Educació ha decidit fer marxa enrere amb el programa de digitalització de les aules a través d’ordinadors portàtils per a cada alumne. Ara, les famílies que així ho fan reben una subvenció de 150 euros per noi o noia. És una altra dels projectes posats en marxa per l’anterior govern tripartit i que han passat per les aules més aviat sense pena ni glòria abans d’anar a parar als arxius del semisòtan del departament. La iniciativa va anar precedida d’un encès debat interterritorial pel fet que algunes autonomies van sufragar al 100% el cost del portàtil mentre que d’altres, com la catalana, no van poder fer-ho per falta de diners. Més enllà que el cas servís per exemplificar les maldats del model de finançament autonòmic, el debat al voltant de la idoneïtat o no de l’ús del portàtil a l’aula es va estendre entre docents, experts i associacions de pares i mares d’alumnes. No hi ha estudis seriosos que l’avalin com a eina educativa. De fet, com que tendim a idolatrar la tecnologia, ens oblidem que la computadora no és més que un aparell electrònic capaç d’obtenir molta informació en poc temps. Res més. Sense la intervenció del mestre a l’escola, i de la família a casa, un ordinador es pot convertir fàcilment en el pitjor instrument formador de la persona humana. Si del que es tracta és de lluitar contra el fracàs escolar, d’elevar el rendiment a l’aula i de capacitar les noves generacions per a les responsabilitats que hauran d’assumir en el futur, llavors faríem bé en deslligar la qüestió tecnològica de la formativa i en primar aquesta per sobre d’aquella. I per a això no calen portàtils.
