdre algunes batalles, i Sandro Rosell està disposat a guanyar aquesta. Per tant, paciència.

Com ja vaig escriure al diari el dissabte, la gran diferència entre Tito Vilanova i Pep Guardiola és que el primer es va formar com a jugador i com a entrenador/director esportiu en el futbol modest (allò que molts anomenen l’infrafutbol i jo detesto), i el segon no. Jo com a periodista també m’he format en el futbol modest, durant molt anys (del 2002 al 2010 a El 9 Esportiu), i que crec que sóc millor periodista, o ho intento, gràcies a això. Fruït d’això, el meu camí i el Tito Vilanova s’ha creuat diverses vegades, però jo en recordo tres en concret que potser expliquen una mica com és el nou entrenador del Barça, el que haurà recollir la ‘pitjor’ herència del món, substituir al millor:

1-Durant uns anys vaig fer la informació del Terrassa FC a Segona B, els anys en què Tito Vilanova en va ser el secretari tècnic, i un dia li vaig demanar una entrevista. Com que en el futbol català no cal fer una instància al govern central per aquestes coses, la setmana següent ja estava assegut en el seu despatx de l’estadi Olímpic de Terrassa. Em va explicar la seva manera de treballar, i sobretot em va ensenyar les seves joguines tecnològiques amb les que treballava ell per fitxar jugadors,  i amb les que l’entrenador, llavors Jordi Vinyals (ara a l’Hospi), estudiava els rivals. M’ho explicava amb passió, hi creia fermament, i com va escriure Vinyals a l’ARA de dissabte, es va endur aquesta tecnologia al Barça quan Guardiola el va cridar el 2007, i ho considerava part de l’èxit del Barça actual.

2-Als que no coneixen a Tito Vilanova diuen que potser li faltarà el caràcter que té Guardiola. Jo tampoc el conec, però recordo un dia en el que em va demostrar que sí en tenia. A El 9 Esportiu tractàvem la informació del futbol modest com si fos professional, i durant el mes de juliol, el mes dels rumors i els fitxatges, anàvem plens de “sona tal jugador per aquest equip”. Un dia en va arribar la informació des d’Alacant que el Terrassa anava al darrera d’un jugador que es diu Dani Navarrete i que jugava a l’Hèrcules llavors. Ho vam publicar en un breu, com tants altres, i aquell mateix matí vaig rebre una trucada al mòbil del secretari tècnic del Terrassa, Tito Vilanova, molt empipat amb mi perquè amb aquell breu podríem haver-li esguerrat l’operació. Em va sorprendre relativament. Vaig estar molts anys fent informació d’aquesta i de trucades semblants n’he rebut unes quantes. Evidentment Dani Navarrete va acabar fitxant pel Terrassa sense problemes, i jo em vaig oblidar d’aquella trucada d’un Tito Vilanova emprenyat. Divendres, però, em va tornar a la memòria i vaig recordar que, quan vol, Tito té molt caràcter.

3-La tercera anècdota no la vaig viure jo en persona, sinó la meva companya a El9 llavors, i ara també a l’ARA, la Nuria García. Tito Vilanova ja estava al Barça, però era la seva primera temporada al filial a Tercera Divisió. A El9, cada any per l’aturada de Nadal, publicàvem una enquesta a tots els entrenadors de Segona B i Tercera Divisió sobre quins equips creien que jugarien el play-off al maig, i quins jugadors eren els millors jugadors de la categoria. Mai teníem cap problema perquè teníem el mòbil de tots ells, i amb una simple trucada directa (sense passar per cap cap de premsa) ens atenien i fèiem l’enquesta. Però clar, amb Guardiola com ho havíem de fer? Trucar-lo directament? No. El dia que el Barça B va anar a jugar al Narcís Sala contra el Sant Andreu, al final de la roda de premsa la Nuria García es va apropar al Pep per fer-li l’enquesta. Guardiola se la va treure de sobre –no de la millor manera, tot sigui dit de passada– i la va dirigir al Tito Vilanova, “que és qui coneix els jugadors de Tercera”, li va dir. I així ho va fer. Ja llavors, la mà dreta del Pep era qui controlava als rivals, i n’estudiava les virtuts i defectes, també a Tercera Divisió.

