El timbaler del Bruc és una figura llegendària que ens commou perquè ens representa. El nostre país i la nostra llengua oposen incansablement la fona de David a l’artilleria pesada de Goliat. El timbaler és això mateix. Si no hi ha espingardes per oposar als màusers, mirem de treure profit de l’enrenou, encara que gairebé sempre tot acabi sent molt soroll per no res. El sentit de la paraula bruc redunda fatalment en la nostra tragèdia com el so del timbal del vailet. El bruc és una planta humil de la família de les ericàcies, tan humil que sovint se’n fan escombres. El bruc sempre s’ha vist com ben poca cosa. La llengua deixa tota mena de traces d’aquesta percepció. El refrany diu que “terra de bruc, terra de poc suc”, i quan afirmem d’alguna cosa que “no té ni suc ni bruc” volem dir que ‘no té substància ni gràcia’. Hi ha també l’entranyable expressió “poder-se embolicar (alguna cosa) amb una fulla de bruc”, amb el sentit ‘ésser molt petita o insignificant una cosa, o considerar-se perduda’ (DCVB). Costa no veure en tot plegat la metàfora de la nostra radical insignificança. La paraula bruc, però, si voleu algun consol, ens duu també a les arrels més remotes i profundes de la llengua (cèlt. *VROICOS), a les parles dels pobles indoeuropeus que es van abatre en onades progressives sobre el continent i ens van començar a afaiçonar. I bruc és també l’empremta deixada per la llengua a un bon nombre de topònims i antropònims que expressen la vegetació mediterrània: els Brucs, el Bruc, Bruguera, Bruguerola, Brucart, Brugars, Bruguers. El dia que la paraula bruc aparegui a la prova de selectivitat de llengua catalana, quants dels nostres nens i nenes immergits i immergides de l’àrea barcelonina sabran què és el bruc?
Terra de brucs
dilluns, 27/12/2010
In excelsis
dissabte, 25/12/2010
Fa anys es va estendre sobretot en el context acadèmic la paraula suficiència. Del suficient com un aprovat (un cinc) vam passar a una concepte més lax, a una franja més àmplia. Fa temps que parlem de certificats de suficiència i de cursos de suficiència o de l’acreditació de la suficiència investigadora, per exemple. És curiós que un concepte tan discret i humil com el de suficiència pugui prendre quotidianament la connotació de supèrbia, vanitat i pedanteria, un sentit molt més reculat que els usos actuals: tots hem sentit a parlar d’algú que va “amb aires de suficiència per la vida”. Darrerament ja no és moda la suficiència. Ara no hi ha res com l’excel·lència. Una paraula amb veritables ínfules que no té cap mena de connotació negativa (no hem sentit encara coses com: “els ha perdut la seva excel·lència”). Abans els alumnes lluitaven per obtenir un excel·lent, i això era tot. És a dir, per situar-se ben amunt, per excel·lir (EXCELLĔRE, de CELSUS, ‘elevat’). Ara tot vol ser considerat excel·lent. L’excel·lència s’atorga per exemple a institucions: un dels casos propers i més clars és el que afecta les universitats, que lluiten per ser considerades Campus d’excel·lència internacional o Campus d’excel·lència d’àmbit regional i a rebre, és clar, els fons associats a tals reconeixements. A més de les institucions, amb tot, l’excel·lència s’estén pertot: hi ha plans d’excel·lència, càtedres d’excel·lència, guies d’excel·lència en la gestió de clients, premis d’excel·lència, beques d’excel·lència i ja tot és d’excel·lència. No m’estranyaria que algú ja parlés avui de galets d’excel·lència o de torrons d’excel·lència. Bon Nadal.
