Un escriptor és algú per a qui l’escriptura resulta més difícil que per a la resta
(Thomas Man)
“Tristes posts”
Ahir va morir Jorge Semprún.
Sempre que es produeix una notícia com aquesta, me’n faig ressò en el meu bloc de literatura “
El fil d’Ariadna”. Aquest matí, mentre escrivia l’elegíaca entrada, me n’he adonat de la quantitat d’escriptors i homes de lletres que ens han anat deixant des que vaig engegar el bloc, el 7 de maig de 2009. Dos anys escassos i un munt de personatges admirats que ja no són amb nosaltres.
Mario Benedetti, José Saramago, Miguel Delibes, Baltasar Porcel, Joan Triadú, Joan Solà, Ernesto Sábato i, ahir, Jorge Semprún. I no hi són tots, segur. No és impossible que, enmig del tràfec de la vida quotidiana, hagi patit algun oblit.
Com a lletraferida irredempta, amb cada partença augmenta la meva sensació d’absència interior. El meu amic Juan Linares, home sensible, m’ha escrit avui: “Tristes posts de los que se han ido en estos 2 años de tu blog, pero, aún así, más que necesario”. En Juan volia dir que és necessari recordar aquests homes, militar en el record. Per més que ens dolgui, per més que signifiqui publicar unes notícies que ens agradaria no haver d’escriure mai.
És evident que la mort és llei de vida. De les poques coses que ens igualen i que ningú no pot defugir. Amb tot, fa nosa. Ens deixa orfes de referents i ens recorda la nostra pròpia caducitat. Però, sobretot, impedeix que aquests homes grans i “necessaris” continuïn creant. I algú dirà: “home, és clar, però ja en vindran uns altres”. I tindrà raó, però no seran els mateixos.
No hi haurà un altre Sábato capaç d’il•luminar una novel•la com “El túnel”. No hi haurà un nou Benedetti que ens llegui uns contes i uns poemes tan plens d’amor i de justícia. No trobarem un segon Saramago, amb la seva embarbussada prosa sense punts ni comes i, alhora, tan clara. No sorgirà un altre Joan Solà, infatigable i encès treballador per la llengua.
Avui m’he permès aquest escrit un pèl nostàlgic. Perquè sí, perquè la literatura s’ho mereix. Per això vull acabar amb un poema de Benedetti que m’agrada molt i que em sembla terriblement adequat. Una salutació ben forta i fins aviat, estimats lectors.
Currículum
El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente
usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica
usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros
usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío
entonces
usted muere.