Ja fa uns quants anys que segueixo la informació de la Federació Espanyola i conec un munt de gent que s’ha proposat fermament acabar amb Ángel María Villar per canviar la Federació i el seu sistema de funcionament impropi dels temps actuals, i tots han acabat fatal. Ahir el Barça va decidir alçar la veu, una mica tímidament pel meu gust, però ho va fer i ja és un pas. La roda de premsa d’ahir serà l’inici de la desitjada revolució en el futbol espanyol? Tan de bo. I si és el Barça qui lidera aquesta revolució segur que té més opcions de tenir un cert èxit que no totes les anteriors.

En el meu article d’avui al diari (ARA Premium) intento explicar com funciona Villar i el tipus de relació de servilisme que reclama als presidents de clubs. En aquest sentit, el testimoni de Jordi Roche, expresident de la Federació Catalana de Futbol (2005-2008) i que va plantar cara a Villar durant el seu mandat, és molt significatiu. Roche explica que a Villar “li agrada donar i treure caramels, i llavors l’estructura de la Federació, els comitès i els àrbitres, interpreten com han d’actuar”, i que a ell no li cal dir a quin equip s’ha d’afavorir i quin no, no li cal. Per sabuda, aquesta manera de fer no deixa de ser molt inquietant i antidemocràtica.

A Sandro Rosell se l’ha de criticar per no haver cuidat les relacions amb Villar i que ara vegi quines conseqüències ha tingut aquest distanciament? En la meva opinió no. Llepar-li al cul a una persona com Villar et rebaixa com a persona, però Rosell tampoc es pot sorprendre ara que a la Federació no respectin prou al Barça per la importància que té dins el futbol espanyol. Les regles del joc són aquestes des del 1988. Fins ara, tots aquells que s’han enfrontat a Villar i han volgut canviar aquestes regles de joc han fracassat i han acabat de tres maneres: Acotant el cap davant sa majestat Villar i demanant perdó -la junta directiva de la Federeció Espanyola n’està ple d’aquests-; o bé marginats com el president de la Federació Aragonesa, Óscar Fle, que s’ha negat a baixar-se els pantalons; o bé fora de futbol com Gerardo González i Mateu Alemany -candidats alternatius a Villar- o el mateix Jordi Roche.

Joan Laporta no sé si es va plantejar mai cap revolució, però durant el seu mandat va optar pel camí de posar-se al costat de Villar, fer-li la gara-gara com al dirigent basc li agrada, i el Barça va tenir uns anys de tranquil·litat i d’equilibri de forces a Madrid, històricament descatades a favor del Reial Madrid. Així és com s’han de fer les coses? No. L’equitat i la justícia esportiva no hauria de dependre de si li raspatlles prou les sabates al president de la Federació.

M’encantaria que la plantada del Barça davant de la Federació sigui ferma i signifiqui l’inici d’una nova era. Només trobo a faltar que potser s’hauria d’haver encetat abans, abans de la reelecció de Villar de fa unes setmanes i donant suport a un candidat alteratiu que no va existir. Ara, amb Villar assegut a la cadira fins el 2016 -hi és des del 1988- la revolució serà més complicada, però si Rosell se sap moure bé segur que troba moltes complicitats en el món de futbol espanyol que està ple de gent que n’està farta, però viu atemorida pel poder que ha acumulat Villar durant tants anys. I sobretot, un cop fet aquest pas endavant, ja no hi hauria d’haver marxa enrera.

El dia que el fet que una periodista xinesa pregunti en català en una roda de premsa del Barça no sigui notícia començarem a ser un país normal. Però encara no ho som, i que això passi ens sorprèn, i en gran part ho admirem. I perquè? Doncs perquè els catalans considerem que si una persona que ‘no està obligada’ a parlar en català ho faci és digne de destacar.

