L’home, d’uns 50 anys i amb un cigar humit a la mà dreta, li comentava al jove, tot fent una glopada d’una Voll-Damm que el sol s’havia encarregat d’anar escalfant, que allà, temps enrere hi feien concerts de “música de Jazz” (així ho anomenava ell). El noi, que amb els seus tendres 19 anys d’existència bé havia tingut prou temps de fonamentar un gust prou exigent cap als gintònics –si més no això és el que creia ell ja que segons expliquen si en servir-li el seu grial no li esmentaves la substància prima, podia gaudir sense problemes amb Beefeater- li va etzibar que precisament aquests dies s’hi estava celebrant un “festi” (no un festí) del “rollo jazz i tal” allí.

Pocs minuts més tard, el portador del cigar s’havia acabat el seu paquet i sense miraments feia estona que anava consumint també el del noi, que sorprès del que li explicava i rebent una bona quantitat de bromera encervesada  no gosava privar-li del gaudi del fum. Li parlava d’aquell temps on tot el diòxid de carboni que ara es veia irrevocablement obligat a llençar cap a l’atmosfera, abans era permès emmagatzemar-lo a l’interior del recinte concertant i que gràcies a aquesta boira artificiosa es creava el clima idoni per l’esdevenir d’un concert de “música de jazz”.

Un espai místic on els solos de bebop d’un saxo al que els anys havien robat la brillantor s’enllaçaven amb la delicadesa del piano lleugerament –però bellament- desafinat, tot reposat en el beat inamovible d’un contrabaix escardat i el swing d’una vella bateria. I que aplaudien amb efusivitat a cada solo (just en aquest moment l’expert en gintònics va demanar-li a què es referia exactament quan utilitzava el terme “solo” i agafant-li el darrer cigar del paquet, l’home li va aclarir els dubtes), i que cridaven embogits des de les seves austeres cadires quan la banda feia créixer els himnes de Coltrane i que els quatre gats que vivien aquells moments d’or no els oblidarien mai més ja que per unes hores havien viatjat fins al bell mig de Nova York.

(En aquest moment el lector ha d’imaginar que la música que –espero- està sonant al seu cap després de l’efusiva descripció de l’home, sobtadament s’atura. Però no amb un silenci perfecte, sinó amb el soroll característic de l’aturada brusca d’un vell disc de vinil)

Quatre gats? Va preguntar-li el jove tot enriolant-se lleugerament. Però si cada nit està ple, sobretot quan punxen! (Just en aquest moment el bevedor de Voll-Damms calentes va demanar-li a què es referia exactament quan utilitzava el terme “punxar” i  tot adonant-se que ja no li quedaven cigars, el jove li va aclarir els dubtes).

I gairebé amb més entusiasme que el que havia desprès l’home en la rememoració del seu record, el jove va adonar-se que en l’escenificació d’aquest drama ridícul, just en aquell moment precís ell havia de ser el protagonista.  Va començar a traçar-li en l’imaginari aquelles nits d’eufòria col•lectiva, d’alcohol, suor i un volum que accelerava el batec del cor més fred.

Hores i hores on entre aquelles quatre parets “retro” ballaven al ritme de les 45 revolucions per minut d’un modern tocadiscos tot imitant passos coreogràfics que havien vist fer als indi(e)s i on, fins i tot, els més famèlics degustaven plats de coca i copes de cava de totes les diversitats imaginables. Un paradís absolut on homes i dones, homes i homes, dones i dones, tots, tots els que hi eren es buscaven els uns als altres fins a trobar-se finalment i acabar embogint de plaer, tancats al lavabo diminut tot fent l’amor mentre llegien “sóc de la Iaia” escrit amb permanent a la porta del wc i escoltaven l’eco del batec d’una bateria enèrgica i unes guitarres ferotges unides per una veu escardada que amb gran emotivitat els feia arribar a l’orgasme indi(e) desitjat.

L’home tenia els ulls negats després d’escoltar el relat del noi, va aixecar-se sense pensar-s’ho ni un segon i immediatament va besar-lo amb la passió més sincera i profunda que ningú hagi pogut imaginar. El noi va correspondre-li amb el mateix entusiasme. Amor pur.

L’home havia capit finalment que tots dos estaven adorant el mateix, tots dos sucumbien davant el mateix déu, la mateixa terra, que al cap i a la fi, entre ells no hi havia ni la més mínima divergència, estaven d’acord en una cosa: Amèrica!!! El nou món i els fruits musicals que aquest continent havia cultivat a les seves valls. Va fer-li un cop a la galta al noi, intentant demostrar-li així que els ritus indis dels que la joventut gaudia ara en aquell vell recinte enmig de la muralla provenien, de fet, de la mateixa terra del jazz i que això, els unia per sempre com a éssers iguals davant la música.

El noi va fer un gest per intentar treure-li aquella idea del cap i fer-li entendre que d’indis ell no n’havia pas parlat mai i que de fet aquell mot que utilitzava provenia de la música indepen...... (fi!) No el va deixar acabar, es van fondre en un altre bes infinit.
Poc després van mesclar Voll-Damm, Beefeater i tònica, van sacsejar-ho una mica i tot va explotar. Talment com el Vic Bang.