De l’ambició a la transició
dijous, 23/12/2010
Avui parlarem de dues formes de moviment que caracteritzen la nostra vida política: l’ambició i la transició. L’ambició i la transició són ben diferents. Ambicionar (del llatí AMBĪRE: AMB-, ‘al voltant de’ i ĪRE, ‘anar’) és un moviment que es basa en l’existència d’un cercle i implica una acció d’envoltar, rondar, rodejar. Pot tenir els sentits figurats també, en llatí, d’afalagar, sol·licitar, cercar amb intrigues, etc. Ambicionar no és altra cosa que pretendre aconseguir i consolidar un àmbit propi: un cercle de poder, d’amistats, d’influència. Paraules com àmbit i ambient comparteixen el mateix sentit: àmbit designa etimològicament una volta, una revolució, un moviment circular, i podríem definir l’ambient com l’espai que ens circumda. L’ambició és, doncs, un moviment obsessivament territorial. Artur Mas ja ha tancat en aquest moment el cercle de la seva ambició bàsica i ara tanca els cercles de les conselleries en què es desglossa, els àmbits des dels quals es governarà el país. Ara arriba l’hora d’un altre tipus de moviment polític, la transició (del llatí TRANSĪRE: TRANS-, ‘més enllà’ i ĪRE, ‘anar’). La transició implica un cert oblit personal, abandonar la mirada cap al centre i la visió del cercle protector per assumir el risc d’emprendre una trajectòria. Ara toca aquest trànsit. El problema de les transicions (si deixem de banda el detall enutjós que ni el president de la Generalitat no sap pronunciar la paraula: [tranzisió]) és que s’allarguin i que s’acabin convertint en cercles viciosos que impedeixen sempre avançar. Us sona?
Mourinho a les aules
dimarts, 21/12/2010
Necessitem dur Mourinho a les aules abans no sigui massa tard. Hem d’explicar als alumnes de llengua de tots els nivells que la manera de comunicar de l’entrenador del Madrid té tots els ingredients per fer fracassar un acte de comunicació (a l’escola, a la universitat, a casa, a l’empresa, a l’associació de veïns, al barri: on sigui). Necessitem disseccionar les seves intervencions i entendre tots i cadascun dels elements que componen el seu discurs, perquè no hi ha res que tingui rebuig. L’egòlatra Mourinho és un antimodel com cap altre, si deixem de banda els individus tronats de certs programes nocturns televisius que financen l’insult descarat i descarnat. Els mitjans de comunicació de la capital han començat a denunciar la chulería de Mourinho, la provocació constant, la deslleialtat cap al club i el desprestigi enorme cap a la institució blanca. Si el posat fatxenda feia gràcia fa un temps Espanya endins, ara ja no en fa tanta. Abans no sigui massa tard, doncs, duguem Mourinho a les aules. Us deixo aquí l’anàlisi d’un fragment en vídeo de Mou en una conferència de premsa que he comentat aquests darrers dies amb els alumnes d’Humanitats i, igualment, l’anàlisi d’una intervenció de Pep Guardiola en una situació semblant: un antimodel i un model. La nit i el dia.
Una mà de dits
diumenge, 19/12/2010
Fa dies que el Barça compta els gols amb una mà, que els marca de cinc en cinc als seus rivals. Els jugadors ensenyen l’extremitat amb els cinc dits desplegats, en un gest que ens duu a l’origen dels sistemes de numeració de moltes llengües. Les maneres de comptar de les llengües del món són diverses, ja que les llengües han categoritzat de manera diferent la realitat: la base pot ser en el dos, en el cinc, en el deu (el sistema del llatí que hem heretat), en el vint o en altres numerals. La base primària cinc és una de les més esteses a les llengües del món (6 = 5+1; 7 = 5+2; 8 = 5 + 3, etc.). Llengües africanes com el wòlof i el ful, per exemple, compten a partir de la base cinc, com tantes altres: en wòlof el cinc és dyuroom, el sis dyuroom benn (5 + 1) i el 7, dyuroom nyent (5 +2); en ful el cinc és jow, el sis jowego (5 + 1), el sis jowedidi (5 + 2), etc. La raó per la qual el cinc és tan sovint la base dels sistemes numerals és que la mà i els (seus) cinc dits són gairebé ineludibles a l’hora de comptar. La base deu pren com a referència els deu dits i la base vint els dits de les mans i els dels peus. La relació entre el cinc i la mà, d’altra banda, és evident en diverses llengües, on la mateixa paraula els designa tots dos: en persa, per exemple, pentcha significa ‘mà’ (pantcha és ‘cinc’ en sànscrit, i el grec no en queda gens lluny). Sembla que els indis tamanacs, d’altra banda, feien servir per designar el número cinc la mateixa paraula que utilitzaven per anomenar ‘una mà sencera’ (el terme per referir-se al sis volia dir ‘un a l’altra mà’). Benvinguda sigui la mà de gols del Barça, doncs. Perquè una mà d’alguna cosa, en català, vol dir també una quantitat molt respectable.