Però per la Lara Zheng tots aquests embolics mentals que tenim els catalans quan passen situacions d’aquestes són petites ximpleries. Ella ve de fora, ha vist que aquí la majoria dels periodistes li preguntem a Guardiola en un altre idioma que no és el castellà -que ella parla molt bé- i no vol ser diferent. Ha començat a estudiar el català i ja s’ha llançat dues vegades a preguntar, sense vergonya per si s’equivoca amb una paraula, no la pronuncia bé, o no fa servir correctament un pronom feble. Ella no entén que això sigui considerat per molts com un fet quasi heròic, per ella és el fet més normal del món. ‘Vinc de fora i m’adapto’. Sense donar-li més voltes.

Francesco Canale, un corresponsal a Barcelona d’una televisió italiana va ser dels primers a llançar-se amb el català, cosa que li va valer un elogi encés per part de Pep Guardiola. I això que el tècnic del Barça entén i parla prou bé l’italià com per respondre-li en el seu idioma, però a Canale i al seu cap d’Sky Sports Itàlia no els importa haver de traduir i subtitular les declaracions del tècnic blaugrana. No és tant complicat. Però això que una cadena de televisió italiana entén, no ho accepten en general les ràdios i televisions amb seu a Madrid.

Els periodistes catalans que treballen per a mitjans de comunicació que emeten en castellà molt sovint es veuen obligats a demanar a Guardiola o a Sandro Rosell o a jugadors catalans, que repeteixin el que acaben de dir però en castellà, com hem sentit un munt de vegades. I tots ho fan sense excepció, que consti. Si fos per aquests periodistes no els ho demanarien, però saben que el seu cap a Madrid no li comprarà el tall de veu si li ha de posar el ‘karaoke’ per sota, com es diu en l’argot televisiu. “Si parla castellà, perquè ho hem de traduir?”, es pregunten de l’Ebre enllà. El cap de Francesco Canale, en canvi, no li diu “Si Guardiola sap parlar italià, però ho hem de traduir?”.

De fet, el fet que els mitjans de Madrid sempre busquin el tall en castellà, i en rares ocasions l’emetin en català -quan no tenen més remei-, fa que fora de Catalunya creguin que aquí no parlem en català de manera natural, i que quan ho fem ho fem per tocar el botet. Així, quan de la manera més natural del món Guardiola li va entregar a Messi la Pilota d’Or del 2010 en català davant de tot el món, o en la gala del 2011 li dediqui el seu premi a Tito Vilanova en català, a Madrid monten un gran sidral. Guardiola no té cap problema amb la llengua ni pretén ser abanderat de res. Ell respón totes les preguntes amb el mateix idioma que li formulen, si el coneix, sense fer-ne escarafalls. I quan ha de parlar amb el cor ho fa amb el seu ‘idioma, amb el que va créixer a casa, el català. Sense donar-li més voltes.

Aquest post potser semblarà massa corporatiu, ja ho dic d’entrada. Podria semblar una queixa i que només interessarà a la nostra professió, però intentaré que no sigui una cosa ni l’altra.

Ahir 14 de gener de 2012 la CNN va emetre un petit reportatge en el que el vicepresident Carles Vilarrubí fa un petit “Camp Nou experience’ a aquesta televisió de notícies internacional per algunes instal·lacions del club. Em sembla fantàstic que el Barça busqui al màxim la projecció internacional, i que concedeixi entrevistes als mitjans de comunicació més prestigiosos arreu del món. En tots els àmbits de l’economia la internacionalització diuen que és el futur, doncs endavant. Però hi ha un detall d’aquest reportatge de la CNN que m’ha fet arrufar el nas, quan Vilarrubí abans d’entrar al vestidor del Barça al Camp Nou diu que serà la primera televisió del món que hi entra per gravar-hi imatges. Un detall que posa en evidència el tracte que tenen els mitjans internacionals amb els mitjans catalans. Els diaris, ràdios i televisions d’aquí no podem fer entrevistes a cap jugador per ordre expressa de l’entrenador, als directius costa, i al president encara més. I després els mitjans d’aquí no parem de ‘repicar’ –com es diu en l’argot periodístic– entrevistes concedides a mitjans d’arreu del món, començant per Leo Messi.

