L’antiga divisió entre dretes i esquerres cada vegada més està difuminada. De tota manera, segons els paràmetres tradicionals, la dreta defensa la llibertat de mercat i acostuma a vetllar pels interessos, drets i llibertats dels propietaris d’empreses, en el benentès que són els que creen la riquesa per a la majoria de ciutadans. A banda de tenir una filosofia més o menys conservadora, les dretes creuen que el sector públic s’ha de gestionar pensant en l’obtenció del màxim benefici econòmic i no social.

Segons aquesta visió, els empresaris i el sector privat gestionen millor la política capitalista, són partidaris de les privatitzacions i el liberalisme econòmic, i detractors dels impostos (o favorables a reduir-los al màxim, sobretot l’impost sobre la renda).

A casa nostra, la dreta se sol associar a la defensa del model tradicional de família monoparental, a la defensa de la religió catòlica, i a l’oposició a l’avortament i als matrimonis homosexuals. I encara que les dretes espanyoles acostumen a ser molt centralistes, les dretes catalanes –o el centre dreta- propugnen una mena de regionalisme o descentralització que sovint va lligada a l’autonomia, el nacionalisme i, fins i tot l’independentisme.

En contraposició al retrat generalista de la dreta (no sempre exacte), les esquerres acostumen a representar les tendències polítiques properes al socialisme i a la socialdemocràcia, amb totes les seves variants, incloent-hi l’ecologisme, el pacifisme, l’antimilitarisme, el feminisme i l’anomenada alterglobalització. Les filosofies comunista i anarquista, que un segle enrere eren majoritàries entre l’esquerra, avui han passat a ser molt minoritàries o s’han transformat en moviments socials radicals dispersos.

Les esquerres potser tenen una visió dels models familiars més àmplia i defensen el divorci, la llibertat d’opció sexual, el dret a l’avortament i l’eutanàsia. De tota manera no sempre coincideixen en tots aquests punts, de la mateixa manera que hi ha models d’esquerra molt centralistes, però també descentralitzadors, sobiranistes i independentistes.

Els sindicats són un element que sempre ha anat relacionat amb les esquerres, encara que els darrers anys, aquestes plataformes de defensa dels interessos dels treballadors han derivat cap a associacions semblants a les gestories, que moltes vegades pacten amb la patronal els convenis laborals, les limitacions dels acomiadaments i els salaris.

Tanmateix seria absurd acotar les dretes i les esquerres a totes aquestes suposicions esquemàtiques. La vida és molt més complexa i la mateixa realitat es cuida de situar les coses.  Sense parlar de les conductes, que no sempre són fidels a les ideologies, ens podem trobar amb gent de dretes que accepten postulats d’esquerra i al revés. I aquí apareix una tendència que les darrers dècades ha aflorat amb força: el centrisme, una ideologia política transversal que s’amotlla als vents que bufen, amb una filosofia pragmàtica i consuetudinària que està a cavall entre l’esquerra i la dreta, i que a Catalunya va molt lligada a les sigles de CiU.

Els resultats electorals de Vic a les últimes eleccions municipals han dibuixat un mapa que gosaria situar al centre esquerra. En el supòsit que els vots sumats de les formacions que s’autoproclamen d’esquerres o de centre esquerra ( CUP, PSC, Esquerra Republicana, ICV i SI), aquest sector representa gairebé el 40% dels vots emesos. I encara que és impossible de saber-se, és molt probable que el 4,63% de vots en blanc siguin majoritàriament de tendència esquerrana.

Pel que fa al 33% dels vots atorgats a CiU, també és difícil quantificar la proporció de persones que han votat aquesta opció lligades a la dreta, al centre dreta, o al centre esquerra. Sigui com sigui, la intuïció –un raonament  totalment subjectiu- em diu que, com a mínim, la tercera part dels votants de Convergència i Unió s’acosten a propostes socialdemòcrates i podria adscriure’s a la tendència de l’anomenat centre esquerra. D’aquesta manera, si sumem una tercera part dels vots de CiU amb els vots dels partits d’esquerres, semblaria lògic afirmar que prop del 60% dels votants vigatans són de centre esquerra.

Amb tot, no queda clar què passa amb els votants considerats de dretes. El 20 % dels vots assolits per la formació xenòfoba vigatana es podrien adjudicar a la dreta o  a l’extrema dreta. De tota manera, també sembla evident que aquest espai polític (si es pot dir polític) s’ha nodrit d’una considerable part de vots provinents de partits tradicionals suposadament defensors de les classes treballadores, gent que avui dóna la culpa de la seva situació de crisi als últims que han vingut, els immigrants, en comptes d’apuntar cap als responsables de la bombolla immobiliària i als inversors salvatges. Aquest sector podria associar-se al lumpenproletariat, un terme molt emprat per Marx i que definia els membres del proletariat regressius i marginats que estaven al servei de l’aristocràcia i l’alta burgesia. Però també s’ha alimentat de vots provinent d’altres partits. La xenofòbia, si bé es pot visualitzar en unes sigles concretes, també és una tendència o un sentiment transversal.

Tampoc no seria just –ni exacte- associar la majoria de votants de CiU (i alguns minoritaris del PP) a la dreta dura. D’altra banda, també és probable –només probable- que gran part dels ciutadans que han optat per l’abstenció (el 40%), tinguin una tendència més propera a l’esquerra o  al centre-esquerra, encara que això només són hipòtesis no demostrables.

Però a l’hora de parlar d’independentisme, la divisió conceptual entre dretes i esquerres, a Vic va quedar esmicolada amb la consulta popular del 13-D del 2010, que va tenir una participació molt elevada (42,45% del cens) i va abonar les tesis independentistes de manera gairebé absoluta (96%). Tot plegat em porta a pensar que, amb totes les contradiccions que vulgueu, la societat vigatana és independentista i de centre-esquerra. La qual cosa, agradi o no agradi, tampoc no és garantia de res. Tal com diu Ramon Casanoves: “Girona m’enamora, Barcelona més que mai i Vic com sempre”.