Investidura
divendres, 17/12/2010
Ara que s’aproxima una investidura a casa nostra, deixo quatre paraules sobre lèxic que s’hi relaciona: investir, envestir, revestir. La paraula envestir (i envestida) ve del llatí ĬNVĔSTĪRE (de VESTĪRE) i té una semàntica ben curiosa. El seu sentit originari, ‘envoltar’, com fan els vestits, es va concretar en el sentit ‘envoltar o atacar l’enemic’, fidel reflex d’una de les maniobres tàctiques dels exèrcits pretecnològics de tots els temps, des dels grecs fins a Napoleó. El nostre ús actual de la paraula envestir, en canvi, ens duu a una concepció de l’atac radicalment diferent, un atac que és frontal i impetuós: ens envesteixen els braus, els cotxes o algú que sense gaires contemplacions ens vol demanar alguna cosa. Una paraula, doncs, i dues estratègies al llarg del temps: l’estratègia del rodeig i l’estratègia de l’atac directe i decidit. La idea del vestit que embolcalla, doncs, es perd a les nostres envestides actuals. No se’ns perd pas, en canvi, a revestir (d’una toga, d’autoritat, de valor), que significa ‘dur un vestit especial’, figurat o no. El mateix passa amb investir i la investidura, que entenem com ‘assumir un poder, una autoritat, una dignitat’, un digne embolcall. La setmana que ve es produirà la investidura d’un nou president de la Generalitat. Caldrà veure si el vestit s’ajusta al cos del candidat, li és balder o l’estreny massa. I caldrà veure també si l’estil de govern en algunes qüestions fonamentals és, per fi, l’envestida impetuosa i frontal; perquè hi ha rodeigs, a la política d’aquesta incerta nació, que fa més de trenta anys que duren.
Morente
dimarts, 14/12/2010
Si volem vèncer l’opacitat lingüística (tantes i tantes paraules que no arribem a penetrar), l’actualitat ens dóna sempre un motiu. Aquests dies ha mort Enrique Morente, el cantaor de Granada que podrem recordar com una de les millors ànimes del flamenc, el cantant que des de la fidelitat al seu gènere ha viscut obert a tota mena d’estils: del rock a la música electrònica passant pel jazz i tornant sempre al flamenc. Ha mort Enrique Morente és tant com dir ha mort el morent, ha mort el qui ja moria. El Miguel Hernández que ell mateix va musicar als anys setanta havia dit en un dels poemes a què Morente va posar l’alè: “Varios tragos es la vida / y un solo trago es la muerte”. Els tragos de Morente ens han arribat, intensos, per mitjà del plany, l’esquinçament interior, el lament i el quejío de la seva veu trencada. La mort flamenca ha vingut, lenta, quasi moribunda, fins al perfectiu darrer trago.
Dissidència
diumenge, 12/12/2010
Aquesta setmana hem vist una imatge carregada de llengua i comunicació, el seient buit de Liu Xiaobo, el Nobel de la Pau 2010. Un home perseguit pel règim xinès per lluitar per la democràcia i els drets humans condemnat a una pena d’onze anys de presó que ha dedicat el premi a les “ànimes perdudes” en la repressió de les manifestacions de Tiananmen. Vull veure la cadira buida de Liu Xiaobo com una cadira o, si m’accepteu el joc verbal, com una càtedra de la dissidència. L’etimologia no és la veritat, però en conté una espurna de vegades no insignificant o ens obre una porta més a comprendre-la en profunditat. La dissidència és, si anem a l’origen dels mots (dissidēre, en llatí, que ve de sĕdēre, ‘seure‘) ‘seure lluny’, ‘estar separat, estar en desacord’. El seient buit que Liu Xiaobo no ha pogut ocupar a Oslo per coerció, doncs, parla per si sol si mirem el món des de la llengua: és un premi als que seuen lluny del règim xinès, un Nobel als dissidents.