El Barça fa molt bé de potenciar la seva imatge internacional en els mercats on més pot créixer aprofitant l’onada d’èxits actuals, conscients que un dia segurament s’acabarà. Però això no és incompatible amb tractar bé als mitjans de casa –amb totes les barreres i excepcions que vulgui Guardiola–, i no ignorar el que tens al costat de casa, aquell que sempre hi és i sempre hi serà, i que quan les coses vagin mal dades trobaràs a faltar. La premsa catalana veu al Barça actual com un búnquer, que donen per bo ja que és una política que està donant els seus fruïts en forma de títols, però quan es veuen ‘fugues’ només a mitjans estrangers, un arrufa el nas.

Aquesta setmana he descobert que m’agradaria ser Fernando Trueba. I no perquè tingui vocació de director de cinema, sinó per poder entrevistar amb calma a Josep Guardiola. Aquests del Banc Sabadell són molt intel·ligents, i sabent que el tresor que guarda gelosament el tècnic del Barça són les seves entrevistes, que no en dóna, han fet que l’últim anunci de l’entitat financera sigui una ‘conversa’ entre Guardiola i Fernando Trueba, que en realitat és una entrevista de 18 minuts al de Santpedor. Són 18 minuts deliciosos, molt ben realitzats, en què Guardiola es despulla –relativament– parlant del futur i de la seva condició d’entrenador de futbol. Envejo Fernando Trueba perquè m’agradaria poder fer-li al tècnic del Barça una entrevista com aquesta, i com jo milers de periodistes d’arreu de Catalunya i de tot el món. Com que Guardiola va decidir no concedir entrevistes personalitzades des que va entrar al Barça el 2007 per dirigir el filial, quatre anys després és l’objecte periodístic més desitjat de la professió. I els publicistes del Banc Sabadell, sabent-ho, han convertit el seu darrer anunci en una entrevista al Pep, i tots els periodistes bavejant al darrera seu, jo el primer, per sentir al tècnic del Barça parlar de manera relaxada de tot. Més discutible és la decisió de Guardiola de no concedir entrevistes individuals, que jo crec exagerat, però també és cert que el tècnic dóna quatre rodes de premsa a la setmana en les que se li pot preguntar qualsevol cosa i ell ho respon quasi tot, menys les preguntes sobre el Madrid.

De la mateixa manera que l’entrenador que substitueixi Pep Guardiola, el dia que sigui, tindrà una pressió espectacular i perdrà en totes les comparacions, el periodista que tingui el plaer de fer-li la primera entrevista personalitzada al de Santpedor, tindrà tots els ulls a sobre, tothom l’escoltarà amb atenció, i segur que decebrà perquè no li podrà fer totes les preguntes que tots tindríem ganes de fer-li.

Aquesta setmana la plataforma ‘Consulta Qatar’ s’ha reunit amb Sandro Rosell a les instal·lacions del club per parlar de la seva recollida de firmes per fer un referèndum entre tots els socis sobre el patrocini de la Fundació Qatar. La reunió arriba després de la decisió, diria que històrica, de la junta actual de sotmetre a votació dels assembleistes -no de tots els socis com vol la plataforma-, el proper 24 de setembre, la ratificació de l’acord de patrocini amb Qatar que tanta polèmica i debat ha generat entre els barcelonisme. L’endemà de la trobada ‘Consulta Qatar’ va penjar un comunicat a la seva pàgina web on deia que seguiria recollint signatures malgrat tot. Però a mi en va cridar l’atenció un paràgraf en concret:

Valorem molt positivament el fet d’haver obtingut el compromís de la junta del FC Barcelona  que un dels membres de la Plataforma ConsultaQatar pugui intervenir en l’assemblea i expliqui clarament el nostre posicionament previ a la votació de la ratificació de l’acord. Aquesta intervenció tindrà un caràcter extraordinari en quant a la duració i el format de la intervenció, dins el torn de paraula dels socis compromissaris.

