En aquesta vida és important com s’entra als llocs, però encara ho és més com s’hi surt. Fins i tot en la guerra és importantíssim buscar com marxar d’un indret que s’ha atacat i conquerit amb èxit. I la vida és igual: és important néixer, però encara és més important saber morir de forma convenient. A l’article de fa dues setmanes els deia que això de les acampades dels indignats no podia acabar bé. Es va començar de manera correcta, però no es va pensar mai com fer-ne la cloenda. Probablement era impossible per la seva pròpia naturalesa. Sempre es necessita un comandament, i aquest moviment no el tenia. Les xarxes seran tot el socials que vulguin, però sense un comandament les coses acaben com la tertúlia de cal barber.

Bé, el fet és que aquest moviment que comptava amb tantes simpaties ara ja comença a fer una certa pudor a suat. Hagués estat bé que s’haguessin concretat algunes coses. Però les concentracions han anat a pitjor. Un dia anava a visitar-los un, un altre dia un altre... Hi parlava l’Arcadi Oliveres, cosa que provocava que altres ens hi allunyéssim, etc. Si bé no s’hi van acostar polítics, sí que s’hi van aproximar elements que volen sortir a totes les fotos i que, malauradament, desgasten qualsevol moviment. La cosa ha anat de mal en pitjor.

Penso que hi havia dos punts que unien a molta gent però sobre les que s’ha passat massa lleugerament: una nova manera d’elecció dels nostres polítics (que aproximés el ciutadà a la pràctica democràtica) i exigir una nova manera de finançar els partits (fer de la transparència el motor de la democràcia). Aquests punts haguessin fet que, fins i tot els que no tenim per habitual practicar l’acampada urbana, ens suméssim, si més no, al moviment general. Però no. S’han embrancat en discutir coses que són importants però que, sense resoldre abans la qualitat de la classe política, és impossible abordar. I després tot ha degenerat.

El fet que es veiés venir un final tant poc atractiu no deixa de provocar una certa llàstima. No crec que els polítics hagin pres nota de res. I és un error. La pròxima acampada potser tindrà lloc d’aquí massa anys, però si les coses no canvien, la pròxima acampada serà més greu. Menys entusiasta i festiva. Més violenta i malcarada. En resum, una ocasió perduda. Ja se sap, les revolucions se sap com comencen, però mai com acaben. I aquesta no ha arribat ni a revolta. Ara és millor marxar i deixar la plaça neta i endreçada.