Gaga
dissabte, 11/12/2010
Dues paraules sobre gaga, un mot que aquesta setmana ha dominat a les pàgines de la premsa, el mot que duu al nom de batalla l’excèntrica cantant indefinible Lady Gaga. Es tracta d’un mot que aquells que ens trobem, com deia el poeta Carner, a la talaia de la quarantena, sovint hem incorporat a la nostra llengua, col·loquialment, amb el sentit de repapiejar o fer catúfols, com també passa en altres llengües properes, l’italià sense anar més lluny. La paraula gaga vindria probablement del francès, de gâteux (de se gater, amb el sentit indicat). Aquí i allà, amb tot, trobo explicacions que emfasitzen en l’absència de sentit que suggereix el mot (el moviment dada de fa un segle ens retorna immediatament a la memòria) o en la imitació del llenguatge infantil (que per aquí concretem en el commovedor nguè, nguè). La versió més sorprenent que em dóna aquest coromines apòcrif que és la xarxa és que gaga era el mot que feien servir els admiradors de Gauguin incapaços de pronunciar el seu nom. Tornant a Lady Gaga, en una entrevista va afirmar que va prendre el nom d’una lletra de Queen, Radio Ga Ga. En anglès el mot té la significació de ‘mentally or physically infirm with age’ o, en un altre sentit, ‘marked by foolish or unreasoning fondness’ (consulteu lletres de cançons en anglès amb el mot gaga de Lady Gaga o altres cantants). Remenant una mica per aquí i per allà, amb mil prevencions, trobo un equivalent suec de gaga en gaggig i referències al mot en chamorro, llengua oficial de Guam (amb el sentit ‘animal’) i en tagal, llengua parlada a les illes Filipines que tenen com a pròpia milers d’immigrants que resideixen a Catalunya. En aquesta darrera llengua ‘gaga’ significa, pel que sembla, ‘estúpid’.
Presumptes cervells
dijous, 9/12/2010
Ens hem acostumat que les culpabilitats tinguin la correctíssima antesala de la presumpció d’innocència. Un espai llòbrec de prelinxament moral del qual ningú no surt indemne. Ingressar a la categoria de presumpte o presumpta és necessari, però no sol ser res de bo. Per al creador de WikiLeaks encara menys: després de ser als ulls de tothom el responsable directe, notori, flagrant i manifest de la filtració d’un gavadal de documents secretíssims, acció que ningú no s’atreviria a presumir que no se li pugui imputar, la justícia l’ha detingut per un altre afer anterior i n’ha fet només un presumpte delinqüent. Mereix molt més. Al nostre país, on costa tant trobar responsables de res i gent que doni la cara, l’adjectiu presumpte s’hauria d’estendre assíduament a la nostra vida quotidiana: “és la presumpta directora de l’institut”, “és el presumpte repartidor de bombones de butà”, “és la presumpta estudiant de tercer d’ESO”, “és el presumpte president de l’associació de veïns”. Presumpte ja té, però, algunes parcel·les d’utilització ben consolidades. Hi ha un ús, en concret, que em sembla fascinant: presumpte cervell, que se sol fer servir per referir-se a les persones que suposadament han estat els cabdills d’un grup mafiós, terrorista, delinqüent. Res de decent, la major part de vegades. És una expressió que sentim i llegim aquí i allà als mitjans de comunicació (fixeu-vos que a la xarxa n’hi ha un grapat de mostres). És un ús, des del meu punt de vista, sensacional per la capacitat evocativa que concentra: cervell per persona no és més que un procés metonímic (la part pel tot: recurs que trobaríem també a “hi havia deu mil ànimes” o “necessitàvem més mans“), amb l’afegitó que cervell connota intel·ligència, enginy o capacitat de maquinació. Presumpte cervell és una expressió fascinant perquè sembla voler-nos dir dues coses alhora: que presumiblement l’individu a qui s’aplica és el líder d’algun grup que comet accions poc edificants i al mateix temps que ens trobem davant una intel·ligència que s’hauria de demostrar.
Aprendre llengües és la meva feina i la meva actitud vital: entenc la vida com un itinerari d’apropiació i comprensió progressives de les mil i una manifestacions lingüístiques que ens envolten.