Que consti que m’encanta aquest tarannà democràtic, és com ha de ser i ho celebro. Les regles i els estatuts serveixen per fixar unes normes de joc, però les excepcions són les que els fan encara més importants. Amb el perill, ho sé, que em col·loquin a un costat a l’altre -sandrista o laportista-, i no sóc de cap dels dos, no he pogut evitar recordar que l’assemblea anterior, la del 16 d’octubre de 2010, està actualment impugnada -hi haurà el judici el 24 d’octubre vinent- precisament per no voler fer una excepció. L’expresident Joan Laporta va demanar de poder intervenir a l’assemblea passada -ex és assembleista com tots els expresidents del club, i els de la plataforma no ho són- per poder defensar els comptes que havia presentat ell i la seva junta, i que Rosell havia modificat. El resultat d’aquesta modificació, a més, implicava que el resultat final dels 7 anys de presidència de Laporta resultava negatiu, i els assembleistes van votar  a favor d’emprendre accions legals contra Laporta i part dels seus directius. Crec que la situació era prou important i grossa com per fer també una excepció en aquest cas.

De totes maneres, Laporta no ha impugnat l’assemblea de 2010 perquè no es va fer una excepció, si no perquè creia que tenia dret a intervenir més temps que qualsevol  assembleista en el torn de precs i preguntes, mentre Rosell creia que no. Qui té raó i qui no ho decidirà un jutge el proper 24 d’octubre, però si Sandro Rosell creu fermament que els estatuts no permeten fer aquest tipus d’excepcions, perquè si que en fa una ara amb ‘Consulta Qatar’ i no amb Joan Laporta? La resposta és obvia i no m’agrada.

Després de sentir sencera la roda de premsa de Bojan Krkic en la que es va acomiadar del Barça, com a mínim fins d’aquí dos anys, tinc diverses reflexions a fer, i una important és la constatació que Pep Guardiola no és cap sant. Que un tros de pa com Bojan marxi tan decebut amb el tècnic, és que alguna cosa no ha fet bé Guardiola. És cert que el de Santpedor mai ha volgut ni ha pretès ser un sant, al contrari, ell sempre ha defugit aquesta etiqueta que entre tots li hem penjat. Aquesta imatge de líder espiritual del barcelonisme li hem creat nosaltres des dels mitjans de comunicació, especialment, i després de guanyar-ho tot ningú s’atreveix a discutir-li ni la més mínima errada, i quan sentim un jugador com Bojan parlar d’aquesta manera d’ell, se’n trenquen els esquemes. I no és el mateix que qui parli malament de Guardiola i del tracte que ha rebut sigui Ibrahimovic, que ho faci un nano de la casa tant estimat per la majoria de l’afició. Per mi Guardiola és, i serà durant moltíssim temps el millor entrenador que hagi tingut mai el Barça, per la imatge que projecta del club i del país cada cop que obre la boca, que és molt sovint –a pesar seu–, i pels resultats que són indiscutibles. Ara, d’aquí a pretendre que tot ho fa bé, que no falla mai, que tracta a tots els jugadors igual de bé, i que tots estan encantats amb ell, hi ha un tros.

Bojan Krkic, també és cert, és un jugador massa sentimental, es pren les coses massa a pit, i potser això serà una llosa que no el permetrà ser el gran golejador que ha sigut sempre, encara que només el temps ho dirà. Guardiola segur que no es dedicarà ara a rebatre o matisar totes les seves topades amb Bojan, ni a explicar perquè li va prometre que jugaria alguns minuts la Champions a Londres, i després no el va fer sortir, o perquè li va dir que si entrenava bé jugaria, i després no ho va fer. A Guardiola el paguen per guanyar, encara que no ho sembli, i encara que aposti més que ningú pels jugadors de la casa, si per guanyar creu que ha de jugar abans un jugador fitxat de fora abans que un del planter –Mascherano reconvertit a central abans que Fontàs–, ho farà, i com que els resultat confirmen que tenia raó, ningú li pot dur la contrària. I si el Pep ha de ser dur, a vegades cruel, amb algun jugador que no s’adapta al seu estil de joc, a canvi de guanyar, ho és.

Ara no n’hem de fer un gra massa de tot plegat. Bojan no pretenia dir tot el que va dir, però és un noi transparent, i si ha d’explicar perquè va demanar marxar, no pot evitar parlar de la seva relació amb Guardiola. Però segurament, la manera com ha viscut personalment Bojan aquest any, no té res a veure amb com ho ha viscut Guardiola. Pel que Bojan ha sigut injust, per Guardiola ha sigut el més normal de món. Ni Guardiola és un sant, però tampoc és un ogre. Simplement és el millor entrenador del Barça en moltíssim temps.